A
continuació hem anat a sopar al restaurant on ens reuníem a fer una pizza en
les nostres sortides. Ja no és aquell lloc simpàtic i senzill de llavors. Ha
canviat la decoració, ara és més luxosa. Han canviat els amos i els cambrers
que recordàvem. Malgrat tot, el sopar ha estat força bé. L’animació ha estat un
xic més reposada. Segurament més adient a la nostra edat. L’amabilitat del
personal del restaurant ha estat exemplar, però el preu ha estat força
diferent. Tot s’ha de pagar, en aquesta nova societat globalitzada.
La
Laia i el Pasqual després del sopar s’han hagut de marxar. Triguen bastant en
arribar a casa seva. Viuen en una urbanització a certa distància. I a més, han de fer el relleu de la cangur. També, perquè l’endemà han d’anar a
treballar bastant d’hora.
M'he
quedat a soles amb la Mònica i hem
decidit fer la darrera copa a la cafeteria de l’hotel. Sense dir-nos res,
potser com a reminiscència de la joventut perduda, hem coincidit en llogar les
habitacions en el mateix hotel on ens trobàvem quan érem parella emocional.
Ens
hem assegut en una tauleta en un racó de la sala. Hem demanat, de comú acord,
un whisky amb gel per cadascú. Llavors íntimament, m’he adonat que aquella dona,
encara és la noia, que em motiva més que qualsevol altra que hagués conegut
en la meva vida. He vist en ella un petit rictus d’amargura com si algun fet
recent encara no fos superat. Per les seves anterior explicacions, he suposat
que el motiu és el seu recent trencament matrimonial. Després d’una estona de
conversació, de les nostres futures inquietuds, ens hem acabat les begudes.
Aleshores hem decidit pujar a dormir a les habitacions.
Continuarà
...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada