Començo aquesta missiva, com una reflexió pròpia, la qual no enviaré mai a ningú.
M’he exiliat voluntàriament, en aquestes terres altes del Cadí, per fugir d’aquesta fotesa, que mal anomenen vida. En aquests amagats racons de muntanya, vull conèixer, en la meva pròpia carn, la bellesa de la solitud.
Vaig fugir, quan em vaig adonar de la mentida de la vida diària. Dels enganys de tots, dels amics i, al mateix temps enemics de sempre. Sense compassió vers ningú. Només, l’interès de saber, cap on gira la ruleta de la riquesa, dels diners.
De tots ells, vaig fugir, dels amics, de la família i dels interessos econòmics d’això, tant mal nombrat, primer món. En aquest indret extraviat, m’he refugiat en una cova perduda, entremig del maremàgnum del rocam mig desfet, d’una esllavissada antiga.
Només la nit i el dia, són companys de la meva vida de renúncia. Perdó, m’he oblidat d’anomenar el Cesc. Un vell pastor que mena un ramat de cabres i, em deixa, sovint, una petita ampolleta de llet. Vam parlar en una ocasió i exactament, no sé si va entendre les meves idees o, si va tenir compassió dels meus malastrucs pensaments.
Vull temps per reflexionar, temps per fugir de mi mateix i dels altres. No sento amor, per ningú. Alegria? Quina més sincera, que veure el naixement d’una flor. Enyor, de què? Si aquí tinc tot el que desitjo: la soledat.
De totes les riqueses, quina pot ser millor que veure ressorgir el sol cada matí i, notar l’escalfor dels seus raigs a la pell. O, un altre jorn notar el vent esquerp i pur de muntanya, que omple els meus pulmons i copeja la meva cara. O sentir l’esclafir de la pluja damunt el meu cos, mig nu. No pot haver cap tresor més preuat, ni cap riquesa possible, que no hagi estat apresa de la meva pròpia experiència.
Lluny de tot: de la veritat i de la mentida. Prou n’hi ha, que m’enganyi a mi mateix creient amb fal·laces utopies.
Aquest vespre, esperant escoltar el cant del mussol, m’he esglaiat de veritat. Jo esperava sentir el crit amic de l’au, quan d’imprevist s’ha trencat el cel i mils de raigs de llum han esclatat en el firmament. Mils de fletxes xiuladores s’enfilaven en la negror de la nit. Mils de colors: vermell, groc, verd, blau o lila, tenyien de diferents matisos la foscor. Festes mundanes dels senyors de la Seu.
M’he tapat les orelles, per fugir dels mils laments esfereïdors dels coets i, m’he amagat en el meu humil catau. cercant la pau interior.
De bon matí, he sortit a buscar l’ofrena del pastor. La llet és agra. Tal vegada ha arribat el moment d’enfrontar-se amb la realitat.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada