Després d’una i mil proves amb blogs compartits amb excel·lents companys/es m’he decidit a la meva joventut acumulada – expressió escoltada darrerament- a publicar aquest blog.
Si les meves frases acompanyades de les fotografies de la M. Rosa, la meva parella, us són grates ambdós ens trobarem satisfets de què la nostra modesta tasca sigui del vostre interès.


dimarts, 19 de febrer del 2013

QUAN L’ABANS I L’ARA REVIUEN. III.


EN EL COTXE

El Thomas condueix lentament el cotxe de la gendarmeria mentre impassible realitza la patrulla habitual pels carrers de Carcassona. Nota quasi sense voler qualsevol moviment sospitós i fins el silenci es escoltat per si fos l’evidència d’un delicte. Fa molts anys que treballa en la policia francesa i ara quan arriba el moment de la jubilació el desencís omple el seu estat d’ànim. A la  guantera del cotxe porta un revòlver del qual algun malfactor va esborrar els números d’identificació. Ell el va sostreure del magatzem policial per un cas de necessitat.

Ben bé, no sabia quina era la necessitat que el va impel·lí a robar l’arma. Potser perquè altres companys en tenien, potser perquè en algun moment poder amagar la personalitat del tir al no ser una arma reglamentària i així no haver de notificar-lo en cas que provoques una mort no justificada. Sap que uns del motius era la mida del revòlver un Colt 45, com el de “Harry, le sale” assemblar-se a un ídol malgrat només fos de cel·luloide ranci. Més el seu pensament moltes vegades li fa un retret, no, no, no va ser aquest el motiu, el motiu era dins el traster del seu cervell, la forma d’acabar ràpidament amb una vida que no li donava cap  felicitat. Un sol tir d’un cartutx de tan gran calibre és suficient per canviar de món en un tres i no res, no hi ha crani que pugui resistir tal impacte ni el seu propi que tants cops ha estat acusat de cap dur. 

Mentre va de servei el guarda en la guantera del cotxe sempre oberta, sempre és a mà. Està decidit a fer-lo servir tanmateix per deslliurar-se d’un criminal o en el cas que l’impuls suïcida  fos definitiu.

Fa un moment a fet una parada en un bar per prendre un petit piscolabis que l’ajudes arribar al matí sense apetit  a la prefectura. Sap de sobres que sempre hi ha noves ordres o normes a modificar sobre la forma de complir el servei i els budells no entenen de normes ni d’ordres. Tantes explicacions a diari com si l’experiència no les fes innecessàries. Mentre menjava ha pres un full de paper i s’ha dedicat a gargotejar quatre paraules intentant fer un petit sonet de la seva vida, Sap que és molt dolent escrivint poesia però és una forma d’entreteniment com qui fa mots entrecreuats o la nova moda, els sudoku. En fi, una mena de reflexió mal forjada.

Ha estat feliç ma vida?
Lluny queden el anys, allà l’Aran
Rius , camps i altes muntanyes
Enyor de jovenalla.

Infantesa, pubertat, vida
Records de la meva Clara
Esclat de goig, amor i força
Després la realitat fosca.

Privat del seu cos i sa tendra veu
Negat de l’infanto que ens uní
Tot després va ser gran desori
I ara sòls resta, un vell solitari.

Masses records i masses galindaines ara ja no és possible tornar enrere. Com deia el seu pare: “Aigua passada no mou molí” Però les raons del pare van trencar-li la vida, la Clara va haver de marxar del poble. La vella Purificació sempre va retreure-li que fes un infant a la seva filla i postrada enmig de l’església, acotada a terra amb els braços estesos va ser una acusació perenne pels seus interessos i els de la família.

La famosa i rica pubilla en qui segons el pare s’havia de casar, va trobar a un home gran i adinerat de ciutat i els hi va fer arribar la nova de què preferia viure a la capital i posar un masover a la finca que ser mestressa d’una casa de pagès.

El pare, el Jan, pensant en la boda i en els calers de la nova filla va ficar-se en onerosos negocis i despeses poc interessants perquè volia incrementar el patrimoni familiar i finalment va fer fallida, com en el conte de la lletera no es va poder aprofitar res dels somnis de les seves il·lusòries propietats. Ni un pam de terreny de pastura va salvar-se. El pare del disgust va entristir i capcot poc després va morir.  A la mare, la Laia, va acollir-la una parenta rica i compassiva per a què li fes companyia. Ell va marxar a França i va entrar a la gendarmeria.

Va prendre una bona decisió, medita mentre en el silenci de la nit condueix el cotxe i fa ballar els dits damunt del volant, com qui toca una música inaudible de la qual no  coneix la melodia ni el seu significat només existeix el ritme dels dits batent sobre el cèrcol i el centre del volant.

Llàstima el que va passar després. Complia reglamentàriament el seu servei, havia ascendit a caporal i en poc temps havia de pujar a inspector i segurament hauria guanyat més galons i un lloc millor, potser una prefectura i el quarter general, Es va equivocar, potser la prepotència de la joventut, potser el creure’s superior i aleshores es va emmerdar en l’assumpte de la puta negra, malgrat era ja casat i amb dos criatures. Però, com es bellugava la bagassa, li encenia la sang, cridava i el feia cridar, no cridar sinó rugir com un lleó en zel. Aquells malucs, aquell cos, aquella boca, aquells ulls, el van perdre. Després el va comprometre en un afer de droga. Després encobrir a un macarró internacional en la tracta de blanques; bé, no ven bé així; blanques, negres o grogues n’hi havia un batibull. I ell encegat com un brau quan surt de la porta del corral a l’arena va anar darrere el capot fins a l’estocada final. Ell no va morir, però si la Berenice, va quedar estesa en un bassal de sang, la policia va trobar-lo plorant al seu costat. El macarró i els seus sicaris també eren morts en el magatzem.

Llavors quatre mentides ben ordides, sort que va amagar, ben amagat, el Colt i va dir que l’assassí havia fugit per la porta del patí.  En un ajust de comptes entre traficants i proxenetes va quedar justificat en l’expedient. Més la meva Berenice com l’Stradivarius negre de la seva música sexual i el foc de la seva libido descontrolada era destrossat en terra.

Tot es va tapar, l’escàndol hauria estat massa gros i molta gent important era embolicada en l’afer. Més valia oblidar-se del jove caporal a què el governador o el secretari d’Interior haguessin de sortir involucrats en els diaris. El Govern no podia permetre’s cap publicitat negativa essent tan a prop unes eleccions.

El prefecte va cridar-lo a l’ordre:
     Caporal Salvat, preferim no fer cap indagació ni la mínima recerca de la veritat. Si signa la seva      dimissió estarem  molt satisfets. En cas que no vulgui renunciar serà degradat i passarà a fer treball de carrer, sempre. No somnií en possibilitats d’ascendir, mai a la vida. Les anotacions en la seva fitxa ho faran impossible. Pot retirar-se.

Va preferir quedar-se en el cos policial, era com una assegurança de vida, si no sap que l’haguessin matat en alguna cantonada i el seu cos hauria desaparegut per sempre. Almenys dins la gendarmeria algú faria alguna recerca per la mort d’un gendarme.

Poc després va produir-se la separació de la seva dona. Encegat en el seu ardent afer amorós no va adonar-se que havia una altra espatlla en la que ella va recolzar el seu cap turmentat. Perdre la dona va ser un fet més en la vida, però la pèrdua del contacte dels fills va pesar-li  com una llosa. Va ser com qui dalt d’un cim observa les canals vertiginoses que entremig de les bromes de la soledat es perden en insondables abismes. Així de perplex com si amides l’enorme fondària que separava el cim del fons de l’embut final va restar son esperit.

Passa prop del pont i observa de lluny una dona que s’ajup per recollir algun objecte de terra. No hi fa cas a tothom en un moment o altre li cauen les claus o alguna moneda de la butxaca. Ara que una dona caminant sola pel carrer a altes hores de la nit és sospitós. Més no és el moment de capficar-se, val més fugir del risc. Mira com s’allunya, aquell caminar, com li agrada el caminar d’una dona amb sabates de tacó alt. Però ara ha d’acabar la ronda, retornar el cotxe al garatge i finalitzar la guàrdia. Falten pocs dies per jubilar-se i oblidar-se de tot.

El revòlver no el deixarà pas quan es jubili, és el seu confident i s’hi tot es torna insuportable el seu botxí. En la soledat de la casa la fredor del canó damunt la templa calma els seus desoris mentals, com si l’amenaça d’una mort sobtada encongís el seu ànim. Segurament la por a morir per la pròpia mà encara remou una part del seu jo intern on s’amaguen les ensenyances apresses de nen quan assistia a la catequesi. Qui sap, potser existeix la consciència? Els amagatalls de la ment humana són immensos.

Entra el cotxe al quarter, l’aparca, recull el seu amic d’acer de la guantera, el posa dins la bossa que havia deixat en el maleter del cotxe policial evitant mirades curioses. Recull de l’interior del cotxe la gorra i entre en la comissaria. Poc després vestit de paisà i en la bossa a la mà marxa del quarter.

Es deté en el bar de la cantonada per fer un petit déjeuner, l’habitual cafè amb llet i un croissant. Surt del bar i unes poques cases amunt entra en un portal. Puja unes poques escales i obra la porta i entra en el seu apartament. 

Deixa la gorra en el penja-robes del petit rebedor. Entra en el menjador i mentre fa una ullada al piset revisa cadascun dels racons com si tingués por d’una presència estranya. Es despulla i la posa la roba en una cadira. En robes menors va al dormitori, més es para de sobte i torna a la tauleta, obre la cremallera de la bossa i treu la funda de l’arma i el Colt. El sospesa una estona, fa rodar el carregador sentint el soroll metàl·lic i afinat fins que es para i ben agafat per la culata entra altre cop en la cambra.

