En aquest conte, us vull narrar les aventures i, més aviat hauria de dir les desventures, causades pel meu deliri de conèixer món. Com si no en tingués prou, amb agafar una “Golondrina” i, anar fins a la punta del moll de la Barceloneta. He posat “Golondrina”, malgrat sigui castellà, per què Oreneta no em sona, com el nom d’aquelles enyorades embarcacions. Potser actualment és Gavina, no ho sé.
Doncs, sí! Aquest any, per fi, m’ha tocat la Loteria! La Grossa de Nadal! Com que encara puc - estic en aquella edat, mig jove, que encara no arrossego els peus al caminar -, he decidit fer la volta al món. M’he embarcat en un creuer d’aquells que no saps on comença, ni on s’acaba. Pisos i pisos de cabines, piscines, bars i ascensors. Cambrers, hostesses i gent amable per tot arreu. Sí això no és l’Edèn, poc se n’hi falta. Jo, de nedar, gens ni mica, una contradicció per a un aventurer, que vol travessar mars i oceans, però què hi podem fer. La vida és així. Heu de saber que els primers dies no vaig sortir a coberta, ni tan sols em vaig atrevir a sortir del meu protector cubicle. No sabeu, quines estranyes sensacions, sentia en eixir de la cabina i, només veure l’aigua blava movent-se, al meu voltant. Fins i tot, no vaig obrir ni les finestres. Després, poc a poc, animat per una jove assistenta, que em va enviar el contramestre i, que m’acompanyava sempre a tot arreu, em vaig començar a animar. Això sí, ben agafat a ella, com si balléssim un tango. D’aquesta forma, vaig iniciar els meus camins pel navili. Així, entre la jove animadora, la beguda gratuïta i, sobretot caminant amb peus de plom per no caure, em vaig començar a moure per les diferents cobertes. Em vaig sorprendre de l’enorme quantitat de gent que hi viatjava. El gran nombre de servents el seu somriure i la cordialitat del seu tracte. Sempre simpàtics i, com que m’havia tocat la rifa, jo també vaig ser cordial i generós amb les meves propines. Semblava, ben bé, que fos el maharajà de “Ranchipur”. Si aquest, suposat lloc, existeix en la realitat, tret de la pel·lícula.
Doncs sí, amics, tota aquesta felicitat, tot aquest bon viure, tota aquesta benaurança, per culpa del capità se’n va anar a la merda. Volia escriure a norris, més educat, però menys real. O, perquè no va calcular bé. O, perquè no sabia la fondària. O, perquè no sabia, què. El Perepunyetes, de capità! La veritat és que anava torrat, a més no poder, a causa d’una festa que es va organitzar, a la seva cabina, amb dues hostesses “brasileiras”. Doncs, el creuer, com una simple barqueta del moll a qui li han tret el tap de sota, es va enfonsar en un moment. Jo, de naturalesa poruga, vaig fugir al més amunt possible, a dalt de tot de la xemeneia. Sabeu què? Tenia tanta por, estava tan neguitós, estava tan acollonit, estava tant, que no hi era. Enfilat i arraulit en un espai protegit de la xemeneia, em vaig desmaiar. No vaig veure res, no sé si es va salvar algú. Tampoc si van pujar o no, a les barquetes de salvament, res de res. Només, quan l’aigua em va mullar el cul, em vaig adonar que tot estava perdut. Em vaig senyar, vaig mussitar aquelles oblidades oracions de catequesi i, em vaig preparar a morir.
Oh! Miracle! Senyor Déu meu! Sempre
us ho agrairé, malgrat que sigui un pobre pecador. Em vau salvar l’ànima i la
vida. Feia estona, que només passava pel meu costat algun que altre company,
però que ja no deia res. Pobre gent, ja tenien tots els problemes resolts. Quan
ja estava movent els braços desesperat, sense cap ésser viu al meu costat, va
arribar la salvació.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada