SI NO FOS PELS DINERS ...

 Si no fos pels diners, aquí m’estaria jo. Aquestes van ser les primeres paraules que se’m van acudir, al veure el lloc on m’havia destinat l’empresa. 

Un desballestador de vehicles vells, entollat d’aigua i fang i, ple d’oli brut per tot arreu. Per què collons, necessiten els cotxes “trinxats” un guàrdia de seguretat, si tot plegat és ferralla. 

Bé, després de mig explicar el meu emprenyament inicial, us vull fer cinc cèntims del per què, un xicot com jo, tot just acabada la carrera d’empresarials, estic perdut en un fangar com aquest. Doncs, la resposta és molt fàcil: no tinc ni un euro. Festes nadalenques, sense calers, malparits calers,  ni per fer un punyeter regal a la xicota i, a la mare. Que la mare, s’ho mereix tot. Bé, la Laura també, després de tant temps aguantant-me. Faig de becari, ja us podeu imaginar, quin sou. Merda! Merda i més merda!! 

La mare, com tota les mares, no em diria res. Potser i tot, em donaria alguna “pela”, de sotamà, perquè pogués sortir amb la Laura. Em diria: ja m’ho tornaràs algun dia, sabent de segur, que aquest dia no arribarà mai. 

Però ella, la noia, ja vol alguna cosa més. Collons!!! Que fa quasi vuit anys que festegem. La mossa, espera, ja, un anell de compromís. Que la mala pècora de la germana petita, ja s’ha casat i, espera una criatura. La sogra, em fa cada mirada, que ho diu tot. Del sogre, no en dic res, quan sé que arriba, ja foto al camp, perquè atiat per la bruixa de la sogra, arribaríem a les mans. Jo, a la Laura, me l’estimo molt i, no la vull perdre.  

Per això aquesta Nit de Nadal, i les set següents nits, fins que arribi l’Any Nou faré vigilància en aquest femer de trastos vells. Miraré a les llums i les ornamentacions nadalenques de sota, a la vall. Tal vegada, els meus ulls es decantaran cap el lloc, on sé que està la casa de la meva estimada. Segurament, parlarem pel mòbil, moltes estones. La congoixa ens envairà i, alguna llàgrima rodolarà galtes avall. 

Però què passa? Noto olor de fum, veig flames que pugen fent giragonses. Sento el crepitar dels ferros cremant i, fent petites explosions.  Oli, pintura i ferralla, deixen anar xiulets, mentre es retorcen. Observo un vàndal, que amb una torxa encesa, escampa encara més, el foc. Es deu pensar que som a Sant Joan o serà un amant de les falles de la Nit de Nadal. No ho sé. Surto del meu recinte i el persegueixo, enfonsant-me pels tolls de brutícia oliosa, fins a saltar sobre seu i, reduir-lo. Sincerament, aviat me n’adono, una criaturada d’un nen de casa bona. Els seus companys, desapareixen com per art de màgia i, me’l quedo presoner. En aquestes, ja han arribat els bombers i la policia. 

Tot un aldarull immens. Els policies s’emporten al jove, sortirà en pocs dies. Quan li han posat les manilles, ja ha començat a bravejar, cridant: Vostès, no saben qui és el meu pare!!

 

El cap de l’empresa també ha vingut, tot alterat. Al veure’m, se m’abraça i em diu a cau d’orella: No t’ha passat res, bé, tindràs un bon sobresou. L’amo del desballestador també se m’acosta i em dona la mà dient-me: No digui res, aquest noi, és el brètol del meu fill. Direm que ha estat un incendi, per a causes desconegudes. Ja et faré arribar una bona gratificació. M’ha dit el teu cap, que tens la carrera d’empresarials, tinc un amic que en necessita un, per suplir a un altre que es jubila. 

Veig la Laura, que espantada pel batibull de la trucada perduda, ha pujat amb el seus pares i, també han anat a buscar la meva mare; s’han apropat i tots en toqueregen de mala manera. Estimat, fill meu, bon xicot, bon noi. Mai havia sentit, de cap d’ells, tantes bones paraules en tant poc temps. Fins i tot, la sogra, és presentava com la mare amantíssima de la meva promesa. Mala bruixa, mil vegades. 

Sabeu què va arribar a dir: Sí, sí! Es casaran aviat i viuran amb nosaltres. Tenim un petit apartament, damunt la casa, perquè sigui el seu niu d’amor. Són tan macos i fan tan bona parella. Carallotades! 

Qui ho havia de dir, que un principi tan dolent, acabés com un conte de Nadal. 

Miquel Pujol Mur