QUAN MANEN ELS FENÒMENS ATMOSFÈRICS

 L’home, està  mirant un àlbum de fotografies, assegut en el sofà del saló. El televisor, és encès i fan una pel·lícula de l’oest, una més, dels tan coneguts western filmats ja fa cinquanta anys enrere. Fora, al carrer, cau un ruixat de fina aigua, un aiguaneu, com acostumen a dir el meteoròlegs. 

Les ràfegues de vent s’escolten udolar en els cables d’electricitat del carrer i contra els vidres, fluctuant contínuament de direcció. En aquestes, s’escolten les claus de la porta i, entra una dona aproximadament de la mateixa edat. Si les pel·lícules, tenen una cinquantena d’anys, segurament les havien anat a veure a l’estrenar-se, quan eren simplement promesos. Altres, de més modernes, havia estat quan els fills eren petits.

¾    Plou molt? - pregunta el Josep. - M’ho podies haver dit i, hi haguéssim anat amb el cotxe.  

¾    Caram! Sempre tan còmode. Deixa el cotxe tranquil i, camina una mica, que et convé. Ja veuràs quina panxa, se’t farà. Qui havia de dir que després de tant temps de secada, sense cap núvol, aquesta mena d’anticicló, no sé si de les Açores, o d’on, ens remullaria de mala manera.

¾    Tens tota la raó. Ahir, al matí una rosada amable i, simpàtica cobria els camps. Avui, la neu i el gebre, ha complert l’amenaça, que fa tants dies anunciaven.

¾    I tu què fas, tot entaforat en el sofà?

¾    Mirava fotografies i, m’enyorava dels records dels nostres viatges.

¾    Vaig a deixar la compra a la cuina i, el paraigua a la banyera, que si no, faré bassetes d’aigua al terra del pis. 

Poc després la Maria s’asseu al costat del seu home i comença a fullejar l’àlbum. Es para un moment en una fotografia i, comenta:

¾    Oi, quina por! Te’n recordes de l’huracà, al passar el Cap de Bona Esperança? El creuer, semblava ben bé, que anava a trencar-se i, desballestar-se a la costa. No sé quina angúnia em va agafar, sort del capità que cridava, no passa res, és normal. Però jo, no me’l creia del tot. Ara, que malgrat que el vaixell era gran, tu tampoc les tenies totes.

¾    No me’n parlis, va ser l’experiència més paorosa de la meva vida. Tot el navili tremolava, com si tingués febre. Te’n recordes, que feia pocs dies, havíem vist Titànic? Ja em veia, ficat en un bot salvavides i mig ofegant-me.

¾    Tu sempre tan malastruc.- La dona, gira una pàgina.

¾    Oi! Aquesta fotografia, em porta a la memòria, com si fos avui, les paraules d’aquella al·lota, que parlava per telèfon amb la seva mare..

¾    Mare, a la cala no se sent més soroll que el de la ressaga, que fresseja rítmicament.

¾    Ai, quins temps i quins records, d’aquells temps quan érem joves. Au, mirem  la televisió. 

La Maria, tanca l’àlbum fotogràfic, el posa damunt la tauleta de centre i, girant-se li fa un petó, a la galta al seu home. Se’l mira detingudament i, s’adona que se li comencen a tancar els ulls. Els records dels anys passats junts, torna a la memòria: Déu meu, quantes coses conegudes i tantes que encara queden per conèixer i, que potser ja no podrem veure! 

Els pensaments li ballen, al recordar aquella paradisíaca platja a les Bahames, on van passar la nit de l’aniversari dels cinquanta anys de parella. Acluca els ulls i, repenjant el cap a  l’espatlla del seu home, sospira i mig s’adorm. Sap, que més tard, es maleirà per adormir-se al sofà. 

Miquel Pujol Mur