NO TOT ÉS PAU AL CAMP

 L’amo del mas està prou esparverat i sempre va dient:

¾    Si això continua d’aquesta manera em veure abocat a la ruïna. Tot per aquest bala perduda que m’està tallant l’aigua del riu. Que farem sense poder regar. Les collites les perdrem totes i els fruiters només donaran fruita escarransida i petita, sense cap valor de mercat. Lluïsa esposa meva  que he de fer, ja saps que jo de manar i treballar en sé molt, però d’idees no en tinc tantes i, sempre vagarejo.

¾    Saps què, Andreu? Ja miraré de parlar-ne i endevinar el seu propòsit. 

La Lluïseta, tota empolainada, marxa a visitar al veí que els vol arruïnar. Al veure’l, dins el seu pensament només es forma una idea:

¾    Caram! Què n’és d’eixerit. 

L’home que de cavaller no en té res, però tampoc és dolent com un drac, convida i afalaga a la bona senyora.

¾    Miri estimada dama, jo soc molt ric, fins i tot, podria comprar el vostre mas. Però de veritat, al conèixer-vos he pensat que la descendent de la vostra formosor, ha de ser d’una bellesa increïble. No us vull enganyar també l’he vist alguna vegada pel poble. Formosa dama, jo em voldria casar amb la vostra filla i, al cap dels anys per herència ajuntaríem les dues possessions i, tindríem també, la nostra comuna descendència. Per evitar molèsties al vostre home, prou atrafegat que va, jo em cuidaria d’administrar les dues finques. 

La dona és molt oberta de pensament. El noi, l’havia impressionat tant, que queda del tot convençuda de les paraules amigables de l’home. Un home tan formós, dins la família, serà l’enveja dels altres amos masos del voltant. 

Li explica tan convençuda a l’Andreu que finalment ell, ho troba convenient i, decideix seguir els consells de la seva esposa. 

Però et aquí que això ho escolta el Joan, el fill del masover, i enamorat de l’Helena, la filla dels propietaris del mas, Aquest  es marxa al poble per assabentar-se de la realitat de la qüestió. Visita al banquer, fent-se passar com a missatger de l’amo del mas  del riu. Sap, aleshores, que dit senyor només és el testaferro de l’amo de la fàbrica i, a més que no té un ral, i a més està ple de deutes. Si aconsegueix la finca  de l’Andreu, a baix preu, aquestes li seran condonades. 

El Joan regressa a la muntanya. Puja directament al mas del riu, s’enfronta amb el fals amo i d’una empenta el fa caure al riu. Mai més el van veure. Els jutjats el van perseguir però, va saber escapolir-se i desaparèixer tal vegada terres enllà, potser a Sud-Amèrica. El banquer, el volia també fer empresonar, per què també li’n va deixar força diners a deure.

 El fabricant veien tot el desfici provocat i, la mala imatge que cauria damunt la seva empresa, va cedir la propietat en arrendament a l’Andreu. 

El banquer veien la intel·ligència i voluntat del Joan li va donar plaça en el banc. Ara és el gerent, està casat amb l’Helena i és el propietari dels dos masos.   

Miquel Pujol Mur