En
aquestes s’obre una porta i entre el jutge. S’asseu, dona un cop de maça damunt
la taula i demana amb veu forta i alta.
¾
Silenci! Si no, faré buidar la sala. No ho repetiré més.
S’aixeca
l’uixer i proclama:
“Judici
per l’homicidi de la senyora Engràcia S. Presta declaració l’acusat Sr. Baldiri
P”.
¾
Sr. Jutge, miri jo aquell dia estava desesperat. Tot em sortia malament, i és que fa
una temporada que vaig de bòlit. Al llevar-me, de bon matí, em vaig ensopegar
amb la vitrina del menjador. La dona em fa fer mil crits. Una cridòria
espantosa, fins i tot, el veïns del pis de dalt, picaven de peus, esparverats. Els
havíem trencat el son. Els pobres no van poder dormir més. Clar, eren les cinc
del matí, quan els vam despertar. Després baixen mig adormits, per la escala. Aquest
és el millor moment del dia.
¾
Sí,
quan baixen fent ensopegades, mig adormits, amb la maleta en una mà, l’esmorzar
a l’altra i amb uns ulls com a plats. Aleshores els poso la corda, estimada
corda, als graons. I clar s’entropessen i cauen escales avall. La corda no la
veuen mai, soc molt ràpid en retirar-la. Sempre, n’hi ha algun que es trenca la
cama o el braç. Si tenen sort amb un bon morat passen. Llavors sí, diligent els
dono socors. Sempre cau alguna petita gratificació, al cap del mes. Sí, quan passo
a recollir el meu petit sou mensual.
¾
Llàstima
que els veïns no duren gaire en aquest bloc. Acaben pensant que hi ha malastrugança.
Però això només els passa al veïns garrepes. Els que paguen bé, no cauen mai.
Com que son pisos econòmics sempre hi ha nous inquilins.
¾
Però
aquell dia va ser paradoxal, horrorós. Com he dit, anava de bòlit, de bon matí
ja la primera esbroncada de la dona. Després, em va tornar a escridassar quan em
va caure la tassa del cafè amb llet pel terra. Aleshores, va començar amb el
seus retrets habituals
Continuarà
...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada