Vaig clavar els ulls en aquell noi estrany, que tenia exactament la meva edat. Què podia fer, en aquest lloc, tan denigrant. No podia apartar la meva mirada de la seva cara i, aleshores en un sobtós “flash back”, de la meva infantesa, el vaig reconèixer. A ell i, els fets que van ocórrer, ja fa bastants anys. Ens havíem volgut escapar de les nostres cases i, començar una nova vida al Mississippí.
Érem veïns i, quan sortíem de col·legi, les nostres mares ens deixaven sols a la seva habitació. Mentrestant, elles es divertien mirant els programes de Telecinco o, comentant les xafarderies del barri. Durant aquestes hores, nosaltres, ens vam aficionar a llegir les aventures de Tom Swayer i, Huckleberry Finn, malgrat jo fos una noia, fins que van arribar a convertir-se en una obsessió total. Les avingudes del barri, eren el gran riu i, dues braces era l’alçada de les voreres, quan les volíem saltar. Els carrers, eren els pobles de la vorera i, nosaltres, els joves herois americans. Quan es creuaven dos tramvies, els saludàvem com si fossin dos navilis, que es trobessin enmig del riu.
Sí, senyor, sí! Un matí ho vam fer, vam robar el menjar de les dues neveres i, amb les motxilles, sense cap llibre d’ensenyança, només amb els queviures i una parella de novel·les del Mark Twain, vam fugir cap a l’aventura. Vam colar-nos en un autocar, que portava cap a Castelldefels i, el Llobregat. Aleshores, és quan de debò, va començar la nostra singladura.
Els pares, van denunciar la nostra fugida. La policia va pensar en un possible segrest. Jo diria que aquesta suposició era increïble, perquè, sumant els capitals de les dues famílies juntes, no donaven per fer res més, que malviure.
Vam estar quatre dies corrent alegrament, perseguint granotes i petites serps, espantant les aus i els ocells i, banyant-nos en el riu. Dormint a la nit en una cabana de pedra, abandonada, que era el nostre castell. Però, un dia de bon matí, la trista realitat fa fer-se patent, a l’adonar-nos, amb força pena, que el tiberi s’havia acabat i, vam haver de tornar forçosament a la realitat de la civilització. No volíem, tampoc, fer cap robatori. Només, en sortir als carrers del poble, vora la platja, de seguida, ens va descobrir la policia. Ens van detenir i, ens van portar a casa.
De la bronca i, la panadera no us en
vull parlar. Els nostres culs, aquells dies anaven força calents, ni asseure’ns
podíem en una cadira, sense coixí. Les mares es van discutir, els pares quasi
van arribar a les mans, acusant-se mútuament, total que la nostra amistat no va
continuar. La pura realitat, és que de totes les coses que ens van retreure,
nosaltres, massa innocents i joves, no n’havíem fet cap, érem encara unes
criatures. A mi em vam tancar en un correccional de monges, a ell en un
reformatori.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada