L’Anna i la Mercè es troben en el cementiri de Collserola. Han estat grans amigues en la seva infància i joventut, però la vida les ha separat a causa de les diferents formes de veure-la. Avui, s’han trobat per a l’enterrament d’una amiga comuna, també de col·legi, que prematurament, molt abans del què li tocava, ha abandonat el món.
Ambdues són de Sabadell, ara una capital però, quan elles eren nenes, només era un poble gran. Ja d’adultes, van estudiar diferents carreres. L’Anna, va voler fer la de bibliotecària i en acabar, es va casar amb un noi de Barcelona i va marxar a viure a la capital de Catalunya. La Mercè, en canvi va estudiar la carrera de Veterinària i va canviar Sabadell, per un poble del Pallars.
Feia tants anys que no es veien...
No s’havien vist des dels temps de col·legi. Després del sepeli i acomiadament
de la finada amiga van anar a la cafeteria a posar-se al dia de llurs vides.
¾
Així
que finalment vas anar a viure a Barcelona. Ja ens parlaves de què la capital
t’agradava, era el teu somni.
¾
Sí,
noia, jo he de viure en un lloc on pugui anar de compres. On tot sigui fàcil de
gestionar. Ara, soc la cap de la Biblioteca de la Universitat. Només agafo el
telèfon o envio un correu electrònic i em contesten de seguida. Ja saben que
soc força impacient, i que si no agafo el cotxe i em presento on sigui.
¾
Sempre
ho has estat, d’exigent, fins i tot, a col·legi.
¾
Mira
cadascú és com és. Després el poder anar al teatre o al cine. També al
festivals de música. Ara, ens hem fet socis del Liceu, pasta gansa, però et
tractes amb cada personatge. Al meu home, pels seus negocis, li va força bé
tenir coneixences en aquest món. Els nois estan acabant les carreres i comencen
a anar pel seu compte. El meu marit i jo, vivim com a reis. És que només sortir
al carrer i veure aparadors i gent que es mou amunt i avall, fa un goig.
Sincerament és vida.
¾
Sí,
clar, aquí hi viu molta gent. Però per què pugueu els caps de setmana, cap al
Pirineu.
¾
Els
amics. La torre a la Cerdanya. L’anar a esquiar. El golf amb la colla. Bon
menjar. Llàstima dels cotxes tant de pujada com de baixada. Dispensa, només
estic parlant jo. I tu què fas? Et deus avorrit entre tantes “muntanyotes”.
¾
A
mi m’agrada. Mira, sortir al pati i veure - tant als matins com a la vesprades-
el naixement del sol o el seu ocàs, dona una sensació de pau personal, que no ho
pagues amb res. Visc la vida, tant de les persones, els meus veïns, com la dels
animals. Un animal no et traeix mai, si no el maltractes. Els meu home té un
restaurant i en treu prou profit, sobretot quan arribeu els de Can Fanga. Vivim
sense tants nervis ni tantes exigències. El noi, està estudiant per a xef de
cuina, a França. És molt bon cuiner i vol continuar el negoci familiar. I el
teatre, aprofitem les ocasions que se’ns presenten si hi podem anar. Si no la
pau i la tranquil·litat de la nostra vida, no es porta el neguit de la capital.
Tu. no saps com d’agradable és, asseure’s i escoltar el silenci
¾ Ai, noia quines formes tan diferents de viure.
L’Anna mira el rellotge i exclama nerviosa.
¾
Oh!
Dos quarts de nou. He de agafar el cotxe i baixar corrents, hem d’anar al
psiquiatre i, vaig tard. Hi ha tan mala circulació a Barcelona. Porta tant
neguit, la vida de Capital. Al barri, aquesta setmana han robat en dues cases. Adeu
bonica. Ja ens veurem.
¾ Sí, sí. Millor que no sigui en un altre funeral.
Les dues dones es fan dos petonets de compromís a les galtes. L’Anna surt corrent pel passadís, quasi donant empentes i mig atropellant a un capellà, que venia en direcció contrària.
Pocs minuts després s’escolta un clàxon i el xisclet d’uns pneumàtics, com un plor, a l’arrancar el cotxe de l’Anna.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada