Doncs us ho explicaré: Quan jo era un nen anava al
zoo a Barcelona, aleshores, li deien així, zoo a seques i ens quedàvem tant amples (anava a posar “panxos”, però crec que és incorrecte) i ara s’ha de
dir Parc Zoològic que omple més la boca i l'ego ciutadà. Després de aquest
incís, “castellano hablante barcelonino”,
continuo la meva història. Bé,
quan anava a aquest lloc sempre em parava a veure un os blanc tancat en un
fossar.
El
pobre animal, suposo que caçat a les immenses planures de blanca neu i de glaç
del mar polar, no feia com els turistes - tant sol·licitats per què vinguin ara a veure’ns i deixar alguns calerons a les buides arques - que volten badocs o
prenen el sol mediterrani.
El
seu pelatge havia perdut ja el seu blanc, era d’un to grisós. Caminava quatre
passes a la dreta i quatre a l’esquerra, no li permetia gaire més el seu
habitat. I l’altre signe identificador
era que movia contínuament el cap, com si fos un pèndul. Es veia perfectament
que havia perdut el nord, i que el xivarri de la canalla no li servia per res
més que per astorar-lo més.
Aquest
dies de reclusió he estat vivint en el espai del meu pis. Ep! Molt més gran que
la gàbia del pobre animal. Caminava d’un costat a l’altre, havia un agradable
ambient, però estava encerclat entre quatre parets, això sí sense barrots. Però, aquells infants que espantaven al pobre animaló amb el seus crits, força
alegres, en aquest cas eren rere una pantalla fosca i plana.
Sortia
un senyor i em parlava de morts, vaig recordar-me de les plagues d’Egipte.
Seguidament un reportatge de la pandèmia. Vaig veure’m en la lluita del bé i el
mal, i vaig acabar dubtant si el diluvi universal era obra del diví o del dimoni. A continuació em vaig recordar de la pesta bubònica i la pesta negra, d’època medieval
que va causar una gran estrall i molts morts. Algú per la pantalleta em va fer memòria de la grip del 1918, mal anomenada espanyola. No hi era en aquell temps, per
tant, no sé a qui se li va escapar tan gran desfici. Com ara tampoc ho sé, ni
puc culpar a ningú.
Un
home, no el veig senyor per molts diners que tingui, que diu que no li van dir la
grossa que se li venia a sobre. Però tampoc va fer res per buscar-hi remei. I a
més, ara tampoc és recorda que els indígenes del país no eren els blancs ni els
negres, eren els pells roges i els van massacrar. Un altre individu d’un gran
país del sud enterra a dojo a la gent per una “gripecita”.
Per
tant amics i amigues: "No espereu que tots entenguin el vostre viatge,
especialment si mai no han hagut de recórrer el mateix camí". Com veieu he
fet un quants canvis tergiversant una mica la frase. Jo per la meva part
intentaré fer-ne el meu de camí, malgrat estigui, com l’os, movent el cap d’un
costat a l’altre, sense entendre res.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada