BIBLIOTECA GIRONELLA. PRIMAVERA ROMÀNICA

 Visita guiada al Monestir de Santa Maria de Serrateix.

Historiador: Josep M. Badia

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

VISITA GUIADA AL PATRIMONI DE MONTMAJOR. BERGUEDÀ

 SANTA MARIA DE LA TORRETA

Fotografia. M. Rosa Planell Grau

LA DARRERA VISITA II

Aleshores mira una fotografia familiar i comenta: 

¾    Sempre ho he dit a tothom. Has estat una bona mare. Tres nens i que macos. Ho dic i ho repeteixo, dones com tu n’hi ha poques. Pel que recordo el teu marit també t’estimava molt. Ja ho sé sempre treballant: els fills, la fàbrica, feina a dojo. Cuinar, rentar, tenir cura de tots. Sobretot del Jan, el petit, que va agafar aquelles febres. Per la foto veig que les ha superat. Està fort i valent i, quins nets més trapelles. Són trapelles els nens petits, els d’ara, més. Amb tantes novetats d’aquest món.

¾    Si, ara són més moguts i, un xic desobedients. És culpa dels pares. Quan jo o el meu home, manàvem una cosa , es feia, malgrat caigués el cel. 

M’anava animant en la conversació. Aquella dona ho sabia tot de nosaltres.

¾    Treu-te la temença de cap. El teu home no et va enganyar mai. Mira que pensar malament d’ell, si eres la nineta dels seus ulls. La veïna, havies d’haver vigilat, quina peça. L’hi anava al darrera, el volia fer seu.

¾    La Paula? Mai no m’ho hauria pensat. Tan amigues com érem.

Aleshores, em vaig recordar dels ulls blaus. Lluïen, al costat del meu marit, la nit que va morir:

¾    Què em vens a buscar? Ara et reconec. Però, vas força canviada, un vestit blanc  amb flors. Quines flors són?

¾    Són crisantems. Noia, també s’ha de canviar. Vestida de negre, em coneixia tothom. Ara vaig més camuflada i, espanto menys. Em caus bé, però ja ha arribat l’hora. Quants en tens? Noranta i ...

¾    Noranta i prou!

¾    Presumida, mira que traient-se anys a aquesta edat. On vols arribar?, Ja no valdràs a res. No creus que una mort digna, no és vàlida? Has gaudit d’una bona salut. Què vols? Marxar, després dels teus? No val la pena, t’ho asseguro, patiràs força. Molt. Mira t’acotxo amb la manteta, t’adorms tranquil·lament i, ja no hauràs de preocupar-te del demà.

¾    Però, hauria de recollir la cuina. Què dirien les meves joves?

¾    Que n’ets ... Au! Descansa. Ja sé el camí de sortir, tancaré la porta.    

EN RECORD DE UNA FAMILIAR ESTIMADA I  CUMPLIDORA .  

Miquel Pujol Mur                                                                

LA DARRERA VISITA I

Estava asseguda davant del televisor, quan de sobte, va fer pampallugues. Cosa habitual en una casa com la meva, que no ha tingut una renovació total, de la xarxa elèctrica. Estic sola a casa, com fa força temps que passa. Els fills, han creat les seves famílies i, prou ocupats estan per recordar-se de la vella mare. He de dir, que quan venen tots, el meu cap s’esvalota. En moltes ocasions quan venen, desitjo que marxin aviat, per a aconseguir posar-me a to.

Bé, sona el timbre de la porta i, vaig a obrir arrossegant el peus. La primera impressió, és que no la conec pas, aquella noia. Alta, prima, vull dir quasi escanyolida, i plana, com mai els homes del meu temps, haurien triat una xicota. Vesteix un vestit llarg fins els peus, com una túnica blanca florejada. No sé endevinar, de quines flors. Porta posades una sandàlies de pell marró fosques. 

Penso que deu ser alguna Testimoni de Jehovà, o d’alguna raó social que vol fer sectarisme o, demanar almoina. Dic: 

¾    No estic interessada en res. Miri, soc molt vella i, només visc d’una petita pensió. No puc fer cap dispendi extra.¾     

Però, els seus ulls em desarmen. Blaus, com si fossin les aigües d’un estany profund. Em miren fixament i, malgrat cerco en la seva mirada alguna sensació amistosa, no la trobo. Són formosos i lluminosos, però al mateix temps freds, gèlids, sense cap expressió. No demostren, ni un sentiment. Tampoc, cap animadversió. 

¾    No em coneixes? Jo, ja he estat a casa teva. Fa uns anys

¾    Una amiga dels meus fills? No la recordo pas. Això, que em recordo de quasi tots. Els veig al baixar al passeig o de compres. 

Un xic desorientada, la faig passar al racó del menjador on hi ha el vell televisor i, un sofà de tons clars. Abaixo la persiana, m’adono que tanta claror molesta el seus ulls clars. Ja assegudes, continua la seva conversa amb veu amable i distesa. La interromp un instant,, recordant-me de les paraules de la meva mare: Sempre que rebis una visita convida-la amb el millor que tinguis a casa teva. Li ofereixo cordialment: 

¾    Unes galetes, tal vegada un cafè, un refresc. Va no em dirà que no?

Com m’ha vist tan disposta, i tement molestar-me, finalment ha acceptat un xarrup d’aromes montserratines.

PARAULES OBLIGADES

 PRIMAVERA- SOLEDAT. SOMNI- PRADELL. PAPALLONES-VIOLETES- PLANELL

El camí de pujada des del coll del Pradell m’ha costat bastant. Bé, posar bastant, és una forma suavitzada de la realitat. M’ha costat, molt. És ben cert. que els anys també han rovellat els meus genolls. Sí només fossin els genolls, segurament cantaria victòria, però tinc altres llocs del cos, en rebequeria.  

Per fi he arribat al planell, sota els penya-segats del Cadí. La soledat m’ha omplert de sensacions estranyes. Por, no és la paraula adequada. Les connotacions, han estat contràries. Un somni de pau ha omplert la meva ment. 

Són agradables els moments de solitud amb un mateix. Reflexionar sobre favors i enemistats. Sobre els amics de tota la vida i els recollits en la trajectòria vital. Els records, les vivències de tota una vida, de vegades emmascaren la realitat. Potser una companyia de sempre no compleix els mínims que actualment serien desitjables. Són amics que han quedat enrere i no han avançat, ni han fet realitat els somnis conjunts. 

Em tombo al  terra. Les herbes, verdes i  altes,  m’acullen com si fossin germans. Em sento bé. L’olor de les herbes, és el perfum discret i suau  que acompanyen els bons records. La primavera de joia és plena. En tot, llueix la vida, com el color i, l’aleteig de les papallones. També persisteix l’aroma quasi oblidada, discreta i humil, de les violetes. Tot un preludi d’un estiu prometedor. 

Mes que he de fer isolat en la natura? Quina força tinc, si no és la del viatger que corre i corre, sense destí? Retorno als meus pensaments. Pura rutina, i m’adono que com l’Edèn, aquest paratge no em pertany, ni a mi ni als companys humans. 

He de retornar al meu lloc perdut en això que anomenen civilització. Malgrat  que sigui un món de mentides i falòrnies, l’hem creat nosaltres, els humans i, en ell vivim i en ell procreem. 

Nosaltres som els reis. I com a reis, senyors o poble batallem intensament per sobreviure. 

Miquel Pujol Mur               

LA CAPSA DE VIDRE

 

Removent a les golfes, he trobat arraconat un bagul, molt antic. Tant, que no he pogut esbrinar, a quin ancestre podia pertànyer. Tal vegada, després de molt pensar, he suposat que potser podia ser d’aquell rebesnet, del besavi. Una llegenda familiar, deia que  havia tingut fama de bruixot. O més llunyà encara, la seva mare, que també ho havia estat. Pobre parenta, la van cremar per bruixa i, el noi es va salvar, per un pèl de mico. 

L’he obert amb por. M’ha costat molt, mostra que en el pas dels anys, a ningú l’havia mogut cap interès, per saber què contenia. Finalment, una forta estrebada i, la tapa ha sortit mig arrancada. He mirat en el seu interior. He quedat al·lucinat, una caixa de vidre resplendia suaument. Us ho podeu ben creure, al mateix temps, m’ha semblat escoltar una música, com si fos una nova i estimada  troballa.

 Un sense fi de colors m’han saludat: blavosos, rosacis, verds i daurats, que il·luminaven totes les cares del dau. Els tons, es reflectien en la meva cara com si volguessin hipnotitzar-me. Jo, badoc per naturalesa, no podia deixar de guaitar-la. Ella, amb els seus sons em convidava a agafar-la. No sé finalment quines paraules va utilitzar, ni quin encanteri va crear que les meves mans, sense la meva voluntat, van afanyar-se per prendre-la de dins i, posar-la en una taula propera. El seu tacte era tebi i amorós. 

En un instant aquelles ruïnoses golfes, van brillar com si de cop s’haguessin convertit en un palau. Les parets, eren pintades de nou, amb un color blanc resplendent. Uns quadres, que representaven antigues escenes de caça, lluïen en les parets. Els cortinatges, deixaven passar la tènue claror del dia. Un llum, penjava del sostre i, els seus cristalls la reflectien com si fossin gemes. I jo, assegut en un còmode sofà, observava fascinat la caixa de vidre, plena de llums. Al meu costat, una copa de fi cristall de Bohèmia, contenia el suau elixir dels deus. 

En aquest ambient, inigualable de riquesa i elegància, de sobte la caixa va elevar-se mig metre de la taula de caoba. Va començar a girar sobre si mateixa i, en cada costat vaig veure escenes idíl·liques, en tots els sentits i, de tots el temps. 

Eufòric i feliç, en un estat de suprema il·lusió, un pensament va traspassar com un lleuger llamp, pel meu cap. Només, va ser un rampell, sense continuïtat. 

De cop, tota la meravella recreada en les golfes va desaparèixer. Tot va ser com abans. Estris vells, cadires coixes, cortines estripades i, pols molta pols. Esparverat, vaig mirar amb temença la capsa de vidre. Havien desaparegut els colors. Era tota negra, amb la foscor d’un sepulcre. Vaig escoltar com un gruny i, va enfonsar-se, amb un cop sec, altra vegada al fons del bagul. 

Com podia haver tingut aquell mesquí pensament: Quant podia valer aquell objecte? 

LA FELICITAT MAI POT SER  COMPRADA 

Miquel Pujol Mur     

AI, LA MEVA MASCOTA!

 Us he de dir que la meva mascota, la vaig heretar de la tieta Conxita. Ui, la tieta Conxita! Aquesta, sí que era una bona garsa. La deshonra de la família. Però, mai li van poder criticar res, perquè mai va demanar res a ningú. Com s’ho va fer, ningú ho sap. Però al morir-se, ja molt gran, encara ens va deixar un bon grapat de calers. La tieta Conxita era, cupletista. Després, que feia en el seu temps lliure, ves-t’ho a saber. Tenia tot el dret a distreure’s. La vida és tan estressant, ara i llavors. 

Però, era intel·ligent, va viure com una reina. Els senyors, els tenia als seus peus, suplicant-li ... Callo quines coses eren, perquè encara em posaria vermell. N’hi ha tantes de coses, en la vida, que més val callar. Va fer el que va fer, però posaria la mà al foc, dient-vos que sempre va ser honrada. Tal vegada, els senyors, aquests de qui parlaven, no n’eren prou. Però això, són temes, que més val no saber-los. 

Ai, la meva mascota, sí que n’és de juganera i múrria. Corre i salta alegre com un brivall. Juga amb tothom que se li acosta o, sinó el va a buscar. De vergonyosa, no en té res. Murri, te n’adones després que ha passat. Però punyetera, si et descuides sempre et torna amb més ganes de sarau. 

Que com la tieta, d’això viu, dels amics i dels enemics. I no li fan  fàstic, ni els blans ni els negres. Ni els de dretes, ni els d’esquerres. Demòcrata, cent per cent. Tampoc és priva de cap sexe, siguin homes o dones. Ni alts o baixos. Ni prims, ni grassos. 

Ai, estimada mascota, que bonica i graciosa, ets. Sobretot, quan saltes airosa en alegre pirueta, cercant una galindaina ben dolceta. 

Salta i brinca, ben alegre, com sempre, PUCETA meva. 

Malparida! M’has torna a picar. Si t’atrapo. 

Miquel Pujol Mur     

“EL BOSC CREMAT”

Part d’aquest relat va ser escrit fa molt de temps, però en l’activitat de LECTURA EN VEU ALTA DE LA BIBLIOTECA DE GIRONELLA, vaig llegir-lo en el dia de Sant Jordi. 

Aquest relat són els records, de la sortida que vam fer, amb la Maria Rosa, la meva parella, a un bosc proper a Sant Feliu Sasserra. Feia pocs dies, s’havia o, l’havien encès. Vam quedat impressionats, per la destrucció total, de la natura que ens envoltava. 

El bosc cremat, els arbres caiguts com soldats, que han perdut la guerra. La cendra ho envaïa tot. L’aire, deixava un gust dolç a la boca. La terra era grisa, com qui ha perdut la vida i, els somnis de la joventut. La vegetació, només era un borrissol, que corria portat per una minsa i rastrera brisa. 

A l’alçada de la cara, ni un buf d’aire, tot era calmat i quiet. Les branques, no mostraven ni un bri de verd. La terra i les pedres, tot, lluïa el mateix color fumat, d’on havia fugit l’alegria del viure. 

No se sentia, tampoc, el més lleu brogit de la font seca, esgotada i, envoltada d’un color encara més negre, que la resta del bosc. No havia, cap ocell que alegrés l’oïda, amb els seus harmoniosos cants. 

De sobte, un soroll rere nostre ens sobresaltà, ens vam girar i veiérem com un arbre gran i, vell, trencant-se a prop de les arrels, queia, doblant-se i regirant-se, sobre si mateix. En tocar a terra, no es va aixecar ni tan sols un bri de pols o de cendra. Només, després de l’espetec, al trencar-se, una breu ranera, quasi com un sospir, a l’alleugerir el pes de la vida. 

L’arbre havia resistit el foc, ja què era l’únic que no havia cremat. Potser, perquè simplement ja era un tronc sense branques, d’una fusta vella, corcada i sense saba. Que ja no cremava. Ara, al cap d’anys de resistir tempestes i nevades, ara, finalment la seva ànima traspassava, després del darrer sospir. 

Aleshores, entenebrit el pensament, per la desolació que recollia la nostra mirada, en la buidor de l’espai mort, van albirar uns colors, que revolant dins el negre, mostraven la vida. Simplement, les ales multicolors d’un petit grup de papallones, que portades per un petit buf de vent, il·luminaven el bosc cremat. 

Segurament, aquest simple detall, era el principi de què no tot estava perdut. Hi havia l’esperança de reviure de nou. Les il·lusions no s’acomiaden mai. 

Han passat uns quants anys i, el verd torna a il·luminar el paisatge. Alguns arbres, d’arrels aprofundides en la terra,  tornen a brotar. Els ocells, han construït nous nius i, canten un altre cop. Ha tornat la vida. 

El nostre camí continua, vers unes cases, on en un petit jardí, un roser de vermelles flors, ens alegra amb la seva vivor. Roses vermelles, símbol d’amor en el dia joiós de Sant Jordi. Patró dels enamorats. Una cançó em ressona a la memòria o, potser el record del vell poema de Josep Carner.  

Tres noies

Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.

Inconegudes ja de llurs mares,
van deleroses qui sap a on;
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.

¡Oh nova glòria, ben tost memòria!
¡Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent! 

Tal vegada, cerquen la persona, que els faci gentil ofrena d’una formosa rosa vermella, en senyal d’amor i, respecte. 

Miquel Pujol Mur                                           

ESTRESSAMENT DEL MÓN QUOTIDIÀ

 

Em dic Sergi i estic estressat, les matemàtiques no han estat mai el meu fort. Però si vull assolir els punts suficients per entrar a la Universitat, necessito un aprovat com a mínim. Soc sol a casa, els meus pares treballen. Ells diuen que en soledat, és més fàcil concentrar-se. Els nervis, em dominen i l’estrès, com un neguit impossible de dominar em pertorba. Tot això de l’àlgebra i la trigonometria estan fora del meu abast. 

Pico de peus a terra, em retorço les mans amb força, buscant fer-me mal. Però, encara noto que dintre meu, puja i puja ... el maleït estrès. Crido un “mecàsum Déu”. Sí ho sentissin els pares! No els agraden els renecs, diuen que són de gent ordinària. Foto un cop de peu a la cadira i, finalment tanco el llum. Em trec les ulleres de llegir, amb una tibada. Vaig a la cuina i, a la nevera, a buscar una cervesa. M’assec a prop del finestral i observo el carrer. 

Me n’adono que el carrer, és com una obra de teatre. Observo la gent, va de pressa. M’imagino un escenari i, em pregunto si fos una obra de teatre quin nom li posaries. No en trobo cap de més adient que: “ESTRÈS”. I els humans, som els actors, meres figuretes de pessebre. 

Surt una figureta d’executiu, corre amb la portafolis a mà, desesperat, cerca un taxi. Li noto està estressat. Un home, demana almoina, una crossa al seu costat, mostra li manca una cama, o ho sembla. Mira amunt i avall a veure qui li posa alguna moneda. Si veu una persona ben vestida, deu creure que el bon vestir la fa més cristiana  i generosa.  Aleshores, suplica amb la coneguda lletania: Una ajuda a un pobre coix. La gent no li fa ni cas i es remou al terra. El pobre home, està estressat. Surt un xavalet, que fa de cambrer al bar de la cantonada, va a un client a demanar la comanda, aquest li parla en francès. No sap ni que fer amb la safata, se li nota; està estressat.   

L’avià amb el carret de comprar corre sense fixar-se si atropella algú. Clar, s’ha entretingut parlant amb les amigues i ara, estressada corre a recollir els nens a la escola i a la guarderia. 

Aleshores, apartant la vista miro l’interior de casa meva. Observo els mobles, els llums , els quadres, els guarniments; estan bé sense luxe però, ben triats. I reflexiono: El pare es lleva a les sis del matí, agafa el cotxe i per una carretera col·lapsada. fa cinquanta quilòmetres per anar a la fàbrica, a treballar. Torna, per la mateixa carretera col·lapsada, a la nit. Pràcticament sopar i dormir. Avui arribarà més tard, tenen la reunió del sindicat. Total, quan arribi a dormir. La mare, fa d’infermera a l’Hospital. Torn, rere torn. Quan arriba a casa, cau desplomada al llit, sense esma de res.  El meu germà, diu que ha trobat una bicoca a noranta quilòmetres de casa. Ja no ve mai a dormir. Quan arriba, tot just, deixa la roba bruta per rentar i, se’n va a veure la xicota. Només un bon dia i gràcies. Es queda a casa la noia. Clar no es veuen en tota la setmana, tot just, enraonar per telèfon. Els pares d’ella, estressats, comenten amb els meus que no “passés” qualsevol cosa i, tinguin un ensurt, Aquest parell, es desestressen de no veure’s, en tota la setmana. Els diguem-ne sogres, estan esparverat dels xiscles i rialles,  a la habitació. Ai, joventut! 

Esgotat de tan pensar, recullo els llibres ben desats, miro la cartera. Tinc diners. Decideixo marxar de farra i “botellón”. Tal vegada, trobaré alguna estressada, per oblidar aquest món estressat. 

Ben pensat, diré als pares que he decidit agafar un any sabàtic. Res de quedar-me a casa. Encara em voldrien donar feina. Agafaré la motxilla, les botes, i els diners, que em va regalar l’àvia. A veure món, alegrament. Potser la Marta, que també està avorrida i estressada de tant estudiar sense profit, m’acompanyarà a veure món. Allò de la Polinèsia, mar blau, platges daurades i gent amable, seria un bon destí. Si manquessin diners, els demanaré als pares: segurament els resultarà més econòmic que si estudiés. 

Miquel Pujol Mur     

DES DEL BALCÓ

 Temari: “El Biel amb l'avi van al parc infantil,  sempre que el cuiden els avis vol anar-hi . Mentre  puja al tobogan, l'avi cau desplomat, grup de gent ... l'ambulància  se l'emporta.  El  nen, als seus quatre anys,  al baixar busca l'avi i no el el troba. A la tarda els pares encara no han trobat al nen...."   

La dona des del balcó observa el parc infantil on juga la majoria de la canalla del barri. El seu lloc és privilegiat ja que recolzada a la barana pot veure des de la porta d’entrada fins el petit llac. Comenta amb veu alta:

¾    Mira el Biel i el seu avi. Com cada tarda baixen a passar l’estona. El nen a jugar en les andròmines del parc. També en les altres nois i noies del barri. És maco el Biel, Enriqueta.

Una veu respon des del saló:

¾    Sí, Lola.

¾    Veus, l’avi s’asseu, com sempre, pobre Amadeu. Si el recordessis de jove. Era actiu, amable i gentil. Totes les noies del poble anàvem rere seu. Ara, pobre home, no pot ni arrossegar el peus. S’ha fet gran, també. Tots ens fem grans. Jo, també era força “pimpollosa” i, alegre. Veritat, Enriqueta.

¾    Sí, Lola. 

¾    Ai! Que li passa que es retorça i es desploma a terra. Ai! Amadeu, segurament el cor. - Aleshores crida fortament des del balcó per a què la gent se n’adoni. - L’Amadeu s’ha caigut!!!  

Un grup de gent s’hi apropa i mira d’alçar a l’home. La dona des del balcó va cridant.

¾    No us apropeu tant. Deixeu-lo respirar. Truqueu a l’ambulància. El desfibril·lador. Demaneu la guàrdia.

Acut la guàrdia i una infermera i, auxilien a l’Amadeu. Però, ella des de dalt no deixa de donar instruccions.

¾    Vigileu el cap. Feu li si convé el boca a boca. Un massatge cordial, potser li seria bo.  

Finalment la infermera  és gira i li diu:

¾    Escolti, per favor, calli que ja estic aquí i treballo en la clínica Quiran.

La dona, es gira i parla a dins el menjador.

¾    T’has fixat Enriqueta, quin mal tracte. Jo, només volia ajudar. És que el jovent d’ara, només van a la seva.  I no són amables amb la gent gran, com jo. Bé, no tan gran, més d’una voldria estar com jo. Que diries tu, Enriqueta.

¾    Sí, Lola,

El Biel plora al costat de l’avi. Ve una ambulància i s’emporten a l’Amadeu. El nen, queda sol i mira a tots costats, sense conèixer a ningú. Aleshores escolta que el criden des del balcó.

¾    Biel, puja que et donaré pa i xocolata, mentre tant venen els teus pares.

El Biel, que ja la coneix, puja ràpidament fins el pis, La dona  li eixuga les llàgrimes. Li dona el promès berenar i el fa entrar al menjador.

El nen mira tot el petits detalls de la habitació i de cop es fixa en un pal i un bitxo gris de pic encorbat, que el mira curiós.

¾    Oh! Un lloro, com es diu?

¾    Enriqueta.

¾    És noia?

¾    No, és un mascle però, quan me’l van regalar, uns veïns que van marxar, em van dir que atenia per Enriqueta

¾    I què sap dir?.- pregunta encuriosit.

¾    Sí, Lola

El lloro a l’escoltar-ho mou les ales, s’estarrufa i crida fortament

¾    S´ÍÍÍÍ, LOLA. 

El Biel surt al balcó i mira interessat quan venen els pares. Mentre pensa: Deu estar boja. El lloro mascle, li diu Enriqueta. I a ella, que és diu Carme, segons em va dir l’avi, el lloro li parla l’anomena Lola. No ho entenc. Cosa de vells. O potser una d’aquelles coses que em duien el pares, quan veiem la televisió, quan siguis gran ja ho comprendràs 

Miquel Pujol Mur