EL DARRER COP NO VA PODER TANCAR EL “NEGOCIET”

 

El Joan és assegut a una taula de la cafeteria. Davant seu, un tauler d’escacs. Acaba de guanyar una partida a la Remei, una altra companya  de residència. Certament, és un home de certa edat, ja passada la vuitantena, però mostra en el seu aspecte, encara eixerit, que la seva vida ha estat  inquieta i agradable. 

Que la seva posició econòmica és bona, ho demostra la residència on passa els darrers anys de la seva vida. Una residència de luxe, edificada entre pinars i, amb amples passeigs on caminar tranquil·lament, tal com requereix l’estat físic i l’edat dels residents. 

S’acosta, a poc a poc, una senyora vestida de gris. També és gran, molt més que el Joan. La seva arrugada cara, ho fa notar de seguida, però encara es belluga amb molta lleugeresa, malgrat el bastó que ha deixat a prop de la taula. La dona s’asseu feixugament a l’altre costat, davant per davant, amb el Joan.

¾    Bon dia, Joan! Què fent una partideta d’escacs? Pel que he vist, deus estar content, veig que has vençut a la senyora Carme. Oh! He sentit a dir, que és força bona, jugant. Però, quasi sempre, la guanyes

¾    Sí! És que jo, he participat en diverses trobades internacionals. Era molt bo. Jugant a escacs, guanyava bastants diners.

¾    I, compraves, força coses. Més d’una voluntat, també.

¾    Miri, senyora, perdoni, no li sé el nom.

¾    Digues-me, Maria.

¾    Escolti, Maria! Malgrat que l’he vist en alguna ocasió, vostè no viu aquí, en la residència.

¾    No, vinc de tant en tant. Sempre observo, que aquí estan molt ben atesos. Es veu que el tracte, és immillorable. Hi ha cada tuguri, en aquest món.

¾    Prou de calers, ens costa. No és gens econòmica. Com dèiem, tot el que és bo, es compra.

¾    Però, segons sé, tu vas ser un dels promotors.

¾    Bé, vaig fer una aportació força important. De veritat, un petit bocí de la meva fortuna, no em va representar res. Poca cosa i, estic tan bé! Hi ha una comoditat, com no la trobes enlloc. És como estar al cel. Com se n’haurà adonat, tota la gent que hi viu té un nivell econòmic molt important.

¾    Com va ser, que fessis tan gran fortuna? Casa teva no era pas una casa gent rica. Si la memòria no em falla, el teu pare era el masover, en un mas no gaire important.

¾    Ui! Això no li hauria de dir. Miri, a casa dels pares per anar vivint justet. Però jo aviat - molt jove, fins i tot-, vaig començar a fer favors. Un tenia una partida de mules, jo les anava a vendre. En sabia, tenia força xerrameca, més d’un es va creure que jo era un noi tendre i, el vaig enredar. Sí algú, al poble, tenia una filla que quedava prenyada, jo també sabia com dissimular la malifeta i, amagar el que havia passat. Si el pare era ric, en donava una bona bequerada i sinó, el culpable: el xicot. Hi va haver un seminarista i, la seva família, que em van omplir les butxaques de diners.

¾    Això, és greu.

¾    Va ser només al principi. Ui! Que n’és d’innocent. No sap els tripijocs que s’arriben a fer. Ja amb les butxaques plenes a vessar vaig comprar finques a gent arruïnada. Els les comprava i me’ls quedava de jornalers. Total una misèria i, a més estaven contents per no anar al carrer. Si la filla era maca, per què no tastar un xic la mel? Tot això és només començar. Cada cop, la bola es fa més grossa. Coneixes a un, després a un altre, fas contactes. Un sobre sucós i, a canvi una “firmeta” en un paper. Jo em dedicava a tot el que passava i m’era interessant. Armes, doncs armes; immobiliàries, que després  queien els pisos i la gent havia de pagar la hipoteca sense tenir casa on guarir-se. Mira, per ser crèduls i anar de bona fe! La meva dona, que al cel sigui, també va ser una transacció. Era molt bonica. Esplèndida muller, però el seu pare tenia el vici de les cartes i, els casinos. Li vaig solucionar els primers deutes però, aleshores, va pensar que jo era Cras, que tenia una mina d’or i li solucionaria totes les malifetes. Com que era el meu sogre, va pensar que tenia el crèdit obert a tot arreu. Cansat de tan desori, finalment li vaig comprar una pistola. Li vaig comunicar, que de mi, no en trauria res més. Dintre de tot, he de dir que vaig tenir molta sort, ja que em va fer cas i sense plorar, va fer el traspàs. Com que soc molt de la família, li vaig organitzar uns funerals, que tothom pensava que s’havia mort un marquès.

¾    Caram! Quina vida més agitada. Veig que ha tingut molts beneficis amb el seus negocis.

¾    Ai, amiga! En aquest món tot es ven i tot es compra, tot té un preu. Només, que posis zeros rere un número, la gran majoria cau. No parlo només dels negocis, hi ha coses més intimes en què també cedeixen. Tant parlar, potser l’avorriré. Bé, ara parli’m de vostè. Per la seva cara, crec endevinar que en la seva vida, també ha recorregut molts camins.

¾    Sí, de camins en faig molts, però sempre són per complir els encàrrecs que m’encomanen. 

¾    Doncs com es diu? Només m’ha dit el nom, Maria. I el cognom? No tindrà pas una targeta? Me la guardaré per recordar-la la propera vegada que vingui a visitar-nos. Potser podrem fer algun “negociet”. 

La dona és treu una targeta de la butxaca de la jaqueta i li dona, al mateix temps que li toca el lloc del cor. El Joan queda com garratibat  i sent la veu femenina, que li diu:

¾    Aquesta, la teva vida s’ha acabat. Joan, no hi ha més partides ni més “negociets”. La meva feina, no em permet fer tractes de diners, per molts zeros que hi puguis afegir. 

Miquel Pujol Mur.