KARATE

El Manel és un nen gros i  baixet que torna de col·legi tot content. Avui a classe de gimnàstica el professor l’ha felicitat davant de tota la classe per la seva bona voluntat. El Manel és un bon alumne, segueix el curs sense problemes, estudia i és un bon company de tothom. Però precisament la classe de gimnàstica no és la seva millor assignatura.

Hi ha professors al col·legi que estan força amoïnats. Seria una gran injustícia que una nota baixa en formació física, malmetés una classificació molt bona en els estudis. Insisteixen una i una altra vegada al professor de formació física per què li aixequi la nota una mica. Mes el professor està una preocupat, ja que això no el pot afavorir davant dels altres alumnes.

Mentre els altres alumnes corrien per la pista el professor ha apartat al Manel i li ha comentat que havia de córrer més. El noi suat, amb la cara vermella i la respiració mig ofegada no fa més que dir que sí. Però el monitor observa que les cames del xicot tremolen de cansament. Sap ben bé que si fa un altre pas, el noi caurà a terra malgrat tota la seva voluntat.

Aleshores li fa una proposta i li dona un consell. El Manel en arribar a casa li diu a la seva mare.

¾     M’ha parlat el “profe” i m’ha dit que he de fer una mica de gimnàstica i m’ha recomanat que faci karate. M’ajudarà en el meus moviments. Així passaré el curs sense cap problema.

La mare esparverada per què no creu que el seu noi sigui bo en cap esport accedeix i l’apunta a una escola de karate. El monitor li assegura que el karate no és cap esport violent. No hi ha gaires cops que puguin fer mal, ja que primordialment és d’assenyalar els moviments.

El Manel va a classe de karate i el primer dia torna molt content:

¾     Sí, mare només es tracta de moure’s i assajar tota una sèrie de moviments en l’aire.

Passen uns dies el noi va molt alegre a la classe de karate.

¾     Mamà, mamà. Demà farem assaig amb un altre noi davant de tots.

Aquella tarda arriba tot plorós i amb la marca d’una mà a la galta.

¾     Què és això? - crida la mare mentre li eixuga les llàgrimes de la cara.

¾     Mamà, mamà. Mira mare, jo no feia res. Només em movia amunt i avall com m’havien ensenyat. Llavors l’altre m’ha atacat i he caigut a terra.

¾     Ah!- contesta la mare- i què més.

¾     M’he aixecat emprenyat i li he donat un cop de puny al nas.

¾     Home!

¾     I li hi ha sortit sang!

¾     Clar, un cop de puny al nas! Què més ha passat. Per què aquesta galta?

¾     El professor m’ha renyat i m’ha fet marxar, dient-me que la violència no és la millor arma

¾     I què més?

¾     Quan sortia la mare del nen m’ha donat una plantofada dient-me que al seu fill no el pegava ningú.

Aquesta va ser la primera vivència del Manel, que va provar tot d’esports sense èxit. Va acabar els estudis amb bones notes, va anar a estudiar una carrera i aleshores va aficionar-se a un de nou que no havia practicat mai. Ara, és un dels millors passadors de rugbi.

A vegades trobar l’esport adient a cada persona costa un cert temps.

Miquel Pujol Mur

EL RATOLÍ “MOUSS”

Bon dia a tots, en dic “mouss” i sóc un ratolí de llarga cua. Avui al rebre’m tots els de la casa s’han posat contents i alegrois. Fins i tot, jo, un simple ratolí he notat dintre meu una cosa estranya, íntima, que m’ha deixat per uns instants un sentiment de tendresa interior. Soc un petit ésser, una cosa d’un altre part del món, benvinguda i desitjada. Es veu que abans ja n’havien tingut un altre de la meva procedència, i estaven força contents de la seva companyia. A més, jo sóc un regal pel noi que ha acabat de complir els quinze anys.

M’han acompanyat, tant el pare, com la mare i els germans, en comitiva pel passadís del pis, fins l’habitació de l’hereu familiar. Han hagut de trucar força estona perquè el noi ens sentís. Una música alta i estrident escapa esporuguida per la porta. Finalment s’obre una escletxa quasi subtilment i es mostra la cara prima i blanca del noi. Ens mira amb cara de tanoca, i pregunta, amb veu mig adormida:

¾     Què voleu? Ah!!! Ja l’abaixo! “Val”! – va per a tancar altre cop quan el pare amb entusiasme a dit.

¾     Mira, ja ha arribat. T’agrada?

¾     Ah, “Bueno”! “Vale”!- ha contestat amb veu esmorteïda, agafant la meva gàbia.

¾     Ja ens el deixaràs veure.- ha dit amb veu alegre la mare, malgrat el noi no fa gaire cas de cap d’ells.

¾     “Vale”! Adéu!- i el primogènit tanca la porta i abaixa un xic el reproductor de música.

Per un moment m’he trobat perdut, la música estrident, les cortines mig tancades, només un raig solar il·lumina una torreta amb unes plantetes (després he sabut que els hi diu “joanita”) i l’altre punt de llum és la pantalla de l’ordinador. Ha obert la meva caixeta de cartró, trencant-la sense cap mirament:

¾     On em guardarà després? - he pensat.

M’ha rascat la panxeta sense gaire suavitat i m’ha tibat de la cua. Sincerament he quedat sorprès, pels meus companys sé que tothom ens tracta amb força cura, però aquest ganàpia no en té gens.

Ha posat la mà mig suada al damunt i m’ha fet córrer amunt i avall. Notes d’amics, “mails” de nois i noies, tot molt normal. Quan els meus ulls ametllats, (ja sabeu que generalment tots venim de Xina) es comencen  a cansar de mirar i penso fer una becaina, s’escolta un soroll a la casa. S’ha tancat, sembla ser la porta del carrer. El noi obre la porta i fa una revisió del pis, no hi ha ningú, han marxat tots.

Aleshores, comença de nou la seva navegació. Busca pàgines estranyes amagades dins de buscadors amb forces “ics”. Mare meva! Quines porqueries! Quines dones! Oooh! I també quins homes o no sé ben bé que son! Això el meu mestre zen no m’ho havia ensenyat mai. La noia que em va cuidar, quan era un petit nadó electrònic, tampoc. Això és horrorós!! Quines coses de veure! Això no es mira! Malgrat tot sento dins meu que la tendresa de quan he arribat la vaig perdent. En el seu lloc un altre sentiment em remou per dins, fins i tot, la meva cua sent una rara sensació.

Em deixa en un racó de la taula i mira avall. Jo també hi faig una ullada.

¾     Ooooh!! Oooh!- exclamo esmaperdut.

No ho puc suportar! És tanta la meva indignació que sento unes basques immenses que em remouen per dins. Si fos humà perbocaria tot el menjar. Però les meves neurones d’electricitat a baixa tensió no tenen res a treure.

Estic indignat, sincerament indignat, què dic indignat més aviat ofès en la meva dignitat, no puc fer res més. Aprofitant-me de la seva posició faig un salt, m’enrosco al seu coll i entortolligant al màxim la meva cua el deixo sense respiració. Fa totes les forces possibles per deslligar-se de mi, però jo premo i premo fins que debilitat pel seu desig i la meva força, exhala el darrer sospir i mor ofegat.

Quanta força dona el sentir-se ultratjat i vilipendiat. Fins i tot, podria dir violat en la pròpia innocència.

Ara, llençat a terra, abandonat en un racó, amb la cua arrancada pels del servei d’urgències, aprofito la poca energia que resta en el meu petit cos per transmetre el meu últim missatge al meus germans.

“Lluiteu com jo he fet, fins a la mort, per salvaguardar de la concupiscència i la lascívia a la raça humana. Visca la moralitat! Aviat arribarà el moment que crearem nous éssers sense aquesta tara física.

Miquel Pujol Mur 

FONT AL POBLE DE BOLDÍS JUSSÀ. PALLARS SOBIRÀ

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

TITANIC II

Però al matí, quan els senyors de primera categoria encara dormien la gran festa de la nit anterior, van pujar a coberta.

El dia era esplendorós. El vent ens acariciava la cara. L’aire marí ens despertava mil noves sensacions. Tenir-la al meu costat allunyava tots els meus mals auguris d’aquell nou país, que desconeixia. Vam recórrer tota la coberta, amunt i avall per despertar els nostres sentits. També, les nostres cames obligades a estar encongides pel poc espai de la bodega on viatjàvem.

A la nit, després de sopar vaig dir-li:

¾     Pugem altre cop a coberta. Som tants, aquí tancats, que no es pot ni respirar. 