Posa l’arma damunt la tauleta de nit, això de posar-la sota el coixí no el satisfà, quan intranquil en el seu son dóna voltes, trobar-se  el revòlver carregat sota el cos i dins el llit l’esfereeix. Posa el cap en el coixí i apaga la llum de l’habitació fent una darrere mirada al lluent Colt.

CONTINUARÀ...
  
Miquel Pujol Mur.                                                    
Berga, 29/05/2010.

dilluns, 18 de febrer del 2013

DOLMEN DEL PLA DE TRULLARS. MONISTROL DE CALDERS. MOIANÈS.

En la nostra sortida a Granera ens havia cridat l’atenció un cartell que ens anunciava la proximitat d’un dolmen i com la nostra curiositat ens impulsa a veure totes les coses que poden haver realitzat els nostres antecessors en aquesta terra vam decidir visitar-lo.


Pujant per la pista asfaltada que porta des de Monistrol de Calders a Granera en la seva part més alta prop de la masia del Coll iniciarem la nostra breu però interessant singladura vers el lloc on es situat el monument megalític.  

Equipats amb les nostres eines per caminar. malgrat hi ha una pista de terra que hi porta en cotxe, vam començar la pujada per un senderó amb roques però agradable de pujar. Quan és d’encisador un caminet estret entremig d’arbres que puja alegrement mentre veus les diferents contrades del voltants. Les formes de les muntanyes de Montserrat i la part nord de la Mola de Sant Llorenç és retallava davant els nostres ulls.  A la dreta les terres arbrades del Moianès també cridaven la nostra atenció i un fum provinent d’una casa llunyana pujava alegrement en l’horitzó.

 
Mentre pujàvem i en arribar a la part superior del Pla dels Trullars se’ns va fer patent també les conseqüències dels incendis de l’any 2003. La muntanya és verda però l’alçada del diferents arbres i les restes d’altres caiguts a terra ens demostra que va ser terra calcinada per les flames. 

El dolmen es destaca davant nostre i seguirem la pista de terra que hi porta. Ens va sorprendre la bona ubicació i els treball fets per destacar la seva presència. 

A dalt del monticle es veia perfectament la grandària de la construcció i en la recerca de dades poden afegir:  

El Dolmen del Pla de Trullars, el nom més apropiat per al qual fóra Dolmen de Trullars, és una construcció feta amb grans pedres a l'època neolítica. És un megàlit del tipus de cambra simple, de mida força gran. Aquests tipus de sepulcres es poden situar entre ek Calcolític i el Bronze inicial ( III- II mil·lenni a.C.) 

Es troba en el Pla de Trullars, dins el terme municipal de Monistrol de Calders, a l'extrem sud del Moianès, situat estructuralment en una posició dominant respecte l'entorn, a una altitud de 711,3 metres. 

La primera aproximació científica es produí l’any 1920 amb l’excavació del Centre Excursionista de Vic. Abans dels incendis de l’estiu del 2003 era envoltat de pins i sotabosc. Una nova excavació va ser portada a terme a principis del 2003 i s’efectua una adequació de tot l’entorn i no va ser acabada fins al 2006. 

Es tracta d’un dolmen de cambra simple, diferenciat d’estructures megalítiques més complexes, amb una caixa de planta rectangular i amb grans lloses falcades a terra amb una latra a sobre com a coberta de la cambra sepulcral, el lloc d’enterrament. Al voltant de la cambra hi havia un túmul de terres i pedra de planta circular.

Segons dades del cartell explicatiu en la restauració va haver de substituir-se una de les pedres laterals per un altre de les mateixes proporcions i treta del mateix terreny. Es coneixen detalls que indiquen que l’accés a l’interior era per una llosa que s’extreia en el moment de la sepultura.

També en el cartell queden assenyalats tota una sèrie de dòlmens propers situats en terres del Moianès.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia. M. Rosa Planell Grau.
Berga, 10/02/2013.

diumenge, 17 de febrer del 2013

LA CASA DE LA BALMA. CERCS. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.


Havíem fet en altres ocasions el camí de Cercs a l’Estany per la Casanova de les Garrigues i mai havíem prestat atenció a la construcció que hi ha adossada a la roca. Aquest cop potser a causa de l’hivern, quan queden nus els arbres de fulla caducifòlia, ens han permès veure-la amb deteniment.

Aparcant el cotxe ens hem aproximat a peu i l’hem visitada per fer constar el seu abandonament i mal estat. Les parets exteriors són encara valentes però el seu interior decau malgrat les parets són força gruixudes. Els terres de fusta són més imprevisibles.

En els marcs de les finestres i a parets interiors destaca el color blauet, que segons van dir-me un cert cop visitant una església, impedeix l’entrada del dimoni. Creences o supersticions que no vull discutir, cadascú les sent segons la seva opinió.
 
Altre punt que ens ha cridat l’atenció és el forn per coure el pa i suposadament la cuina al costat a l’habitacle que creiem era el menjador. Hem vist una escala de fusta que pujava al pis superior però no ens hem volgut arriscar a caminar damunt del terra de fusta. Bardisses i aranyoners envolten l’edifici.
 

A continuació hem visitat la construcció anomenada pallissa que té la teulada nova i presenta un bon estat de conservació. També hi ha el terra de fusta i per entrar-hi hi ha unes graons de pedra de considerable alçada.

I a la recerca de dades he trobat en la llista de monuments de Cercs la següent descripció: 
 

Edifici de planta baixa i dos pisos, adossada longitudinalment al davant d’una roca que li serveix de paret posterior i en determina la seva composició volumètrica. Es diferencien tres cossos constructius adaptats al relleu amb un aparell de pedra mitjana arrebossada i reforçada amb carreus de pedra grossa i polida a les cantonades. Conserva un arc adovellat d’accés al pati a la part lateral de la casa. Obertures disposades irregularment a la façana. La teulada és a una sola vessant paral·lela al relleu de la roca.
A prop de la casa es conserva en molt bon estat el cobert/pallissa de la mateixa. Presenta una construcció molt sòlida i de grans dimensions amb aparell de maçoneria i cantonades en pedra. És format per dos nivells amb suport de columna central. Teulada a doble pendent i obertures laterals al pis superior. Conserva en bon estat el terra original de fusta del primer pis. Accés al primer nivell a mitjançant d’una escala exterior en fusta. Ara uns alts graons de pedra.

DADES HISTÒRIQUES.


L'establiment d'un assentament humà en aquest indret cal situar-lo en el període alt medieval, segurament a partir del segle IX, en que és força freqüent aquest tipus d'habitat adossat a la roca. En època baix medieval aquests primitius masos van ser ampliats i enlairats fins a dos pisos, en el cas de la casa de La Balma es poden observar perfectament aquestes notables reformes i ampliacions. Una segona ampliació a ressaltar té ja característiques més modernes i cal situar-la en el segle XVIII, donant-li l'aspecte exterior actual de la casa.

Una de les poques construccions d’aquesta tipologia existents a Catalunya que ha mantingut dempeus la seva estructura. Important per ser una mostra física d’un sistema de poblament antigament freqüent i que en l’actualitat cal considerar-lo com un element realment rar i extraordinari.

Va deixar d'estar habitada de forma regular fa aproximadament 20 anys.

Un nou indret per conèixer de la nostra història.

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Berga, 06/02/2013.

dissabte, 16 de febrer del 2013

SANT SERNI DE FONOLLET (ABANS SANTA FE) I LA CAPELLA EL ROSERET. BERGUEDÀ.

TERRA BERGUEDANA.


Anàvem a donar una volta per distreure’ns una mica i no emperesir-nos davant el televisor. Van baixar fins a Casserres, bonica població del Berguedà i travessant-la  vam agafar el trencall que du fins a Sant Joan de Montdarn i Viver. En trobar la pista asfaltada amb un cartell que diu Fonollet vam seguir la seva indicació. D’aquesta mateixa entrada surt una pista de terra que porta a l’alzina, declarada arbre monumental, dels Colls. 
Seguim la pista asfaltada i fem una ullada a la nostra vella coneguda l’alzina, continuem fins trobar-nos en la església de Sant Serni de Fonollet. El lloc em va impressionar per la seva bellesa, potser més val dir per la sensació que em va transmetre personalment.  

Veure tota la contrada des d’enmig de la vall. Mirar a l’entorn i veure camps llaurats, l’ocre de la terra, el verd dels prats i dels arbres, majoritàriament alzines, per tant no hi havia el canvi cromàtic tradicional de la tardor. Les muntanyes de cim nevat en la llunyania, clares i precises, en un dia solejat i fresc. I principalment el silenci que omplia els voltants i em deixava un sentiment de solitud intima. 
 

La M. Rosa va començar a fotografiar diferents punts dels entorns. Jo palplantat, trepitjant l’herbei humit per la rosada que el sembrava de gotes d’aigua com una diadema trencada estellant en mil punts brillants al sol.  

A la dreta el petit cementiri protegit per una paret de pedra seca. Els nínxols pintats de blanc i lliurats al vent i al sol davant de la mateixa porta de l’església.   

Des del s. X és documentat Fonollet com un  punt habitat del terme del Castell de Puig-reig. Va estar un centre important de les possessions de la família vescomtal del Berguedà en els segles  XI i XII fins que el fill del vescomte, en Guillem el trobador ho donà l’a. 1187 a l’Orde del Temple amb tot el terme del Castell de Puig-Reig. 

Procedent d’aquest església es guarda des de l’any 1904 en el Museu Episcopal de Vic un encenser del segle XIII. A l’interior hi ha un petit fragment d’un retaule gòtic dedicat a Sant Sadurní. 

L’edifici és una construcció romànica del s. XIII modificada en moltes ocasions i amb l’’absis mig tapat i adossat a la construcció de la casa de cal Fuster. Són tant agermanades l’una a l’altra que quasi no saps qui protegeix a qui. 

Al costat de l’església hi ha una llosa que podria ser la part superior d’un altar perquè porta rebaixat el lloc on posar l’ara consagrada. 
 

Després de fotografiar i prendre nota van continuar per la pista fins arribar a la capella del Roseret. Petita edificació cimentada damunt la roca i segons diuen potser aprofitant els carreus de l’anterior església de Sant Andreu de Madrona en el període en què la devoció a la Mare de Déu del Roser va florir al s. XVI. 

Una fotografia treta amb pèssimes condicions ens mostra el seu cuidat interior. Beneïdes les càmeres petites i llàstima de la forma d’orientar-les amb una sola mà i fent equilibris. 

Un detall que em va meravellar va ser la petita figuera que eixia del terra enraigada entre el rocam i la pètria paret de la capella.  

Quan el desig de viure és fort amb poca esperança n’hi ha suficient. 

Text i recull dades: Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau
Berga, 03/12/2011.    

divendres, 15 de febrer del 2013

QUAN L’ABANS I L’ARA REVIUEN. II.


EN LA CAMBRA.

La dona està asseguda en una butaca de l’alcova. El pis on viu l’habiten varies dones que és dediquen a la seva mateixa professió. Fa una estona que ha arribat del carrer. Des de l’encontre, i el consegüent ensurt, amb el borratxo del pont ha cregut que algú la seguia i ha vingut pràcticament corrent espaordida. 

Ara en la tranquil·litat de l’habitació ha recuperat la calma. S’ha tret la roba i s’ha posat un batí blanc i s’està donant un vigorós massatge als dolorits dits del peus. Els tacons d’agulla serveixen per contades i professionals ocasiones. Molts cops lamenta no portar unes altres sabates en una bossa per posar-se-les en acabar la feina. També s’ha desmaquillat i a seguidament s’ha donat una bona dutxa, el seu aspecte més net i calmat no demostra el seu tipus de treball. Fins i tot es diria que el seu rostre ha perdut una part de la seva rigidesa i malgrat està seriosa la seva fesomia presenta un aspecte més dolç.

L’habitació és una gran alcova en una casa situada en la rue Capelet de Carcassona. Fa anys que hi resideix i la patrona la considera com una de les poques clientes que no dona problemes ni de conducta ni de pagament. Poc a poc a mida que s’absentaven altres noies ha tingut la sort de poder contar amb una de les millors cambres.

Davant seu un tocador amb un mirall i un petit joier. Demostra l’habitació que malgrat al seu treball és una dona ordenada. En el tocador a més del joier, un  flascó de colònia i un altre de perfum només hi ha dues cartes, una d’elles sota un pot de pastilles per dormir, l’altre encara resta tancada, això que li ha donat repetidament voltes, unes per mirar el remitent i altres amb gest de dubte i finalment l’ha tornat a deixar damunt del tocador posant-la ben quadrada en el taulell. L’altra peça que hi trenca la uniformitat és el rellotge de l’home caigut, no sap ben bé per què l’ha pres, no ho havia fet mai, acceptar regals sí, però robar un  objecte mai. Pensa:

Serà que m’estic fent vella i començo a esgarrapar i picotejar com un corb atret per les coses brillants.

La carta que hi ha sota el pot de les píndoles ja sap que diu, la va escriure ella mateixa, només és un acomiadament per si un dia la desesperança se li fa insuportable i decidís posar fi a la seva vida prenent-se tot el pot de tranquil·litzants. Més de moment és una carta que roman sobre el tocador.

Remira altre cop la nova carta dient-se:
Una carta del poble i dirigida al meu nom real Clara Cardona Rodríguez. Anys enrere  una carta del poble m’hagués emocionat,  ara desprès de tant temps tant em dóna. Qui em queda en el poble? Només la vella bruixa, la mare, maleïda beata de cor endurit per les pregàries, la Purificació. Cul de banc d’església.

Pensar en aquest nom fa que un somriure amarg li mogui la comissura del llavis com si hagués begut vinagre i li cremés en l’estómac. Quants anys deu tenir quasi 80 i fa més de 55 anys que no l’ha vist, ni ganes. Una carta d’Arres de Sus, del seu poble allà a la Val d’Aran. I amb la capçalera d’un advocat de nom Andreu Garriga, no recorda ningú amb aquest nom.

S’aixeca de la butaca treient-se el batí i observa el seu cos nu en el mirall. El cos està força bé, pels anys i la mala vida, encara s’ha conservat. És toca les sines i pensa encara estan altes i ben formades, Panxa no en faig i les cames no tenen taques i són llargues. S’acosta al mirall i mira les arrels del cabell i donant-se compte de que comença a veure’s un to blanc es diu:

He d’anar a tenyir-me altre cop. Aquest ros platí em queda força maco. Llàstima de les arrugues de la front i les famoses potes de gall, si no passaria per més jove. Com als homes els agraden joves hi ha que cuidar-se.

És posa a continuació el pijama i obrint el llençol es posa a dormir i tanca la llum. Abans d’adormir-se mentre amb la seva pròpia escalfor resta la fredor dels llençols regira els ulls observant els detalls de la cambra amb la petita claror que es filtra per les escletxes mal tancades de les persianes del finestral. La paret és d’un color beix pàl·lid, hi són penjades les cortines que tant li van agradar al veure-les a la boutique dels grans magatzems Printemps en la seva estada en París i girant el cap mira dalt del llit on hi ha un crucifix de fusta.

Mira que en sóc de tanoca, una tradicional sentimentaloide, després de negar-ho tota la vida i declarar sempre les meves opinions en contra de la religió i el clero el primer que faig es comprar-me una creu i posar-la sobre el meu cap. Com he de creure’n, quan entre els meus ocasionals clients també hi ha aquests que parlen del celibat per amor a Déu i venen a buscar el meu cos per alleugerir la seva concupiscència. Imatge de la fe de la meva pròpia mare, missaire convençuda, de cor eixut i cruel. Que voldrà la carta de l’advocat? Demà l’obriré!

I donant una nova volta dintre el llit s’adorm plaentment. No ha passat gaire estona quan s’escolta un aldarull en una de les habitacions del pis. És adormida però el soroll, els crits i les males paraules aconsegueixen despertar-la:

Un altre merder de l’Adonais. Ja ha ficat el macarró al llit i com sempre ha acabat pegant-la. Pobre noia si només va per treure-l’hi els diners per comprar droga. Encara creurà amb l’amor!

Una vegada l’altercat ha finalitzat, total quatre moixaines del pinxo i una nova promesa de no fer-ho més (fins la propera que quan les mans són llargues i els vicis grossos les promeses aviat s’obliden). I tot torna a quedar en pau fa el possible per endormiscar-se però no agafa el son profund i reparador sinó un embolic de records i ressentiments que la malaurada carta ha fet renéixer.

Recorda el pare, el Miquèu, que de petita la feia saltar damunt dels seus genolls com si trotés damunt l’esquena de la mula i els seus alegres crits que s’acaben en rialles. I la mare sempre seria, treia el cap per la porta de la cuina i l’ullava amb gelosia. Quanta enyorança del pare i quantes reganyines de la mare. La mort del pare en un accident amb el carro, al provar tot sol de treure’l de la fanguera on era empantanegat i l’animal va arrancar passant-li per sobre de les cames. Pobre Miquèu i aleshores pobre Clara!

La mare sempre malcarada dins de l’església a resar i ella reclosa dintre la cambra de dormir, petita i freda, com la cel·la d’una presó. I quan encara era menuda a treballar com d’altres, més les altres tenien un pare que somreia alguna vegada i deia alguna paraula dolça o la mare que perdonava les petites entremaliadures, les grosses mai perquè el país era dur.

La vida del camp era dura, però el contacte en la naturalesa li plaïa més que l’ambient de rancor que es respirava a la casa. Segar, conrear, treballar de sol a sol, batre i atiar a la mula, fer les feines del camp com si fos el pare, i les de la casa quan hi arribava després de la jornada en el camp, va enfortir-la de cos. Quan tenia quinze anys va conèixer a un noi veí el Tomàs. Conèixer no és la paraula adequada va enamorar-se com qualsevol noia primerenca del Tomàs. El noi era un fadrí del mas situat a l’entrada del poble, l’hereu de cal Xargay. Més als quinze anys el que fos l’hereu no havia importància, si ella tenia quinze anys en Tomàs no arribava al setze. Quatre paraules, un aixoplugar-se un dia de forta pluja. Unes paraules dolces en unes orelles acostumades a retrets, i a les amenaces del foc de l’infern, l’olor fort d’un mascle jove i d’una tendre femella, i com un joc va iniciar-se una relació amorosa i sensual sense cap refinament, només la passió i la força de dos cossos acostumats a treballar i sofrir la duresa del país.

Malauradament tot té les seves conseqüències i aquestes no van trigar a presentar-se, va quedar embarassada. El noi innocentment ho va dir a la seva família pensant que no hauria cap problema. La Clara no va gosar a dir-ho a la seva mare. Els pares del Tomàs van posar un crit al cel, en aquell rerepaís també havia aliances i des de petit el seu pare s’havia compromès amb el cosí del consogre de la dona per que el xicot s’aparellés amb la pubilleta d’una casa molt rica i important del Pallars. Tot casori que no fos el concertat era impossible.

La Purificació, la mare de la Clara no va ni badar la boca a l’assabentar-se de la desgràcia de sa filla, sense dir cap paraula va pujar escales amunt i es va tancar a la seva cambra. A l’endemà la Clara no la va veure a la cuina per esmorzar. Quan va tornar del treball en el camp va trobar les seves pobres pertinences en un farcell davant de la porta tancada de la casa. Per més plors, llàgrimes i súpliques la casa va romandre silenciosa i closa com si ningú hi visqués. Una dona amiga del poble la va acollir i els pares del Tomàs van parlar amb uns parents del Rosselló per què l’ajudessin mentre estigués en estat. Al mateix temps li van entregar uns diners, no gaire perquè la gent sempre és pobra quan a de donar diners malgrat tingui certa responsabilitat del fill i per ser un fill del propi fill. Els interessos manant sempre.

Poc després va tenir el seu fill i com els parents no en havien cap van acordar quedar-se’l i registrar-lo com a fill propi. Això sí li havia vist la senyal familiar a la natja dreta, les mateixes dues cireretes que el pare i ella compartien. I tot va ser un rodolar de mal a pitjor, de buscar feina per treballar en una casa, a ser encalçada pel fill i després el carrer. A continuació l’altre pas, la prostitució, ni bé ni mal, unes vegades amunt, altres cops donant voltes pels carrers. Una setmana era una mantinguda, altra una marfanta qualsevol, una altra era tractada com una senyora i altre cop era una maturranga que no sabia on caure morta. Va tornar a creure en l’amor i va tornar a sortir escaldada, va parir una altra criatura, aquesta vegada una nena, també assenyalada amb l’estigma familiar. La va entregar al serveis d’adopció perquè li busquessin pares. Poc després va buscar un metge, un carnisser més aviat, i es va fer treure tot el que li podia tornar a ser mare. 

I va continuar donant voltes pel món. Ara fa molt anys que no creu en res, ni sant ni dimoni, i la seva vida a millorat. Ara veu començar un nou esgraó l’edat que no perdona i acabar fent de domine se li fa costa amunt. Torturar i humiliar a homes i dones  encara que sigui per complaença sexual no li dóna cap mena de satisfacció.

Només hi ha una cosa que fa que recomenci cada dia saber que si arriba el moment desesperat de no saber on anar té la solució damunt la taula al seu abast. Les píndoles i ...

CONTINUARÀ...

Miquel Pujol Mur.                                                    
Berga, 05/05/2010.

dijous, 14 de febrer del 2013

LA TARDA



Tardes, temps de tardor, de quina tardor hem d’enraonar? La tardor com un cicle de l’any? La tardor de la memòria? La tardor de l’edat? La tardor de l’esperit? O la tardor de la carn, millor dit la tardor del desig?
 
Tardes suaus quan a la tardor s’amaga el sol en el cel per l’horitzó.
 
Tarda discutida amb el propi jo quan la memòria no recorda aquells fets passats, llunyans o propers. Discutim amb nosaltres mateixos i el nostre cervell.

Tardor de l’esperit decebut per les notícies que enfonsen les idees formades des de petit. Corrupteles, escàndols financers o sexuals.

Veure que som en un món on el déu diner mana damunt l’honestedat.   

Tardor de la carn quan el camí es comença a fer feixuc. Quan la meta és simplement anar i se’ns fa lluny i la pujada llarga.

I la darrere tardor d’avui quan el desig es fon i allò que ens enaltia ja no té més valor que una simple carícia com una estreta de mans.

Tardor un camí cap a l’hivern. Arbres grocs i vermells mostren la darrere caiguda de les fulles. Els cabell blancs mostren també l’arribada de la tardor de la vida.

Miquel Pujol Mur                                                     
Berga, 18/10/2010.

dimecres, 13 de febrer del 2013

ESPERITS DE DONES ENAMORADES.


És un paratge on hi ha les runes d’un antiga ermita romànica enmig d’una zona d’herbei. Uns arbres estan situats a certa distància, més com a fons que com a presència real. La llum del sol està atenuada per una suau boirina que dilueix la força dels colors, per tant, el sol no brilla, però, una dolça claredat permet veure  els objectes i les formes de les persones. 

Assegudes sobre unes pedres de les runes, a prop l’una de l’altra, hi ha dues dones. Estan quietes, com  abstretes en el seus pensaments. Malgrat que la vestimenta és similar, per la forma de portar-la i pels petits moviments de cadascuna, s’endevina que procedeixen d’estrats socials diferents.  

L’una és més alta i prima, amb aparença senyorívola; porta els cabells llargs i ben pentinats. Els seus moviments lleugers, educats i enèrgics ens demostren que ha sigut una dona acostumada a manar i a fer acatar la seva autoritat. El seu nom és Ermesenda. 

L’altra és més baixa, una mica grassoneta i demostra en la seva mirada fugissera que està acostumada a observar les reaccions i les emocions de la gent. El seu cabell està mal tallat i mal pentinat. Es diu Maria.
¾    Tu per quina raó ets aquí?- li pregunta l’Ermesenda a la Maria.
¾    Per amor,  per amor a un home. I vós, senyora? - li contesta aquesta.
¾    Per amor també, per amor a Déu i pel seguiment de la seva doctrina.
¾    Vós, senyora, amb la vostra classe? Això, jo que era una pobra dona amagada i furtiva. Només em buscaven quan necessitaven les meves medicines, les meves herbes i els meus encanteris. Pobres remeis, però, algú quan sofria i estava perdut hi creia. Potser eren les meves paraules de consol las que ajudaven!
¾    Qui ets? – li requereix la dama.
¾    Jo sóc la Maria, la Napa, la darrera bruixa de les contrades d’Osona.
¾    Què et va passar?
¾    Em vaig enamorar d’un majoral, potser el que manava els ramats més importants d’ovelles de tots els voltants. Un home acostumat a fer-se obeir per cinc o sis rabadans quan sortia a pasturar als prats de muntanya. Em va venir a veure perquè li guarís una ferida que li havia fet una serp i jo, que no creia amb ningú, em vaig deixar convèncer per les seves ardents paraules. Com vaig poder ser tan boja?
¾    Què va passar aleshores? – li demana la senyora.
¾    El vaig seguir, vaig ser tot l’estiu amb ell a dalt dels cims. El vaig curar, li vaig cuinar, el vaig estimar i em va fer sentir tota la passió de l’amor dels homes. Va ser un estiu inoblidable.
¾    Bé, si tot era així de meravellós, què us va succeir?
¾    Quan vam tornar al poble, la seva dona, doncs era casat, ens va denunciar a la Inquisició dient que l’havia embruixat i que me l’havia emportat dalt dels cingles per fer un conjur amb el dimoni.
¾    I...
¾    Va demanar perdó a Déu, als clergues, a la seva dona i als fills. Acovardit va acceptar fer penitència, nu va deixar-se assotar davant de tot el poble i em va acusar de que amb els meus beuratges li havien pres la raó.
¾    I tu què vas dir?
¾    Jo, pobra de mi, tothom em coneixia com la bruixa. Com que estava enamorada, vaig callar pel bé d’aquell home.
¾    I després?
¾    Van voler treure’m tots el secrets, tots els encanteris, fins i tot, allò que no sabia. Em van torturar. Els ferros roents van marcar el meu cos, les meves entranyes. Vaig ser escarnida pels que parlaven de l’amor d’un déu que també va ser escarnit. Més no sabien que el cos quan arriba al màxim de sofriment desconnecta els fils del cap i solament és una massa de carn que rep patacades i moltes ni les sent. A la fi, només hi va haver un detall que em va fer impacte. Al Tossal de les Bruixes allà a Sant Feliu, on em van empresonar i jutjar, quan el botxí va passar la corda pel meu coll, l’aspror del cànem em va impressionar, després només la cridòria de la gent, les llàgrimes d’un home i la forta sotragada en perdre els meus peus lacerats el  terra.
¾    Pobra dona enamorada! - Digué l’Ermesenda.
¾    I a vós senyora, què us va ocórrer?
¾    Jo era la senyora de Castelltort. Vaig casar-me amb el meu marit, om la majoria dels casaments d’aquell temps. Tots eren acords entre senyors feudals, poc representaven els sentiments. L’amor era substituït pel valor de les terres, el poder, la gent a manar, les hostes que podies posar a les ordres del rei i els diners que podies aportar a les seves arques. El meu marit aviat va marxar a guerrejar al costat del rei i vaig quedar sola amb les dames.
¾    Quina soledat, oi senyora?
¾    Soledat dius, si l’home amb qui em van unir no l’havia vist fins al dia del casament. I, sort, va haver d’arribar el dia que havien pactat, si no ja preparaven el seu matrimoni amb la filla d’un vescomte.
¾    Així passava, senyora, entre la noblesa? Aleshores vau quedar-vos sola.
¾    Sí, però, aviat s’assabenten quan una dona jove està sola en un castell. De seguida hi ha joglars, trobadors i músics que donen voltes com abellots cercant la seva presa.
¾    I què veu fer, senyora?
¾    Què volies que fes? Era molt jove, i eren tan amables, sabien dir paraules tan dolces, tan enamoradores, i quan cantaven cançons lloaven la meva bellesa. Alguns em van fer companyia amb la meva solitud i la meva cambra. Això sí, discretament...
¾    I què va passar més?
¾    Mira, a la llarga, de tot ens cansem, sobretot quan es valora més la sexualitat fortuïta que l’estimació. A continuació, després d’un breu temps de disbauxa i molts desenganys, vaig caure en el misticisme, en la religió dels càtars, vaig creure amb la seva fe i les seves formes d’entendre la  vida. Quan el meu home va tornar de les guerres el vaig convèncer de les veritats de la seva doctrina i els vam protegir.
¾    Malament van acabar els càtars.
¾    Ja ho pots ben dir. Les tropes del Sant Pare de Roma i les hostes del rei francès ens van derrotar, vam ser fets presoners, jutjats, torturats perquè abjuréssim les nostres creences i finalment cremats.
¾    Us va marcar algun fet?
¾    Sí, les rialles dels enemics quan ens cremaven en les fogueres i el sentir el cos del meu fill arraulit a les meves cames. Sort hi va haver de, com tu has dit, quan va arribar al màxim el càstig, Déu és compadeix i el cos es nega a sentir més dolor.
¾    Ai senyora, quan sofriment porta l’amor al Déu i als homes. Quantes lluites, quantes morts, quantes crueltats per interessos han assolat els humans. 

Miquel Pujol Mur                                                   
Berga, 31 maig 2007