DEIXA QUE ELS TEUS SOMNIS SIGUIN MÉS GRANS QUE LES TEVES PORS. II

 La dona se’l mira i pensa: malgrat tot sembla que no tingui gens de por. Té moltes ganes de xerrameca per haver-li anunciat  la seva mort. 

¾    Res, ni cinc. A nosaltres les Morts, només si fem bé la feina ens deixen viure per sempre. No val la pena! Al principi és molt trist, però després et professionalitzes i deixes de sentir.

¾    Ah! Sou moltes?

¾    Home! Tu creus que amb tanta gent que hi ha al món, amb una n’hauria prou. A més, després ens especialitzem. Cada mort es diferent.

¾    Caram! Quines coses arribo a saber quan no em servirà de res.

¾    Mira, m’has agradat. Almenys no fas cap escarafalls ni plores.

¾    Pensa que durant la meva vida m’han passat moltes peripècies. De vegades, m’hauria fet il·lusió que vinguessis a buscar-me, per acabar del tot.

¾     Sí, són coses que passen. Què et sembla si ens entretenim xerrant una mica. Que t’imposa la meva aparença?

¾    Home! Que vols que et digui. Molt blanca de cara, molt negre el teu vestit ...

¾    Com que estem amb els braços plegats, sense fer res. Mira, ens divertirem un xic. Com t’agradaria que fos? 

El Max queda pensatiu i finalment, mou el cap i comenta:

¾    Mira, com la Matildeta, la primera noia amb qui em vaig petonejar. Era bonica, tendra i dolça. Mai he trobat cap com ella. Per cert com està?

¾    Me la vaig emportar l’any passat. En tot cas us trobareu al refugi final. 

Poc a poc la Mort es comença a modificar. La blanca cara s’acoloreix. Els blancs cabells canvien de color convertint-se en rossos. Els ulls i els llavis endolceixen la seva aparença. Un mig somriure entreobre els seus carnosos llavis.

¾    Para! Para! Què pensarà la Matildeta, al veure un vell com jo.

¾    Redimonis! Sempre et mous entre les il·lusions i les pors. Noi, com que encara hi ha temps, et canviaré a tu, també. 

Poc a poc l’home retorna a l’aspecte del noi que va ser. La Mort també es reencarna en la noia. El noi avança, la noia també s’apropa i s’abracen amb la força i el desig de quan eren joves. Lentament els llavis s’aproximen i es fan un fort petó. 

L’endemà al matí l’assistenta va trobar el cos, d’en Max, sense vida i amb un  somriure feliç als llavis. 

Miquel Pujol Mur

DEIXA QUE ELS TEUS SOMNIS SIGUIN MÉS GRANS QUE LES TEVES PORS. I

 El Max és assegut davant del televisor. En la pantalla fan una sèrie moderna amb nois i noies que ballen. Està mig endormiscat, n’ha vist tantes de similars en la seva llarga vida que no li crida gens l’atenció. 

De sobte el sorprèn un soroll diferent a les veus i la música que surt de l’aparell. Sembla ben bé com si sonés a l’entrada i pensa dubtós si ha tancat prou bé la porta. Últimament ha tingut algun que altre ensurt per aquesta causa. 

S’aixeca per revisar la porta. Està ben tancada i s’apropa a la cuina per  omplir-se un got d’aigua. Retorna a la saleta. El sorprèn la presència d’una dona asseguda en una de les butaques.

¾    Ostres! Qui és vostè?

¾    No ho veus! Soc la darrera visita dels mortals.

¾    Ah, la Mort! Amb aquesta cara tan blanca i el vestit tan negre, llarg fins als peus no podia ser altra cosa. I la dalla?

¾    L’he deixat a la paraigüera. A l’entrada.

¾    Com ha entrat, si la porta era ben tancada.

¾    No siguis ingenu. Potser creus que necessito obrir portes. Només faltaria que hagués de trucar al timbre. Mai m’ha d’obrir ningú. La meva presència és etèria, lleugera i fàcil d’esmunyir-se per qualsevol lloc.

¾    Doncs si em vens a buscar és què ja ha arribat la meva hora.

¾    De què et pots queixar! Quasi noranta anys! Hauràs complert moltes il·lusions, durant tant temps.

¾    Si tens raó! Segurament, no em puc queixar. Però ves per on, em vens a trencar la darrera de totes.   

¾    Quina? Si puc fer-hi alguna cosa.

¾    Volia marxar la propera setmana a veure el meu net.

¾    Fes-li una trucada.

¾    No puc. Viu a Islàndia. El meu fill es va casar amb un noia d’aquell país. 

La dona es mira el canell com si portés alguna nota escrita. Li mostra i li diu:

¾    Veus, avui a tes quarts d’una, és el moment puntual de recollir-te per anar-te’n al repòs etern.

¾    Molt d’hora vens a dir-m’ho. Tot just són les set de la tarda.

¾    Si noi tens raó. Avui tenia poca feina. Quedar-me al carrer esperant em feia mandra. Altres dies que vaig atrafegada no els hi dic res. Els tibo i s’ha acabat.

¾    Que vas a preu fet? 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

FINAL DE CURS

 Aquest relat és de comiat per uns quants dies. Sempre per aquestes dates volem fer una certa reflexió i, cercar nova inspiració i, forces per continuar. Fins a la tornada. 

Molt bones a tothom, 

Avui “guateque”, sarau i trencar ampolles!! 

Després de tan de temps, per fi ens reunim per celebrar el final de curs. 

Això és de mentida perquè de col·legials fa anys que ho vam deixar de ser. Però per quins “repebrots”, no hem de gaudir d’un dia de disbauxa. 

Vinga a cridar i fer el brètol. Un dia a l’any hem de treure’ns la mascareta. 

Sí , sí, i demostrar que sota aquesta fina i lluent capa d’antiga educació encara brolla el poc seny de la joventut. 

Oé! Oé! Oé! Com brilla el sol rere els vidres! Ja ha arribat l’estiu! 

Com bé sabeu, bé us ho dic ara,  jo us volia fer una convidada de “xupitos” (ja ho sé M. Rosa, no és correcte) per alegrar l’ànim moix d’aquest parell d’anys. 

Però com que ara tot és virtual em fa basarda pensar com us haig de passar l’ampolla mitjançant la pantalla de l’ordinador. 

Bon final de curs per a tots, una abraçada forta i ben cordial. Que el proper curs ens puguem retrobar tots. 

Miquel Pujol Mur

NIT DE TEMPESTA II

 En aquell temps jo valia molt, era una joveneta molt agraciada, i tenia un macarró ben parit. M’explotava, com exploten tots, però alguna vegada ens escoltava. Només em va dir: Qui són aquells? No et preocupis, nena i, treballa. D’ells, ja me n’ocupo jo. Després vaig saber que la policia havia trobat dos cadàvers sense caps, ni extremitats de cap mena. 

I la vida va continuar fent voltes i les rodes del meu carro cada cop van ser més feixugues i enfangades. En el meu ofici, quan una dona és jove, val un preu; més gran, un altre; i finalment només, unes senzilles monedes. 

Ara, ja soc força gran i, no tinc cap diner, ni atrec l’atenció de ningú. Espellofada, un xic bruta, vestida amb roba vella i esparracada, tibo d’un carret de compra d’un supermercat, en el que porto totes les meves pertinences. Jo mateixa faig una riota als meus pensaments, pertinences, torno a riure’m amb un so vell i cascat, que em fa estremir interiorment. Quatre rampoines velles i pudentes que ningú vol. El més valuós de tot és el meu gos, el Xei, vell i sec com jo i, sempre famolenc. Ell busca menjar, jo també, i en moltes ocasions, acabem repartint-nos el que trobem. Sí, en amigable camaraderia, asseguts en un banc del parc. 

Aquesta nit amenaça pluja. Estic una mica desorientada. El taverner m’ha regalat una ampolla de vi i, l’alcohol, quan l’estomac és buit, produeix moltes cabòries. Observo al meu voltant, la mateixa cantonada i el mateix carreró, fosc i brut. Escolto crits d’auxili i, com una nit vaig fer jo. Sense pensar-m’ho, prenc la barra de ferro. que sempre porto al carretó. Hi ha molt mala gent pel carrer, tothom vol aprofitar-se de tothom, malgrat sigui d’una vella perduda. Amb el barrot de ferro, entro i observo l’escena. Em recorda tantes coses, viscudes, vistes o imaginades. Aquella noia soc jo, altre cop, i pego a dreta i esquerra, al dos fills de puta. 

Pico amb tota la meva força, empesa més que res pel meu neguit i, el desig de fer mal. Noto la sang dels malparits violadors, que corre pel meu garrot fèrric, fins a mullar-me les mans. Un, queda estès a terra, l’altre, després de rebre algun cop fuig com un covard. El persegueixo. Aleshores, de sobte es gira, treu una pistola que portava amagada a la butxaca i dispara tres trets. 

Caic a terra. El darrer que veig, és la sang del meu Xei que es barreja amb la meva. Caiguts els dos sobre la vorera. L’un al costat de l’altre, com si fóssim dos combatents d’una mateixa causa. Escolto, abans de marxar definitivament, una veu espantada que diu: Gràcies senyora! 

Entre sanglots i plors, la veu s’apaga lentament a les meves oïdes. Tot s’ha acabat, no veig ni els reflexos dels llums blaus i vermelles del cotxe policial. 

Era una nit de tempesta. Plovia. 

Miquel Pujol Mur

NIT DE TEMPESTA I

Sempre evitava passar per aquella cantonada propera al carreró que tant va significar a la meva vida. Quan era una noia jove, passava sovint pel lloc en el meu camí d’anada i tornada a casa. Sempre em feia una sensació d’esgarrifança i me’l mirava amb certa desconfiança. 

Havia nascut en el mateix barri i cap racó dels seus voltants em feia basarda. Quan era petita, m’acompanyava l’àvia, i jugava en la placeta propera.   

Però aquell vespre va ser diferent. Tornava de ballar de la discoteca. Anava, ho he dir, una mica engatada. Havia begut, com altres cops, amb les amigues. També després, quan ballava amb un noi que m’agradava. Per què no dir-ho tot, segurament havia exagerat un xic en tot, i tot va anar sumant. El noi, el riure amb les companyes, fer tabola i una mica d’herba. Ni cap disbarat, ni cap disbauxa, però el màxim d’alegre. Era jove i el món em somreia. Com moltes noies a la meva edat i situació. 

Havia acabat els estudis i havia trobat una feina que em plaïa en una oficina bancària. Tot en el meu món era  felicitat i, el nou xicot m’engrescava a més no poder. Segurament era massa, massa feliç, i no vaig adonar-me de dos nois, que en sortir de la “disco”, em seguien.  

Vaig escoltar els seus passos que, ràpids s’apropaven. Abans que pogués fer qualsevol oposició, em van agafar. En van ficar dins el carreró fosc i, vaig notar com m’arrancaven brutalment la roba. El cop que em van etzibar al cap, em va obviar de veure, ni sentir, el que em van fer. Segons el metge de la clínica, que em va atendre l’endemà, no van deixar cap cosa per malmetre. 

Vaig caure en una profunda depressió. No podia ni anar pel carrer. Tenia por de tot. Qualsevol persona que em digués alguna cosa, que em fregués un xic al passar o simplement em somrigués, feia que ràpidament em tanqués en mi mateixa i plorés. En el meu interior hi havia una por horrorosa que encara m’acovardia més. Tot el més negre que podia pensar, sempre era present dins meu. Quantes llàgrimes besades per dos galifardeus de mala mare!!! 

Amb la meva situació mental, a casa tampoc van saber ajudar-me. La mare, sempre amb els mateixos planys, a la boca: Pobre nena, què farà ara? O també: No et preocupis, no té cap importància, en uns anys ho veuràs diferent, potser fins i tot te n’oblidaràs. Sempre igual, acaronant-me el cap com si fos una nena petita, que ha trencat una joguina.  

El pare sempre emprenyat, semblava ben bé com si jo fos la causant de la malifeta. Recordo les seves frases que he portat sempre gravades en el cor: En el meu temps això no passava perquè les noies i, les dones, vestien com ha de ser. No com aneu ara, amb aquestes faldilles tan curtes i mig espitregades. O d’altres: Com que ho ensenyeu tot i us moveu com si fóssiu unes “pepas”, clar us passen aquestes coses. O per més dir, com disculpant-me: Molts homes, són simplement feres, sense cap mirament. 

Un dia ho vaig abandonar tot, la casa, els pares i els germans. Vaig desaparèixer completament, no volia escoltar plors ni raons de cap mena. Volia ser una nova dona. Ja que m’havien maltractat, pel camí del sexe, vaig decidir continuar-hi. Em vaig dedicar a la mala vida. Una vegada vaig trobar un home que em va dir: Veig que has continuat bellugant els malucs. El vaig reconèixer, i al seu amic també, eren els dos malparits que m’havien destrossat la vida.  

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

SOC LA MILLOR DE LES FRUITES

 Potser us preguntareu quina fruita soc? N’hi ha tantes! Però vull dir-vos, que soc una de les més ben apreciades. 

Taronges, plàtans, peres, pomes, melons o síndries! No! No soc cap d’aquestes. Ni molt menys! Soc un altre! 

Ni tan clàssica, ni tampoc, de les més modernes. 

Ni fruita de la passió, ni tampoc litxis, kiwis, mangos, papaies, caramboles o alvocats. 

No, amics meus, no! Tampoc soc cap d’aquestes, que ara omplen moltes estanteries del nostre món. La majoria d’elles, són vingudes de països llunyans. 

Però soc força apreciada per petits, joves o grans. 

Vermelleta i rodanxona. Però no tant, com la meva parenta més boscana. Sí! En part és la meva mare, ja que jo vaig néixer, cap el segle XVII, a França. O la la!! La France!! 

El país de la llibertat. Qui havia de dir que jo sortís de la passió d’un nord-americà, per una opulenta sud-americana. A on podia ser? A la France! El país del bon viure. 

I no soc una, sinó que en el meu cos en som moltes de petites, però ben agermanades. 

Em mengeu de mil formes. Amb licor, per animar l’esperit. Amb vi dolç, per assaborir el gust, un xic agredolç, dels nostres petits cossos. Amb taronja i sucre per als llaminers. També, per què no, amb nata per deixar un grat sabor a  la boca. I fins i tot, actualment moltes vegades amb gelat. 

Un plaer per a totes les edats, siguin petits, joves o grans, simplement soc el maduixot. 

I ara per acabar aquesta la meva història posem una mica d’erotisme al tema. Només per animar un xic l’ambient. 

Us imagineu una parella en que, un o una, molt engrescats, no vull fer distinció de sexe, em posa a la boca de l’altre i, mengen a l’uníson la meva carn? Què dimonis els importo jo, sinó el sabor sensual dels petons en els llavis del seu estimat. Visca la passió! 

Amb molt de gust, el vostre servidor!!! 

Maduixot! Maduixot! 

Miquel Pujol Mur

LA PRESÓ DE L’AMOR II

 Vam encetar una agradable conversació mentre sopàvem. Era molt agradable i alegre. El seu riure sonava, com a campanetes, que escampaven les meves negres idees. Quan vam acabar em va posar la mà damunt la meva i va dir-me:

¾    Crec que podrem fer junts el camí.

¾    Jo també!- vaig contestar, ja que la nostra conversació havia estat molt divertida i entretinguda. 

Vam quedar per a una propera cita un altre vespre. Aquesta trobada va ser més desinhibida. Vam parlar de les nostres vides i els nostres desitjos. Aquesta vegada va ser la meva mà que es va posar sobre la seva. Quan va notar-la va girar la seva i els nostres dits es van entrelligar. Quan vam sortir em va passar el braç al voltant del meu i va preguntar-me:

¾    M’acompanyes a casa? Visc molt a prop. Els carrers són tan solitaris a aquesta hora. 

Què podia fer? També tenia ganes d’abraçar-la i fer-li un petó. Això ho vam fer al portal. Tot seguit, la porta de casa seva s’obri i, ens va engolir plens de desitjos  d’amor. 

Han estat uns anys meravellosos. Hem compartit totalment la vida. Hem passat tardes i nits embarcats en la música de l’amor. Dies en que al acomiadar-nos pensàvem en les hores que mancaven per trobar-nos de nou. Ben bé, la nostra relació ha estat com viure en una presó d’amor. Hem recorregut acaronant els nostres cossos centenars de vegades. Hem estimat cada racó, cercant totes les gràcies i totes les nostres imperfeccions. El nostre amor ha estat complet. Fins arribar al cim de la passió. 

Fins que un dia, per tot arriba un dia, la mateixa rutina de l’amor, repetit i repetit, una i altra vegada, ha fet que la gàbia d’or on vivíem es fes irrespirable. Hem decidit de mutu acord obrir la porta que ens empresonava. Com ocells alliberats hem volat a la recerca del món. Curiosament a l’acomiadar-nos hem entonat una mateixa frase que diu: Sí algun dia vols i, estem disponibles, potser podríem reiniciar, sense rancor, la nostra relació, com amics enamorats. 

Avui en sortir del treball casualment he ensopegat amb la Núria.

¾    Què fas aquí? – he exclamat sorprès.

¾    Doncs he tornat.

¾    No estaves tan enamorada?

¾    Enlluernada, podria dir. Però la llum poc a poc s’ha anat apaivagant.  I tu, què has fet tot aquest temps?

¾    Estimar!- Ha estat la meva resposta. 

Li he explicat sense embuts, tot, des del moment que em va abandonar, mentre preníem una beguda. Ens hem acomiadat donant-nos la mà com amics i, un lleuger petó a les galtes. Tenim els nostres números de telèfon. 

Potser algun dia, tal vegada en una altra ocasió, els camins de la vida tenen moltes cruïlles i amb el temps, els anys, poden tornar a entrecreuar-se. Sense ser presoners de cap mena de presó. 

Temps dirà si hem de retrobar el nostre amor. El primer amor dels humans, ha de ser per a nosaltres mateixos, sense ell no hi ha respecte possible. Estimar comença per estimar al teu propi jo i fer-ho extensiu als demès. Sense domini ni pertinença de cap mena. 

L’amor mai ha de ser una presó. 

Miquel Pujol Mur