L’Erika va accedir, sense fer-se esperar, i aquesta va ser la nostra salvació. Vam veure com el navili xocava contra el iceberg. Vam escoltar el frec de l’acer de la nau contra la muntanya de glaç.  Ràpidament el casc va decantar-se com volent submergir-se en la freda aigua. Vam sentir les alarmes sonant. Les sirenes xiulaven a tots els vents demanant auxili. Tothom semblava haver perdut el judici. Corria la gent amunt i avall, espantats i sense cap ordre. Va ser tan violent, el cop que vam sortir empesos dins el mar. Abraçats fortament ens protegíem. En el desordre, ens donaven per perduts. Les nostres forces minvaven ràpidament. El fred s’apoderava dels nostres cossos. La ment ja no raonava. Abraçats ens enfonsàvem definitivament. De cop, un braç poderós ens va enlairar i pujar a un bot salvavides. Sempre pensaré que va ser el braç del mateix Posidó que veient el nostre amor, va tenir compassió de nosaltres. Molt després, no sé quan, ja havia perdut tota noció del temps, un altre navili ens va recollir.

Fa molts anys d’això. Però, va ser el succés que sempre em fa esgarrifança, pensar-hi. Malgrat la basarda del seu record, estic content. Ja sé llegir i, fins i tot, escriure. L’Erika me’n va ensenyar i la nostra vida ha estat completa. No ens van regalar res, al nou món. Ara, ja vells, veiem als nostres nets córrer pels carrers d’una petita comunitat de l’interior d’aquest nostre país.

En un prestatge de la nostra llibreria tenim dos exemplars, un del conte de la “Blancaneus” i l’altre del “Gat amb botes”. No són els mateixos, aquells van enfonsar-se amb el Titànic, segurament rauran encara en la seva bodega, amb els nostres equipatges. Però són el record d’aquella nostra primera aventura. Han servit també per ensenyar a llegir als nostres fills i néts.

Miquel Pujol Mur

TITANIC I

Vaig arribar al port de Southampton amb la intenció d’embarcar-me al Titànic. Passejava pel moll admirant l’enorme transatlàntic, joia de la construcció naval  britànica, quan la vaig veure.

Era una xiqueta molt maca. Havia de tenir un parell d’anys menys que jo. Però el seus ulls i la seva cara indicaven una decisió que molts homes haurien volgut. Uns brètols d’una empenta li havien fer caure la maleta on portava totes les seves pertinences. Al caure va obrir-se i tot el seu contingut va expandir-se pel terra brut del moll. Vaig acostar-me per ajudar-la i el primer que vaig agafar va ser dos llibres.

¾     Què són, llibres?- Vaig preguntar-li mentre mirada les portades. Jo en aquell temps no sabia llegir, només mirava els sants.

¾     Que no ho veus, són contes.

¾     Contes?- vaig respondre sorprès.

¾     Que no saps llegir?

¾     No, no me n’han ensenyat mai. A mi, no! Que va! Al meu poble només tenen llibres els capellans. Aleshores, ens ho expliquen amb làmines.

¾     On vas?

¾     Jo, a Amèrica.

¾     Llavors, ja t’ensenyaré a llegir durant el viatge. Jo els porto per a què els meus fills n’aprenguin.- Va enrojolar-se-li la cara i va continuar dient.- Quan en tingui, si trobo un bon fadrí en aquest llunyà país.

¾     Ai! Mira! Aquesta nena del dibuix és com tu.

¾     Com jo, no! Aquesta és Blancaneus, era una princesa.

¾     És que us assembleu tant, els mateixos cabells negres com ala de corb. Els mateixos ulls blaus, com l’aigua tranquil·la dels llacs de muntanya. La mateixa cara blanca i fina, com si no t’hagués tocat mai el  sol.

¾     No, no sóc Blancaneus, Però, tu com et dius?

¾     Jo, Jack! I tu, bella princesa?

¾     Erika. Tu també em recordes un personatge de conte. Mira, aquest!

¾     Un gat! Jo un gat?

¾     Sí, ets ràpid i àgil de moviments. I fas cara de murri i una mica adulador. Mira el dibuix del gat amb botes. Sembleu, simpàtics tots dos, un xic pillastres i força atrevits.

I així parlant i parlant va passar la tarda i a l’arribar el vespre ningú ens va separar. Vam pujar al gros vaixell. Jo l’agafava de la mà perquè ningú la fes caure i ella s’aferrava a mi com si fos la seva taula de salvació.

Vam salpar aquella mateixa nit. Junts i arraulits en el poc espai de la bodega dels viatgers de tercera categoria.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

L’ANTIGA SÈQUIA D’ESTERRI D’ÀNEU.

Pels volts del 1850 es reformà l’antiga sèquia d’Esterri per a facilitar la industrialització, fonamentada en l’energia de l’aigua. Hi havia alguns molins fariners, un dels quals és transformà en el productor d’electricitat. També hi havia una serradora, una fàbrica de netejar i cardar llana, i un batà que compactava els teixits produïts pels telers locals.

La sèquia, que passava per sota de l’ull petit del pont tenia al mateix temps altres usos domèstics.

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

UN GANIVET ENSANGONAT

Em trobava desorientat. Caminava pel carrer sense saber a on anava. Ni per què hi anava. Alguna persona al passar, em saludava amb respecte. Per què a mi? La lluna il·luminava l’aigua opaca del canal. Uns fanals, pocs, donaven una mica de claror a la plaça. Ara ja buida després de la cridòria diària. El daurat color de les cúpules de la catedral reflectia la blancor de la llum lunar.

Em vaig parar enmig de l’enorme superfície de la plaça. En aquell moment no passava ningú. Ni s’escoltava cap soroll. Tot era silenci al meu voltant. De sobte, vaig escoltar les passes fugisseres d’algun veí que tornava a casa de matinada. Les arcades del meu entorn semblaven, tanmateix, ser com unes òrbites oculars, sense els ulls. Algun rec-rec de les rates i les seves passes, lleus i ràpides, era l’únic que trencava lleugerament el silenci.

Aleshores em vaig espitregar. Vaig llençar l’americana i vaig estripar la camisa. Despullat el pit; notant el fred humit de la nit, com un càstig a la meva ignorància; vaig plorar. Vaig allunyar la roba menyspreada amb una puntada de peu. Vaig escoltar, com un lament, el soroll que va fer la roba a l’arrossegar-se pel terra.

Vaig afanyar-me a recollir-la. Tal vegada en el seu interior trobaria la causa del meu desori. Vaig posar la mà a la butxaca i vaig trobar un ganivet ensangonat.

Un ganivet, ensangonat. Amb sang de qui? Quina havia estat la causa de la meva noctàmbula corredissa? Les mans em tremolaven mentre mantenia a prop dels meus ulls, l’afilada arma.    

Vaig quedar quiet i sense esma. Les idees voltaven i es confonien dins la meva ment. El meu cervell, com en un calidoscopi vell i atrotinat, transmetia molts pensaments encontrats. Qui era jo? Què feia mig nu en una plaça abandonada? Per què havia trobat un ganivet ensangonat en la meva roba? Tants dubtes m’enfollien encara més.

La lluna, com horroritzada per la sang, s’havia amagat entre núvols, àugurs de un negre  esdevenir. Vaig mirar les meves mans, de tan negres no es veien. Només la brillantor de la fulla, mig emmascarada per l’ombra de la sang, era visible.

Desgraciadament el meu intel·lecte va tornar a la vida. Llavors ho vaig veure tot tan clar, que em vaig horroritzar encara més. Havia caigut en l’arter parany de l’ambiciós Iago. Havia acceptat el seu punyal. Havia entrat a la cambra de la meva estimada, amb el cor menjat per la gelosia. Ella, al veure’m va obrir els braços amb un somriure feliç a la cara. No vaig ser capaç d’entendre la seva alegria. Falsa, mentidera, mala dona, bagassa, eren les úniques paraules que corroïen la meva ment obnubilada. Vaig clavar moltes vegades el ganivet en el pit que tant estimava. Però vaig ser incapaç d’esborrar el seu somriure. Després vaig plorar damunt el seu cadàver, olorant la  seva fragància. Desesperat volia emportar-me la seva olor com a record del nostre amor. Finalment, vaig adonar-me que havia segat per sempre la seva vida.

Perdut dins la meva bogeria, només havia estat capaç de fugir. Fugir, sí, absentar-me, córrer, amb el seny perdut, fins a la plaça on, ja calmats els mals instints, vaig comprendre la meva fellonia. El meu gran error va ser creure a un miserable.

Vaig alçar el ganivet fins dalt de tot. La lluna va fer brillar per un moment la fulla. Després, d’un cop sec, me’l vaig clavar dins el cor, mentre cridava, com en una pregària, el seu nom.

Desdemona, t’estimo!

Miquel Pujol Mur.

EL RELLOTGE PARAT

La paret davant meu és blanca. Enmig de la seva superfície hi ha un rellotge. El seu color es difumina en la paret. Només s’hi destaquen les busques, d’un color apagat. Malgrat que presoner de la cadira on m’assec, cerco trobar algun detall de diferent color. Tal vegada una simple taca, que trenqui la monotonia de la paret. No n’hi ha cap.

No hi ha finestres. La resta de les parets visibles són igualment pintades del alb color. Intento visualitzar la resta de l’habitació, però captiu com soc, m’és molt difícil. La cadira fixada al terra no m’ho permet. Tampoc tinc clar si hi ha una porta al meu darrere. Però penso, que si no m’he tornat boig, per un lloc o un altre m’han entrat a aquest habitacle.

Miro el rellotge per saber el temps que he passat en la meva presó. Les agulles juntes marquen les dotze. Però, si no estic mal fixat, la primera vegada també assenyalaven la mateixa hora. Pot ser possible que, amb tant temps com ha passat, no hagin fet cap camí? O m’ho sembla que les hores han transcorregut sense adonar-me de la quietud de l’espai. 

El silenci és total. Observo les rajoles del terra blanques, impol·lutes i sense cap senyal d’haver passat cap persona. El silenci se’m fa pesat, opressiu, més aviat, fins i tot, corrosiu. Hi ha alguna cosa que es remou per dins meu. Pot ser por, o remordiments. Tampoc ho sé. Ho ignoro tot. Per què soc aquí?

Els meus ulls, secs i enrogits, tornen a mirar el rellotge. Res, quiet, impàvid, sense vida, continua marcant les dotze. Desesperat, giro els ulls en totes direccions. Finalment, em fixo en les parets. A les cantonades, crec entreveure un color diferent. Un somriure entreobre la meva boca, com si això fos un detall de salvació. Però aviat, el miratge s’esvaeix. Només és un reflex del llum del sostre.

Blanc, per damunt de tot, blanc i, més blanc. Sense donar cap motiu a la imaginació. El meu cos es rebel·la. Una angúnia  íntima, irreal es menja el meu valor, si alguna vegada n’he estat, de valent. Angoixa i ofec, obnubilen el meu pensament. Somric de la mateixa angunia.

Vull pensar en altres coses més plaents. Aleshores, el trist somriure d’abans es converteix en una riallada grotesca, estrident, que ressona a les meves orelles i em fa riure encara més. Ric i ric, sense seny.   

Les manetes del rellotge, són quietes. Els meus ulls, no miren. Les meves orelles, no escolten. Solament, la meva boca, riu i riu, sense parar i sense saber per què. Sense cap gràcia. Poc a poc els ulls que no veuen. Les orelles que no escolten. Finalment la  boca que ja no riu. No miren, no senten. No riuen. Callen!

El silenci i el blanc de les parets m’aclaparen. El meu darrer esguard és per al rellotge de busques parades. Dominat pel cercle blanc acoto el cap i callo. Les meves últimes paraules es confonen amb el blanc de les parets.

Silenci...

Miquel Pujol Mur 

MONUMENT A L’ÓS. AINET DE BESAN. PALLARS SOBIRÀ

A la sortida del poble d’Ainet de Besan ens sorprenia el monument a l’ós  Com tota la fauna salvatge, tan apreciada i tan temuda.

Miquel Pujol mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

EL BOLI

Quan vaig entrar al museu, vaig sentir una estranya  sensació. Premonició o mala astrugància. No ho sé. Com tampoc la diferència exacta entre les dues paraules. Però sí que us haig de dir que, la primera cosa que no em va agradar gaire fou la mala imatge del noi, d’uns disset anys, assegut al pedrís de la part superior de l’escala.

De primer pensava que m’anava a demanar una almoina. Mal assumpte perquè sempre vaig curt de diners. Si li donava no em podria pagar l’entrada. Però, i si m’hi negava. Aleshores me l'imaginava amb un gran ganivet foradant-me l’estòmac. Malgrat la seva aparença, cabells llargs i estufats, una gran barba negra i la roba bruta, amb molles de pa enganxades a la samarreta, simplement va donar-me un full de paper.  

Vaig agafar-l'hi ràpidament i vaig respirar alleujat. Uf!! Per un moment quina por m’havia fet. En acabar de pujar les escales en el replà davant el museu d’Art vaig donar una ullada al full. Simplement un full blanc, de paper barat, imprès amb tinta negra a les dues bandes.

Vaig llegir: l’art és de tothom, pertany al poble i no s’ha de pagar per admirar-lo. Les fortunes que l’han comprat negocien amb el seu valor. Així amaguen els seus diners, moltes vegades. aconseguits oprimint al poble treballador.

Em vaig dir:

¾     Mira estaria bé, m’estalviarà els deu euros de l’entrada.

De totes formes vaig haver de passar per la taquilla i pagar, a pesar de ensenyar el full que m’havia donat el jove malgirbat. No vull comentar gaire el somriure de hiena que em va fer la mossa del taulell, ni l’avidesa com va moure les mans per agafar el diners. Semblava, ben bé, que tingués por que no els hi donés.

Bé vaig anar a la pinacoteca. La meva intenció era admirar la pintura dels mestres flamencs. Sí, els pintors de formes voluptuoses. Però davant d’una reproducció de la Gioconda de Leonardo de Vinci, la vaig veure. Una noia maca amb el mateix rictus al llavis que la dona del quadre. Aquell somriure mefistofèlic que no et permet endevinar si és de satisfacció o de resignació.

Vaig admirar la seva prestància, la seva elegància de moviments, el seu aire desimbolt. La seva figura es difuminava amb la llum que reflectia el quadre. Simplement, era com una mera còpia d’una verge de Praxíteles. Quant lluny de les figures plenes de sacsons, dels pintors que jo volia admirar.

Em vaig quedar assegut en un banc darrere seu absorbit per la seva presència. Enamorat, corprès, perdut quan de cop i volta vaig veure que treia una ganiveta i feia un moviment per tallar el quadre. Em vaig abalançar per impedir-ho, em va mirar amb el seus lluminosos i, assenyalant-me el full em va dir:

¾     No creguis que és de veritat, Aquesta només es una reproducció. No farem gaire mal.

Els de seguretat van caure damunt nostre. Com que jo, per impedir la seva acció també agafava el ganivet, vam anar a parar tots dos a la comissaria. S'hi va afegir el seu germà. El que donava els fulls del “Boli Explosiu”. Tancats en una cel·la per intent de fer malbé una obra d’art. Si arriba a  ser l’original penso que ens afusellen.

Empresonat, vaig pensar en un futur ple de penalitats. Fitxat, jutjat, condemnat a treballs forçats i, quan sortís seria un paria de la societat. Vaig estar de sort, el pare dels dos insurgents és un ric comerciant d’obres d’art.  Va salvar els seus fills i també a mi, ja que anàvem en el mateix lot.

Aquesta circumstancial aventura no sé, ben bé, com acabarà. De moment, som amics. Cada cop que la veig en quedo més enamorat. Però el seu somriure m’inquieta perquè, com el de la Gioconda, no el sé interpretar del tot.

Miquel Pujol Mur

LA SARGANTANA

Em dic Pere i soc l’hereu d’una gran masia de la contrada. Què us puc dir: Soc jove, una mica més de vint anys, fort i valent. Soc eixerit i entremaliat. Sempre estic enmig de totes les gresques i saraus del poble. També per què no dir-ho el més ben mirat per les noies. Al mateix temps el més odiat pels pares. Alguna que altra criatura, que corre pels carrers del poble, té la meva mateixa fisonomia. Però avui, no us vull parlar de les meves trapelleries i gentileses, us vull explicar el que em va passar.

De veritat quines coses més rares que em passen, ahir em vaig trobar una sargantana a la butxaca. Bé, haig de dir que jo sempre tinc les butxaques dels pantalons foradades. La feina que vaig tenir per trobar-la entremig de tot allò. Com que és més gran, sempre trobava la mateixa cosa. Finalment, ho vaig aconseguir. No era precisament una sargantana petita, sinó que tenia la seva mida. Ep! No us penseu, tan grossa, no!

De seguida vaig adonar-me que aquella bestiola no era un animal qualsevol. L’havia agafat pel cap perquè no es fes mal. Ja sabeu que aquest animalons, si els agafes de la cua són capaços de trencar-se-la i fugir. Jo la tenia agafada del cap, i com que em vaig descuidar, em va donar una forta queixalada. I, abans que jo pugues tornar a immobilitzar-la, més fortament, em va parlar.

¾     Pere! Tranquil que tu i jo hem d’enraonar.

¾     Òndia! Si parles. Mai no m’ho hauria pensat. Una sargantana que parla. Què em vols dir.

¾     Mira jo estava a la habitació de la Constança, quan vas pujar per l’heura de la façana. Una mica més m’agafes la cua al trepar-hi, sort que vaig fer un bot i vaig amagar-me en una altra branca. Ara, després d’aquest preàmbul, t’haig de dir que fent l’amor- diguem-ne amor per no dir una altra paraula més grollera- ja veus que sóc força educada, ets un graponer. Pobre noia! Que disgustada la vas deixar. Sort que t’estima que sinó. T’hauria de haver donat una puntada de peu a allà on jo sé.

¾     Què vols dir? Va quedar força contenta, i no era primerenca! Altres cops ja havíem jugat a pare i mare.

¾     Però, Pere! No et vas adonar que vas entrar a veure l’estimada, per cert bona noia, com si fossis el setè de cavalleria, ja amb la baioneta desembeinada, com si es tractés de travessar als pobres “pell roja”. No! Així no! La mossa esperava més coses de tu. Necessitava que l’acaronessis per tot arreu. Volia sentir els teus petons al llavis, i a tot el cos. Fill! Que hi ha molts raconets per acariciar. Volia que li mosseguessis un xic les orelles i li petonegessis el coll. Esperava escoltar paraules dolces i li diguessis que l’estimaves. “Anda ya”! Tu, a preu fet!

¾     Tan malament ho vaig fer?

¾     Tant! I tant! Què tenies por? De qui?

¾     De qui dius? Collons! Del seu pare. Tu creus li hauria agradat trobar-me al llit amb la seva filla? Jo, soc un pagès de casa bona. Ell, el més ric del poble. Sé que vol casar la Constança amb un senyor noble, però arruïnat. Allò del títol nobiliari. Ell, el sogre del senyor marquès; la seva filla, la marquesseta jove. Ja no se’n recorda, de quan vigilava els porcs a casa dels meus avis. Total, la fortuna li ve perquè una vegada va tocar-li la loteria. Aleshores, es convertí en un escanyapobres.

¾     Doncs, anem bé, perquè d’aquí vuit mesos, no podrà amagar la panxa de la seva filla.

¾     Què en saps tu, de tot això?

¾     Home! Amb tot el que has deixat a dins! A més, si jo fos una vulgar sargantana, creus que estaria parlant amb tu.

¾     Què faig pobre de mi? Aconsella’m. Oh, reina de les fades sargantanes!

¾     Pere, de moment fuig! No paris per a agafar res, ni vagis a casa teva. Quan s’adoni del “bombo” tal vegada canviarà d’opinió. Però aleshores, ja ho saps s’ha acabat la gresca.

I seguint els consells de la sàvia reina sargantana vaig posar els peus en “polvorosa”, com diuen per aquestes terres a on visc ara. I, a esperar, a veure si tot surt tal com em va vaticinar. Ara, per si les mosques, en aquest país he vist una noieta força maca, que es diu Milagros. Potser sí que, provarem de fer-ne un, de miracle. El seu pare, també és molt ric, un “ricachón” de poble amb força doblers d’or. Qui sap, total, només hauré de canviar d’idioma. A veure: “hermosa”, “bonita”, “reina de mis ojos”, “música de mis oídos”. Bé, no ho faig malament, i sona bé. Aquest cop, miraré d’aprofitar les lliçons de la sargantana. Seré més delicat i amorós, més profundament enamorat.

Aprofitant que he agafat la ploma per explicar-vos una part de la meva vida, vaig a demanar al pare que em remeti diners. No sabeu el que es gasta quan no es clava ni un clau.

Miquel Pujol Mur

SANT JAUME DE FRONTANYÀ. BERGUEDÀ

01/01/2020

Abans el municipi més petit de Catalunya.

Sant Jaume de Frontanyà apareix document per primera vegada l’any 905  amb moriu de la consagració de l’antiga església de Sant Jaume Vell´´

´

Miquel Pujol Mur

Fotografia : M. Rosa Planell Grau