La Cristina somriu i, pensa potser jo soc més sensible i la solitud la he notat més.
¾
La
meva vida és ben fàcil d’explicar. Vaig quedar vídua, d’un bon home i millor
espòs, fa un parell d’anys. La meva filla ja era casada amb un noi del Canadà
i, viu a Toronto. La veig molt poc, té el seu treball i el seu marit i, són
molt feliços. Quan les persones ho són molt, tenen una tendència natural a
oblidar-se dels altres. Una tarda asseguda a la saleta, mig a les fosques, em
vaig posar a plorar. Quant més plorava, més ensorrada en la tristor, em
trobava. Finalment, no sabia si plorava pel record del meu home o, per la meva
solitud. Passats uns dies, massa dies, vaig intentar treure’m de sobre la
pesada xarxa que m’impedia viure i, vaig començar a reflexionar. Sortir amb
amigues, no em solucionava res, cadascuna té els seus propis neguits. Aleshores,
vaig reconduir els meus pensaments cap als enyorats anys de la joventut. Allà
en un racó amagat de la memòria, hi eres
tu. Sempre hi has estat, a la meva ment, com aquell amb qui vaig compartir uns
moments agradables. Però, van ser deixats enrere, quan vam seguir camins
diferents.
¾
Vau
marxar del poble i no vaig saber-ne res més.- El temps, senyor de la vida, em
va fer oblidar. – Interromp, l’Andreu.
¾ Deixa’m parlar, si us plau, no tallis les meves idees. Li vaig comentar a la meva filla i, com que ella és molt moderna, de seguida em va parlar d’internet. La meva resposta va ser dir-li, que jo no soc tan avançada i m’agrada més el cara a cara. Veure les emocions transparentades als ulls de la persona amb qui converses. Per això, soc aquí en el poble on vaig néixer, cercant la persona que va ser el primer amor de la meva vida.
L’Andreu s’escura elm coll,
impressionat per les paraules de la dona, i contesta:
¾
Mai
me n’he oblidat, sempre has esta un referent per a meu. Malgrat tot, he estimat
sempre la meva dona i he estat correspost per ella. Què vols ara de mi?
T’adones, que soc molt gran?
¾ Anàvem a la mateixa classe, al col·legi. Per tant, les nostres edats són similars. No soc babaua, no espero cap eròtica i sobre-emotiva relació. Però, si m’agradaria tenir un company, amable i per què no, també una mica afalagador, amb qui compartir la resta de la vida, Sigui curta o llarga. Poder sortir, poder parlar. Un company amb qui compartir il·lusions i desitjos.
L’Andreu medita una estona, una breu
estona, tant sol, aixeca la mirada i la fixa en els ulls, encara formosos de la
Cristina.
¾
Crec
que puc ser aquest home que busques. Jo tampoc vull morir-me en vida abans que
arribi l’hora del comiat etern. Iniciem una prova que pot ser el principi d’una
vida feliç. Gràcies, per recordar-me i gràcies, per ser tan valenta per
sincerar-te.
¾ Sí és veritat de vegades, els homes, tan forts com diuen que sou, no goseu mostra els vostres sentiments. Us tanqueu en la vostra closca i no sabeu veure més enllà. El bar, la beguda, el joc i morir-se poc a poc a poc, sense reaccionar.
La Cristina aproxima la seva cara a la de l’Andreu i, amb un suau petó segella el pacte de l’inici d’una nova il·lusió.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada