RETROBAR-SE AMB EL PASSAT III

Hem pujat a l’ascensor i hem premut els botons. Ella anava a novè i jo al dècim pis. La Mónica, mirant-me als ulls m’ha fet aquest comentari:

¾     Si fos una pel·lícula et convidaria a la meva habitació. Encara amb més motiu al  retrobar-nos després de tant temps i amb el que hem estat. La nostra relació no va quedar mai trencada en cap moment. Podríem dir que va quedar en un “stand-by”. Però Marc, he de dir-te que en aquests moments no estic preparada per començar-ne cap de nova. No he fet net de la meva separació. Els tràmits han estat horrororos i les acusacions mútues, també. Tinc el teu número de telèfon i tu tens el meu. Crec que podríem quedar en veure’ns i potser recomençar el que va quedar parat. Jo guardo bons records d’aquell temps i crec que tu també. No correm, i poc a poc, anem fent un nou camí. M’ha agradat força que ens trobéssim.

M'he adonat en la seva forma de dir-m'ho que a la qüestió ja li havia fet mil voltes en el seu pensament. Vam donar-nos la mà i em va fer un petó a la galta. Sense dir-nos res més, no vaig trobar les paraules adequades en aquell moment, va obrir-se la porta de l’ascensor i va marxar buscant en la bossa la targeta per obrir la porta de la seva habitació.

Sincerament no sé què em va succeir al veure-la caminant pel passadís enllà. No m'hi vaig poder resistir i en quatre passes vaig arribar a la seva alçada. La vaig abraçar i li vaig fer un petó als llavis. Ella em va respondre amb efusió. Però vaig veure una guspira de dubte en els seus ulls i no vaig voler continuar. Vaig separar-me d’ella i amb la mà li vaig fer un estrany gest de salutació i vaig dir-li:

¾  Tens raó. Potser hem d’anar amb més calma, com tu dius. No hem de construir damunt de falsos fonaments. No trigaré gaire a trucar-te. Els records tornen a ser vius en el meu cor. Et trucaré molt aviat.

Amb aquestes paraules vaig tornar a l’ascensor. Després d’una nit d’insomni, a l’endemà ens vam veure d’esquitllada a l’estació. Cadascú agafava el seu tren, que anava en direcció contrària. Només vam tenir temps d’alçar les mans en una salutació d’acomiadament i de bona amistat.

Assegut en el vagó del tren he llegit un proverbi japonès que diu: “Existeix una porta per on pot entrar-hi la bona sort, però tu en tens la clau".

Pensatiu m’he dit: té tota la raó, la bona sort en aquest cas equival a esperança i potser és el primer pas de la felicitat. Actualment, la clau d’aquesta porta, és el número de nou xifres del telèfon, de la Mònica.

Miquel Pujol Mur