RETROBAR-SE AMB EL PASSAT III

Hem pujat a l’ascensor i hem premut els botons. Ella anava a novè i jo al dècim pis. La Mónica, mirant-me als ulls m’ha fet aquest comentari:

¾     Si fos una pel·lícula et convidaria a la meva habitació. Encara amb més motiu al  retrobar-nos després de tant temps i amb el que hem estat. La nostra relació no va quedar mai trencada en cap moment. Podríem dir que va quedar en un “stand-by”. Però Marc, he de dir-te que en aquests moments no estic preparada per començar-ne cap de nova. No he fet net de la meva separació. Els tràmits han estat horrororos i les acusacions mútues, també. Tinc el teu número de telèfon i tu tens el meu. Crec que podríem quedar en veure’ns i potser recomençar el que va quedar parat. Jo guardo bons records d’aquell temps i crec que tu també. No correm, i poc a poc, anem fent un nou camí. M’ha agradat força que ens trobéssim.

M'he adonat en la seva forma de dir-m'ho que a la qüestió ja li havia fet mil voltes en el seu pensament. Vam donar-nos la mà i em va fer un petó a la galta. Sense dir-nos res més, no vaig trobar les paraules adequades en aquell moment, va obrir-se la porta de l’ascensor i va marxar buscant en la bossa la targeta per obrir la porta de la seva habitació.

Sincerament no sé què em va succeir al veure-la caminant pel passadís enllà. No m'hi vaig poder resistir i en quatre passes vaig arribar a la seva alçada. La vaig abraçar i li vaig fer un petó als llavis. Ella em va respondre amb efusió. Però vaig veure una guspira de dubte en els seus ulls i no vaig voler continuar. Vaig separar-me d’ella i amb la mà li vaig fer un estrany gest de salutació i vaig dir-li:

¾  Tens raó. Potser hem d’anar amb més calma, com tu dius. No hem de construir damunt de falsos fonaments. No trigaré gaire a trucar-te. Els records tornen a ser vius en el meu cor. Et trucaré molt aviat.

Amb aquestes paraules vaig tornar a l’ascensor. Després d’una nit d’insomni, a l’endemà ens vam veure d’esquitllada a l’estació. Cadascú agafava el seu tren, que anava en direcció contrària. Només vam tenir temps d’alçar les mans en una salutació d’acomiadament i de bona amistat.

Assegut en el vagó del tren he llegit un proverbi japonès que diu: “Existeix una porta per on pot entrar-hi la bona sort, però tu en tens la clau".

Pensatiu m’he dit: té tota la raó, la bona sort en aquest cas equival a esperança i potser és el primer pas de la felicitat. Actualment, la clau d’aquesta porta, és el número de nou xifres del telèfon, de la Mònica.

Miquel Pujol Mur

RETROBAR-SE AMB EL PASSAT II

Ens hem trobat els quatre a mitja tarda. El primer moment ha estat ple de les habituals i efusives salutacions, plenes de petons i abraçades. Aleshores ens hem adonat de com el temps ens ha canviat. Quinze anys marquen molt a les persones. Estem; any més, any amunt any avall, quasi tots amb la quarantena complerta. Aquells cossos àgils, ja no ho són el que eren, per molt que la gimnàstica, la dieta o l’esport vulguin amagar-ho. Aquelles cares lluminoses, alegres  i plenes de vida, tampoc són tant lluents ni tant rialleres. N'hi ha tants de petits detalls que s’han esmorteït i amagat rere de les arrugues del temps. Però la camaraderia, per sort, no ha canviat i al cap d’una estona rèiem com anys enrere. Tenim tantes coses per explicar-nos!

A continuació hem anat a sopar al restaurant on ens reuníem a fer una pizza en les nostres sortides. Ja no és aquell lloc simpàtic i senzill de llavors. Ha canviat la decoració, ara és més luxosa. Han canviat els amos i els cambrers que recordàvem. Malgrat tot, el sopar ha estat força bé. L’animació ha estat un xic més reposada. Segurament més adient a la nostra edat. L’amabilitat del personal del restaurant ha estat exemplar, però el preu ha estat força diferent. Tot s’ha de pagar, en aquesta nova societat globalitzada.

La Laia i el Pasqual després del sopar s’han hagut de marxar. Triguen bastant en arribar a casa seva. Viuen en una urbanització a certa distància. I a més, han de fer el relleu de la cangur. També, perquè l’endemà han d’anar a treballar bastant d’hora.

M'he quedat a soles amb la Mònica  i hem decidit fer la darrera copa a la cafeteria de l’hotel. Sense dir-nos res, potser com a reminiscència de la joventut perduda, hem coincidit en llogar les habitacions en el mateix hotel on ens trobàvem quan érem parella emocional.

Ens hem assegut en una tauleta en un racó de la sala. Hem demanat, de comú acord, un whisky amb gel per cadascú. Llavors íntimament, m’he adonat que aquella dona, encara és la noia, que em motiva més que qualsevol altra que hagués conegut en la meva vida. He vist en ella un petit rictus d’amargura com si algun fet recent encara no fos superat. Per les seves anterior explicacions, he suposat que el motiu és el seu recent trencament matrimonial. Després d’una estona de conversació, de les nostres futures inquietuds, ens hem acabat les begudes. Aleshores hem decidit pujar a dormir a les habitacions.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

RETROBAR-SE AMB EL PASSAT I

Després de quinze anys de no veure’ns, ens hem trobat de nou els membres de la meva petita colla, de la Universitat de Medicina. Ens anomenaven “Els quatre mosqueters”. La veritat és que la denominació era falsa, tal vegada fos millor dir les dues mosqueteres i els dos mosqueters. Però fèiem tabola com si fossin molt més. Malgrat tot, fèiem honor als fills de la imaginació de Alexandre Dumas (Pare). Complíem sempre amb la frase: “Un per a tots, tots per a un”. Aquestes paraules també van ser la nostra divisa estudiantil.

Els quatre, des de la nostra entrada a la universitat, sempre havíem estat amics. Es pot dir que ens van conèixer al coincidir a l’escalinata de l’edifici mentre esperàvem per entrar. Però els rols de cadascú van definir-se des del principi. La Laia i el Pasqual,aviat es van aparellar i sempre anàvem junts. La Mónica i jo, seguíem el seu ritme, i sense ser parella oficial, hi exercíem, sense cap pensament matrimonial. Tal vegada crèiem que encara érem massa joves per prendre cap compromís de futur.

Els quatre avui ens hem trobat a la mateixa taverna de l’amagat carrer barceloní on ens reuníem per preparar les nostres sortides juvenils. La Laia i el Pasqual, finalment s’han casat, ja fa uns quants anys, i tenen dues criatures. Ara viuen en un poble de la rodalia  de la gran capital.

La bonhomia era la parella inseparable de la Mónica i jo. Mentre la Laia i el Pasqual tenien alguna que altre picabaralla o discussió, nosaltres sempre estàvem d’acord, en tot. Molt integrats també en els estudis, i per què negar-ho també en el sexe.

Però en acabar la carrera la Mònica va marxar a Suècia a treballar. Al cap d’uns anys va casar-se amb un noruec. Ara, fa pocs mesos, s’han divorciat. Actualment, exerceix com  a metge en un poble de la Costa Daurada.

Jo, en finalitzar els estudis, també vaig volar. Volia conèixer món i assolir experiència. Me'n vaig anar a viure a l’Argentina. Vaig veure moltes, potser i tot, massa situacions dolentes en aquell formós país. Vaig viure el millor del tarannà de les persones, i el pitjor de la seva política. No vaig arrelar-me definitivament en cap dels llocs on vaig treballar. Ni amb cap de les dones amb qui vaig viure. Ara fa pocs mesos que he tornat a Catalunya. Em vaig associar amb el consultori d’un metge gran, que ja és vol jubilar, situat en una població del Maresme.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

FORN DE FERRO. VALLESTÀVIA. CONFLENT. CATALUNYA NORD

En la nostra visita a l’església de Sant Andreu de Vallestàvia, en aquell moment en reformes, observem protegit per un cobert provisional un forn de ferro.

En una ocasió en el Poblat Ibèric del Castellot, a Bolvir, vam veure unes proves i la construcció d’un d’aquests forns.

Vallestàvia i tota la zona té una gran tradició minera des de l’antiguitat  i vam decidir fer-ne una fotografia.

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

NO PUC ENTENDRE RES

Rere aquest dies de confinament, de la qual cosa no tinc res a dir, escric aquest relat. Desitjo que tot aquest temps d'abstenció ciutadana hagi estat un bon recurs per salvar la vida de les persones. Com volia dir a l’inici: He arribat a la conclusió que tinc el síndrome de l’os. El síndrome de l'os?: Us preguntareu. A raó de què ve aquesta nova malaltia desconeguda encara per la humanitat.  Com si no n’hi hagués prou de noves i estranyes.

Doncs  us ho explicaré: Quan jo era un nen anava al zoo a Barcelona, aleshores, li deien així, zoo a seques i ens quedàvem tant amples (anava a posar “panxos”, però crec que és incorrecte) i ara s’ha de dir Parc Zoològic que omple més la boca i l'ego ciutadà. Després de aquest incís, “castellano hablante barcelonino”,  continuo  la meva història. Bé, quan anava a aquest lloc sempre em parava a veure un os blanc tancat en un fossar.

El pobre animal, suposo que caçat a les immenses planures de blanca neu i de glaç del mar polar, no feia com els turistes - tant sol·licitats per què vinguin ara a veure’ns i deixar alguns calerons a les buides arques - que volten badocs o prenen el sol mediterrani.

El seu pelatge havia perdut ja el seu blanc, era d’un to grisós. Caminava quatre passes a la dreta i quatre a l’esquerra, no li permetia gaire més el seu habitat.  I l’altre signe identificador era que movia contínuament el cap, com si fos un pèndul. Es veia perfectament que havia perdut el nord, i que el xivarri de la canalla no li servia per res més que per astorar-lo més.

Aquest dies de reclusió he estat vivint en el espai del meu pis. Ep! Molt més gran que la gàbia del pobre animal. Caminava d’un costat a l’altre, havia un agradable ambient, però estava encerclat entre quatre parets, això sí sense barrots. Però, aquells infants que espantaven al pobre animaló amb el seus crits, força alegres, en aquest cas eren rere una pantalla fosca i plana.

Sortia un senyor i em parlava de morts, vaig recordar-me de les plagues d’Egipte. Seguidament un reportatge de la pandèmia. Vaig veure’m en la lluita del bé i el mal, i vaig acabar dubtant si el diluvi universal era obra del diví o del dimoni. A continuació em vaig recordar de la pesta bubònica i la pesta negra, d’època medieval que va causar una gran estrall i molts morts. Algú per la pantalleta em va fer memòria de la grip del 1918, mal anomenada espanyola. No hi era en aquell temps, per tant, no sé a qui se li va escapar tan gran desfici. Com ara tampoc ho sé, ni puc culpar a ningú.

Un home, no el veig senyor per molts diners que tingui, que diu que no li van dir la grossa que se li venia a sobre. Però tampoc va fer res per buscar-hi remei. I a més, ara tampoc és recorda que els indígenes del país no eren els blancs ni els negres, eren els pells roges i els van massacrar. Un altre individu d’un gran país del sud enterra a dojo a la gent per una “gripecita”.

Per tant amics i amigues: "No espereu que tots entenguin el vostre viatge, especialment si mai no han hagut de recórrer el mateix camí". Com veieu he fet un quants canvis tergiversant una mica la frase. Jo per la meva part intentaré fer-ne el meu de camí, malgrat estigui, com l’os, movent el cap d’un costat a l’altre, sense entendre res.

Miquel Pujol Mur

PONT DE LA FARGA. VALLESTÀVIA. CONFLENT. CATALUNYA NORD

El Pont de la Farga és un pont medieval de pedra que travessa la Lentillà al costat de ponent del veïnat de la Farga. El camí, només practicable a peu, que uneix les dues parts principals del poble de Vallestàvia, la Torre i la Farga.

És format per un sol arc de mig punt, de 9 m de llum i 8 m d'alçada, amb el pilars de banda i banda ancorats sobre la roca. L'aparell és de mides petites, sense polir.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

ANAR DE BÒLIT III (RELAT GORE)

El jutge fa com si s’aclarís la boca i l’interroga, dient-li.

¾     Això es to el què va passar

¾     Si, senyor jutge, això és a grans trets el que va passar.

¾     Però... què va passar després.

¾     Home, senyor jutge que volia que fes. No la podia deixar allí estesa i que no poguessin passar els altres inquilins. La vaig agafar per les aixelles. La vaig pujar al seu pis.

¾     I...

¾     La vaig ficar a la banyera i, per darrera vegada ens vam banyar junts.

A l’escoltar aquestes paraules la Lola, la seva dona, i al mateix temps també la sogra, s’aixequen indignades. La dona crida emprenyada:

¾     Cabró! Tu i la senyora Engràcia us enteníeu. Desgraciat!

El jutge pica altre cop amb la maç per reclamar altre cop, silenci. Però, de cop i volta, l’acusat s’aixeca i comença a abaixar-se la cremallera del pantaló. Quan tothom comença a esgarrifar-se, para, i diu dirigint-se al jutge.

¾     Senyor jutge, com permet aquests insults. La senyora Engracieta tenia un bon tir I en certs moment de “locura” qui li podia dir que no. Tu, Lola, ves fent cas de la teva mare i...

El jutge fa un gest al Mossos mentre crida a l’acusat

¾     Pugí’s la cremallera, si no! Continuï la seva declaració

L’home segueix la seva explicació com si res no hagués passat:

¾      I vaig fer-ne trossets. La senyora Engràcia havia comprat feia poc una gran màquina de picar carn. Deia d’embotits com els del seu poble, no en trobava enlloc i se’ls volia fer. Poc a poc la vaig anar embotint en bosses i ho vaig guardar a la seva gran nevera. Tipus americà de doble porta, no s’estava de res. Pobre Engracieta, mira que acabar així per una cordeta.

¾     Bé, però...

¾     Miri si no hagués estat per la Lola, sempre amb el seu esperit de contradicció, que va telefonar esparverada a la seva mare, aquí no estaríem fent cap judici. L’hauria escampat entre els contenidors i la gossera, pobres animalets sempre abandonats i famèlics. I hauria llogat de nou el pis. Les persones sense teulada, m’estarien força agraïts. Ho comprèn senyor jutge, va ser una simple accident. És que al món hi ha tanta mala gent. Tot, perquè aquell dia anava de bòlit. Jo, ara rememorant el fets crec que el culpable del crim no he estat jo. Ha estat la Lola, que em va fer la traveta. Jo, solament un mer instrument, tan innocent com el ganivet.

Miquel Pujol Mur

ANAR DE BÒLIT II (RELAT GORE)

L’acusat fa una pausa com si vulgues posar en ordre les seves idees i continua tot seguit:

·         Que si no vigiles gens, que ets un sapastre

·         Ja m’ho deia la meva mare que eres un desgraciat.

·         Pobre mare! Deia no ho veus que és un galifardeu mal criat i flonjo.

·         Déu meu! Filla més val que no tingueu fills, si s’havien de semblar al pare.

·         Nena! Més val fer-se monja que casar-se amb ell.

·         Preciosa! Si vols tenir fills, fes-li el salt, i et busques un home Com cal i a més ben eixerit.

¾     Tantes, tantes paraules, tant menyspreu em van provocar un nerviosisme desesperat. No tocava vores. Aleshores baixava la senyora Engràcia, Déu la tingui al cel, per l’escala. Jo encara no havia tret la corda dels sospirs. La senyora Engràcia, era la inquilina més antiga, més amable i generosa, de tot el bloc. També, la que pagava més puntualment, tot és bo dir-ho. Quan pujava a cobrar, sempre em convidava a un cafè, i un “poquillo de locura”, simplement un “chupito” de whisky.

¾     Des de la cuina vaig escoltar el barrim-barram de la seva caiguda. Vaig començar a tremolar. La dona em va cridar:

¾     Què has fet, calamitat?

¾     Vaig córrer deixant caure el plat de l’esmorzar i quan vaig obrir la porta vaig veure a la senyora Engràcia amb un tros de corda, la meva corda, als dits. Em mirava i em deia:

¾     Què es això, Baldiri?

¾     Pobre de mi. Havia d’auxiliar a la senyora Engràcia, per tant apartant a la Lola, la meva dona, vaig córrer a la cuina cercant alguna cosa per tallar la corda embolicada en el seu camal. Només vaig trobar a l’aigüera el ganivet més gros de la cuina. I vaig córrer altre cop, la meva dona és va apartar espantada. Però desgraciadament vaig entrebancar-me amb el seu peu, i vaig caure escales avall, fins la senyora Engràcia. Quin cop més sec va fer el ganivet, va fer xoff, i es va clavar, fins el mànec, en el seu pit. Va començar a cridar i jo, que anava de bòlit, no vaig tenir més remei que fer-la callar. Com? Li vaig tallar el coll. Tant com jo apreciava, a la senyora Engràcia.

¾     Vaig mirar a la meva dona que era dalt del tram d’escala. Aquesta vegada no va dir res, potser li feia por del ganivet que encara tenia empunyat. Va entrar al pis, va agafar el motxo i la galleda i, va començar a netejar la sang.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

ANAR DE BÒLIT I (RELAT GORE)

La sala de judicis està plena de gom a gom. El públic lluita per aconseguir un seient el més a prop possible a les primeres files de  l’estrada. Ha estat un homicidi que ha omplert moltes pàgines dels diaris, per seva ressonància a nivell ciutadà. Assegut en una cadira l’acusat resta quiet, mirant-se les emmanillades mans. No fa cap moviment i sembla aïllat de tot el soroll de la sala. No té res de particular: és un home normal, de mitjana edat, alçada igualment mitjana i, una cara sense cap tret que el diferenciï d’un altre milió d’homes. Un home anodí, impossible de reconèixer en qualsevol lloc.

En aquestes s’obre una porta i entre el jutge. S’asseu, dona un cop de maça damunt la taula i demana amb veu forta i alta.

¾     Silenci! Si no, faré buidar la sala. No ho repetiré més.

S’aixeca l’uixer i proclama:

“Judici per l’homicidi de la senyora Engràcia S. Presta declaració l’acusat Sr. Baldiri P”.

¾     Sr. Jutge, miri jo aquell dia estava desesperat. Tot em sortia malament, i és que fa una temporada que vaig de bòlit. Al llevar-me, de bon matí, em vaig ensopegar amb la vitrina del menjador. La dona em fa fer mil crits. Una cridòria espantosa, fins i tot, el veïns del pis de dalt, picaven de peus, esparverats. Els havíem trencat el son. Els pobres no van poder dormir més. Clar, eren les cinc del matí, quan els vam despertar. Després baixen mig adormits, per la escala. Aquest és el millor moment del dia.   

¾     Sí, quan baixen fent ensopegades, mig adormits, amb la maleta en una mà, l’esmorzar a l’altra i amb uns ulls com a plats. Aleshores els poso la corda, estimada corda, als graons. I clar s’entropessen i cauen escales avall. La corda no la veuen mai, soc molt ràpid en retirar-la. Sempre, n’hi ha algun que es trenca la cama o el braç. Si tenen sort amb un bon morat passen. Llavors sí, diligent els dono socors. Sempre cau alguna petita gratificació, al cap del mes. Sí, quan passo a recollir el meu petit sou mensual.

¾     Llàstima que els veïns no duren gaire en aquest bloc. Acaben pensant que hi ha malastrugança. Però això només els passa al veïns garrepes. Els que paguen bé, no cauen mai. Com que son pisos econòmics sempre hi ha nous inquilins.

¾     Però aquell dia va ser paradoxal, horrorós. Com he dit, anava de bòlit, de bon matí ja la primera esbroncada de la dona. Després, em va tornar a escridassar quan em va caure la tassa del cafè amb llet pel terra. Aleshores, va començar amb el seus retrets habituals

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur

EMBASSAMENT DE SANT PONÇ. CLARIANA DE CARDENER. SOLSONÈS

Antiga turbina.

El pantà de Sant Ponç és un embassament situat a la vall mitjana del riu Cardener, creat per una presa localitzada al municipi de Clariana de Cardener, que s’estén pels termes de Clariana de Cardener, Olius i Navès, a la comarca del Solsonès, no lluny del límit amb la del Bages.

Forma part del conjunt d’embassaments de la conca del riu Llobregat. Iniciat el 1949 per la Confederació Hidrogràfica dels Pirineus Orientals, fou inaugurat provisionalment el 1954 i definitivament el 1964; fou el primer pantà acabat a la conca del Llobregat.

S’ha aprofitat el congost format pel Cardener a l’indret de l’ermita de Sant Ponç (Clariana de Cardener) per a la construcció del pantà damunt plataformes estructurals profundament entallades pels cursos d’aigua. Amb una presa de 59,5 m d’alçada i una longitud de coronació de 311 m, té una capacitat de 24,4 hm³, una llargada de 5,8 km i la superfície total de l’embassament és de 144,5 ha.

Miquel Pujol Mur.

Dades:  Oficina Turisme Solsonès

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

SANT CRISTÒFOL DE BUSA. NAVÈS. SOLSONÈS

Damunt la carena vigiles, amb mirada protectora, la plana ufanosa, abandonada quasi per tothom de Busa.

Formós lloc on la primavera guarnida de flors de mil colors regna enmig d’un mar de verdor.

Fa molts anys (s.XI)  guardes en nom del teu sant patró un espai ple d’història.

Se’t saluda i per molt temps  anys les teves pedres siguin el record perenne de la gent que hi va viure .

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

FONT DE L’ESPEDREGUER. PLA DE BUSA. SOLSONÈS

Segons el diccionari:

Espedregar: Treure les pedres (d’un camp, d’un jardí, etc.)

Pedregar

Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

UNA HISTÒRIA MEDIEVAL VI

Al demà de bon matí cinc cavalls surten de l’hostal. A la primera cruïlla com si fos acordat van seguir diferents camins. Els soldats marxen cap al castell. Un home ben abillat, que no recordava gens el Menoscall, el que portava  a la capital del Principat

En les darreres tres muntures. Una noia i un jove, amb una mandolina, i el tercer animal equipat per un llarg viatge.

El Ramon va decidir aprendre l’ofici del seu pare d’argenter i amb l’Elisenda van marxar a les noves terres conquerides.

Miquel Pujol Mur