HI HAVIA UNA VEGADA UN NÀUFRAG III

En la deserta platja, a la nit, només resplendeix una petita foguera, dins una cova situada als peus de l’espadat. 

En el meu miserable refugi, a l’entrada fumo una cigarreta. L’última, he pensat al rebregar el buit paquet i, llençar-lo al foc, que il·lumina somortament el petit aixopluc, situat a la vora de mar. 

Vaig vestit amb uns pantalons, moltes vegades rentats i que em cobreixen deformes la part inferior del meu cos. Un jersei, esfilagarsat de molts anys i, moltes penúries i, que segurament ha passat per moltes mans, em cobreix la part superior del cos. Unes espardenyes de cuir, em protegeixen els peus. Escolto a la platja les onades del mar i, la breu ranera de la respiració de la meva única amiga que em resta: l’orca. 

Han passat dos anys des del naufragi. Dos anys que m’han passat ràpids, en aquest país de sol i aigua. He de reconèixer, que els indígenes han estat una bona gent. De seguida, em van rebre amb els braços oberts, sense demanar-me res. Quan els vaig dir, que m’havia tocat la Grossa de Nadal i els vaig informar de la quantitat que reclamaria al meu país, van donar-me les millors condicions possibles per viure a l’illa. 

No em mancava de res, vivia en una bonica casa amb una piscina per l’orca, a la que cuidaven amb força mirament. Tenia un bon menjar a taula i, la companyia d’una formosa nativa, que m’acompanyava a tot arreu i, em presentava a tothom. Aleshores, vaig iniciar els tràmits, per rebre els meus diners. 

Agafo la carpeta plena de fulls de paper. Els regiro, com he fet en múltiples ocasions. Finalment recullo i, torno a llegir la carta del notari que em fa un resum del succeït. I pensar, que m’havien fet alcalde del poble, només em va tocar la Loteria. 

Al desaparèixer en el naufragi, li van donar l’alcaldia al farmacèutic, un amic meu, això creia jo, malparit. 

Aleshores el notari em comunica, una novetat que jo ignorava: la meva dona s’entenia, des de feia molt temps, amb el farmacèutic. Abans que jo desaparegués i, què em toqués la loteria. A l’haver desaparegut, jo, en el naufragi  i, donat per mort, ja no van voler dissimular més, de seguida es van casar i van acceptar la meva herència. 

Els meus fills al veure per on anava la cosa, ja abans de la boda van reclamar la seva part, no fos cas que els enamorats s’ho fonguessin tot, amb els seus desficis amorosos. Total, de l’herència, no qrn ueda ni una engruna.  I jo ple de deutes, a l’illa. 

Els natius em reclamen els deutes. Del que jo posseïa, de res es podien rescabalar, perquè tot era comprat sense pagar. Finalment, he hagut de recloure’m a la mateixa platja on vaig arribar. Sort que m’han deixat la roba imprescindible per tapar-me. Ja ho podeu veure, de milionari a pidolaire. Sort, que no hi ha presó, en aquest lloc. 

Mes alguns dels que manen, ja comencen a dir, que hauria d’ajudar-los en les seves tasques diàries, per poder menjar i, també alleugerir els meus deutes. És que avui no tinc ni per comprar cigarretes. 

De sobte sento un ronc fort. La respiració de la meva salvadora l’orca, cada cop és més feixuga. Pobre animal, si quan em va salvar ja estava mig fotuda, ara al cap dels dos anys, malgrat estar tan ben cuidada com estava pels natius, mentre jo era ric, ara està a un pas de la mort. 

M’acosto i em mira. Ens adonem, ella, de la meva pobresa i, jo, del seu malestar. Em mira altre cop i, fent un suprem esforç, s’arrossega fins aigües més profunda i, comença a nedar enfonsant- se, en molt poc temps. 

Penso que ha estat l’acomiadament a aquest dos any de viure junts i, m’assec damunt d’una roca, a prop de l’aigua. Els meus pensaments discorren per mals camins: I si la segueixo i m’enfonso com ella. Desaparegut jo, desaparegut el problema. Em sap greu pels natius, ja que són bona gent i els deixaré la meva deute. 

Escolto, venint des de l’escull de coral, una gran rebufada d’aire i torna a   aparèixer l’orca. Els seus moviments són pesats, lents, quasi sense força i la columna d’aire, que sobresurt del seu llom, va carregada  d’espurnes de sang. Veig clarament, que només la impulsa el desig d’apropar-se a la platja. Avanço per la sorra, fins al seu costat i, de la boca escup una pesada i grossa bossa. Em mira, com animal ferit i, m’apropo.  En aquesta ocasió em torna a parlar, com la vegada que em va salvar la vida.

¾    Gràcies, Andreu. Has fet més fàcil la meva vida i m’has acompanyat fins al darrer moment. Això és per a tu. No facis tonteries, guarda’t-ho i sàpigues gastar-lo adequadament. Tria una nova companya, l’última, la nativa, no era gens dolenta i t’estimava. Aprèn a viure sense malgastar.

¾    I tu?

¾    No em veuràs més. Estic pràcticament morta. El darrer sospir, el faré en el mar que em va veure néixer. La nostra llei de vida, quan un es mor, és alimentar altres éssers marins. Adeu Andreu! 

Va marxar lentament i, va desaparèixer flotant damunt l’aigua, fins a enfonsar-se definitivament. Vaig obrir la bossa i, vaig trobar joies i or, com no n’havia vist mai. L’amiga orca, va treure aquell tresor del fons del mar, per a mi, amb les seves darreres energies, com un regal a un amic. Llavors, vaig comprendre les seves darreres paraules.  Assegut a la platja, amb les mans plenes de riqueses, vaig plorar pel meu amic i salvador: l’orca que em va enviar el Senyor. 

I aquest conte s’ha acabat. 

Miquel Pujol Mur