Quan vaig sortir el meu pare no em volia ni veure i la meva mare deia que era una mala persona i una aventurera, confirmat per l’informe de les putes beates. Total, què podia fer, tenia la millor eina per guanyar diners, el meu cos de divuit anys. L’únic, que havia de fer, era passejar per les voreres movent-me provocativament, parar la mà, un cert rebrec corporal, uns quants gemecs i, a buscar-ne un altre. Així, he arribat als trenta anys i, per això estic detinguda a la comissaria, en una batuda nocturna. Me’l torno a mirar i, pel seu aspecte, m’adono que jo, quasi puc cantar victòria. Ja que la seva figura mostra palpablement que s’ha enfonsat en el món de la droga.
Vaig apropar-me lentament a la barra, em vaig posar ferma i vaig saltar. Encara soc àgil, malgrat la meva vida de perdició. Vaig córrer cap a ell, els seus braços van aixecar-se per abraçar-me. També m’havia reconegut. La porra de la dona policia va pegar-me al cap, sense clemència i, vaig caure a terra, estabornida. Ell, també va rebre més d’un cop, per a reduir a la impotència el seu prim i debilitat cos.
Vaig ser condemnada, a un any de presó, per culpa d’un viciós i pertorbat masoquista, que deia que l’havia mossegat, quan la veritat era que m’havia pagat més diners, per a què ho fes. Culpable de violència, prostitució i alterament de l’ordre públic. El jutge, va opinar ,que encara me n’havia sortit força bé. El client, tenia antecedents pel mateix delicte, en altres ocasions. El meu heroi infantil, va anar a parar a un sanatori de desintoxicació.
Gràcies a l’assistent social, per fi
algú va creure amb mi, vaig aconseguir la seva adreça. Tot aquest temps, ens
hem escrit i, en alguna ocasió hem parlat per telèfon. Que difícil és fa la
vida, sense veure a la persona estimada, sense sentir les seves carícies, els
seus petons, el seu alè, ben a prop de la teva pell. Que amarga és la
existència.
Mires el calendari, esperant aquell dia, que cada cop sembla més llunya. Somnies i et retorces en el catre sense, sentir res, només voltant i voltant desesperada i trista. Vols escapar de la situació, més quan et recorden contínuament perquè estàs entre reixes. Puta.- et criden, amb menyspreu les carcelleres. I se’t remou el cor per dins, fent-te mal, perquè consideres que ja has pagat la teva culpa. Abans, al ser apartada de la societat i, ara empresonada per un crim que, en realitat, no vas cometre.
Ara l’estic esperant davant de la clínica. Al veure’m corre i ens abracem. Com una novella parella, fugim d’aquest lloc i els mals records. Semblem, ben bé, les dues criatures que fa ja vint-i-un anys van fugir cap el Mississipí. Tal grau de compenetració, hi ha en els nostres sentiments.
Des de casa nostra es veuen els jardins i les teulades vermelles. Hem fugit de la capital. Ens hem refugiat, en un petit poble de muntanya, de poca gent. Amb els meus diners, hem muntat una granja, ens han donat suport des de l’ajuntament per a què aquest petit i bell indret, no desaparegui.
Miro néixer el dia, el cel és blau i s’il·lumina, poc a poc, amb la sortida de l’astre rei. Somric, mentre m’acarono el ventre; malgrat els anys de disbauxa, el meu cos ens vol premiar amb un fill. Ell encara dorm i, la seva respiració dona pau al meu esperit.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada