Els dos amics, estan asseguts a la taula del bar, prenent-se una cervesa i picotejant unes patates xips. Cadascú fulleja un diari, de diferent caire polític. Finalment, els deixen sobre la taula i, es miren. Fa molts anys que es coneixen i, saben el tarannà dels seus pensaments enfrontats.
El més gras, Manel té per nom, es
mira detingudament el seu company i, amb un somriure maliciós, després de fer
un glop a la cervesa, com si volgués aclarir-se la boca, li fa la següent
pregunta:
¾
A
veure, tu com creus que ha de ser un país, per viure feliç.
¾
Lliure
i, sense ningú que mani.- contesta ràpidament, sense pensar-s’ho gens ni mica,
el Marià. - Que cada persona faci el que
consideri millor per als altres homes i
dones del món. Així, successivament tothom trobarà la llibertat i, la
independència, personal i social. Un país sense reis, sense polítics, sense
policia, tampoc no vull lladres, estafadors ni assassins. Que tothom vagi amb
la veritat a la boca i no s’amagui de res. Dels advocats, no vull ni sentir-ne
parlar i, del jutges tampoc. N’hi ha de
bons i honrats, però també molts que només són uns vividors. Vull un país, de
persones honrades i cabals. I, si un té cinquanta monedes i, veu que el seu veí
passa gana o va vestit com un pària, aleshores emuli a Sant Martí, que parteixi
la seva capa en dos i, li’n doni la mitat al seu germà. Un país, sense bancs,
ni hipoteques per pagar.
¾
Marià,
que t’estàs passant. El que demanes, no té cap ni peus. Ni pot existir mai,
però mai, cap país d’aquesta manera. El món, no avançaria gens.
¾
Avançar
vol dir: pobresa, malalties, morts, bombes i guerres? Això, amic meu, no és res
més que una massacre, de la raça humana.
¾
Ai,
Marià! Tu el que demanés és Xauxa i la naturalesa humana no ho concedirà mai. Això
que tu dius és una utopia, un somni.
¾
En
aquest món feliç que tu em demanes, s’hauria de viure sense desnonaments i
sense pobres dormint pels bancs dels parcs. També sense tantes altres coses,
segurament dolentes que creiem que ens fan gaudir. Visca, divertint-nos, vinga
música, força gresca, vinga merder i, així no sentirem el soroll de les bombes
al país veí. Ni ens adonarem dels diners perduts en drogues, prostitució o
tracta de dones. Tot, amic meu, és una il·lusió
¾
Marià,
tu creus que tot el que vols pot ser veritat?
¾
Jo
no! Però, com que tu, “punyeter”, em volies estirar de la llengua sabent de segur
que protestaria, jo ja t’he demanat l’impossible i, a veure quina solució hi dones.
¾
Caram!
Quina diferència de criteris que tenim..
¾ Ostres ! I tant! Com, també són diferents el teu Porsche aparcat a la porta i els meu “Cinquecento”.
No parlen gaire més. Acabem la
beguda i, s’aixequen per marxar a dinar.
¾ Adéu! Fins dissabte, que ve.
Així, s’acaba tot i, el món continua imparable el seu camí. ON?
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada