RETROBAR-SE AMB EL PASSAT I

Després de quinze anys de no veure’ns, ens hem trobat de nou els membres de la meva petita colla, de la Universitat de Medicina. Ens anomenaven “Els quatre mosqueters”. La veritat és que la denominació era falsa, tal vegada fos millor dir les dues mosqueteres i els dos mosqueters. Però fèiem tabola com si fossin molt més. Malgrat tot, fèiem honor als fills de la imaginació de Alexandre Dumas (Pare). Complíem sempre amb la frase: “Un per a tots, tots per a un”. Aquestes paraules també van ser la nostra divisa estudiantil.

Els quatre, des de la nostra entrada a la universitat, sempre havíem estat amics. Es pot dir que ens van conèixer al coincidir a l’escalinata de l’edifici mentre esperàvem per entrar. Però els rols de cadascú van definir-se des del principi. La Laia i el Pasqual,aviat es van aparellar i sempre anàvem junts. La Mónica i jo, seguíem el seu ritme, i sense ser parella oficial, hi exercíem, sense cap pensament matrimonial. Tal vegada crèiem que encara érem massa joves per prendre cap compromís de futur.

Els quatre avui ens hem trobat a la mateixa taverna de l’amagat carrer barceloní on ens reuníem per preparar les nostres sortides juvenils. La Laia i el Pasqual, finalment s’han casat, ja fa uns quants anys, i tenen dues criatures. Ara viuen en un poble de la rodalia  de la gran capital.

La bonhomia era la parella inseparable de la Mónica i jo. Mentre la Laia i el Pasqual tenien alguna que altre picabaralla o discussió, nosaltres sempre estàvem d’acord, en tot. Molt integrats també en els estudis, i per què negar-ho també en el sexe.

Però en acabar la carrera la Mònica va marxar a Suècia a treballar. Al cap d’uns anys va casar-se amb un noruec. Ara, fa pocs mesos, s’han divorciat. Actualment, exerceix com  a metge en un poble de la Costa Daurada.

Jo, en finalitzar els estudis, també vaig volar. Volia conèixer món i assolir experiència. Me'n vaig anar a viure a l’Argentina. Vaig veure moltes, potser i tot, massa situacions dolentes en aquell formós país. Vaig viure el millor del tarannà de les persones, i el pitjor de la seva política. No vaig arrelar-me definitivament en cap dels llocs on vaig treballar. Ni amb cap de les dones amb qui vaig viure. Ara fa pocs mesos que he tornat a Catalunya. Em vaig associar amb el consultori d’un metge gran, que ja és vol jubilar, situat en una població del Maresme.

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur