L’HOME I L’ARBRE

 L’espectre d’un ésser humà, s’asseu en una pedra al marge del camí. Es mira a l’arbre, que davant seu, mou suaument les fulles, balancejades per tots el vents.

¾    Hola! Tu, com jo, som dos, a la vegada. Jo, com ombra humana, tant se val sigui home o dona, en aquest relat, soc una barreja dels dos sexes. Tu pertanys, segons el diccionari, també a dues dualitats: Pomer o pomera. N’he sentit parlar, de plantes de dues sexualitats. Segons crec recordar, em van parlar del boix grèvol, ignoro si n’hi ha més ni quines són. Però en aquest cas la nostra no qualificada identitat em permet parlar i escoltar les teves paraules. Tu i jo, vam ser posats a la terra, en forma de llavor. Van arrelar, amb bona terra  i, hem crescut durant força anys.

¾    Jo, més que tu

¾    Sí, tens tota la raó!

¾    Els meus braços, són més llargs que no pas els teus.

¾    D’acord!

¾    Per una vegada sou capaços de donar-nos la raó,

¾    Si ens posem així, assenyalant les nostres diferències, no acabarem mai i, encara ens discutirem. Mira per adobar-ho millor, nosaltres el humans, som de sang calenta i vosaltres de saba freda.

¾    D’acord! Si, que n’arribeu a ser de xerrameques, aquests que us anomeneu humans. Sempre, voleu tenir la raó. Va continua! Que aquest enraonar, no enraonat, pot acabar essent divertit.

¾    Tots dos donem fruits i, es fan grans.

¾    Amic meu! Tot, t’ho portes cap el teu costat. De fruits em donem els dos però, les quantitats no són semblants, ja en voldríeu tenir-ne tants.

¾    Calla, boig pomer!!! Els humans ens movem d’un costat a l’altre vosaltres, sou fixats al terra. Nosaltres de vegades, massa vegades, ens matem. els uns, als altres. O, també emmalaltim de greus malalties. No n’has sentit parlar, de la darrera?

¾    Home, em queien els fills al terra, sense que els recollís ningú. La meitat dels treballadors  de la plantació, es va contaminar.

¾    Doncs, desprès d’emmalaltir en més d’una ocasió, ens morim. De tu i de mi, tothom en farà estelles.

¾    Sí, però les meves escalfaran al teus i, les teves tancades o cremades de poc valdran.

¾    Renoi!! És que ni els espectres podem parlar en pau sense punxar-nos.

¾    A mi els hominoides em feu en moltes ocasions, riure., Veieu un arbre gran, molt gran i us hi abraceu per agafar-ne l’energia. D’on voleu treure l’energia? De la escorça? O és que algun mag, o druida celta us ha pres el pél amb alguna llegenda índia. Més val que us doneu les mans o us abraceu fraternalment els uns als altres. Això sí que us donarà energia i tal vegada escalfor humana. Ai! Aquests de sang calenta, que us ho creieu tot.

¾    Descregut arbre, no tornaré a parlar, amb un ingrat ignorant com tu. Soca més que soca!!! 

L’espectre humà s’aixeca i camina a raure en una altra contrada on ser millor escoltat i comprès. 

Miquel Pujol Mur

DESPERTAR A UN NOU DIA

 "Si és bo viure, encara és millor somniar, i el millor de tot és despertar-se"   (Antonio Machado) 

Cada dia es produeix un miracle. Quin és? Molt senzill, al matí després de dormir, tal vegada somniar, em desperto i admiro el nou dia. Fa molts anys, que aconsegueixo viure una nova matinada. 

El dia pot ser estressant i, anguniós per la quantitat de coses que voldria  fer. Anar a treballar és un càstig que va imposar Déu als nostres primers pares. Allò de - guanyaràs el pa amb la suor de la teva front-. Dubto que el bon Déu, símbol de la bondat, sabés el que volia dir la seva sentència, a l’època moderna, basada en la tecnologia. 

Però, si fem un petit examen veurem que la humanitat va convertir una sanció celestial, en un desgavell de fets inimaginables. No crec, que el Senyor, del cel i la terra, arribés a imaginar, que les criatures que va construir a la seva imatge i, semblança poguessin transformar tant les seves idees. 

Parlar de la primera parella, d’aquells fills propis del Creador que haurien de haver estat els més purs i innocents de la terra, aquells que ho posseïen tot em aquest món ¡, regalat pel seu Pare Celestial, van ser els primers en escoltar les paraules d’un ésser maligne i, van ambicionar ser tan importants, com el seu constructor. Senyor, la teva idea va fallar des del principi. Alguna peça, vis o memòria no devia ser homologada i, no va funcionar, ni funciona, com deuria. El projecte, va quedar coix des del principi. Per conformar-nos ara es diu sempre, que els éssers humans no són perfectes. 

El següent fet que puc recordar, va ser Caím i Abel, els primers fills de la teva creació, descendents directes d’Adam i Eva, quasi els teus nets. Aquesta Història de la Bíblia ja ens parla d’una de les passions humanes més bàsiques: l’enveja.  Caím, enveja la predilecció, del seu pare pel seu germà i, el mata.  Primer assassinat del món i, tot per què: pel Poder. Aleshores hem de analitzar que tot el mal prové de tres raons: Poder, diners i, afegirem la qüestió, que Déu va repartir a tots els animals, racionals o irracionals, creats de la seva mà: el sexe. 

Tot això barrejat i, ficat en una coctelera, en comptes de sortir un agradable i saludable bon combinat ha produït un món de guerres, morts i destrucció. Desgraciadament, el món actual, que hauria de conèixer tot aquest entramat de desgràcies fetes, durant segles, ens mostrà que malgrat voler presumir d’una gran civilització tecnològica, estem encara molt a prop, d’aquelles primeres criatures creades. Parlar, des de la idea de l’evolució, tampoc ens salva dels molts errors comesos. 

Per això, malgrat aquestes diàries notícies dolentes, veient aquest inexplicable món, ple de guerres i batalles. amb milers de morts i, sentint-les dintre meu amb molta pena i dolor, egoistament crec que el miracle del despertar a la vida cada matí, sigui el dia ennuvolat, rúfol, amb pluja o solejat, és la millor forma de viure. 

Miquel Pujol Mur

ARRIBA LA PRIMAVERA, PERÒ NO LA PAU NI LA JUSTICIA

 Els dos homes, que viuen a la mateixa residència, aprofitant el bon temps han sortit a passejar fins el parc de l’Estany, lloc prou proper per a escoltar si els criden des de la casa. S’asseuen en un banc, al sol, que tot just comença a escalfar, però sense allunyar del tot, la fredor de l’hivern. Porten un diari i, es passen els fulls, entre ells, per llegir-lo. De sobte, el Joan aixeca el cap i, pensa mirant sense mirar, tot concentrat i, recolzant la cara damunt la mà. Girant-se de cop cap el company li ensenya un full i li pregunta.

¾    Josep, has llegit això! Ho comprens? - El Joan fixa la mirada en la pàgina que li mostra el seu company i llegeix la frase: 

Va arribar el temps de la primavera, quan es mesuren les foscors i s’allarguen els dies. 

¾    Sí! – Contesta.- Però no n’he fet gaire cas. I tu?

¾    No del tot. Què vol dir?

¾    Noi! No ho sé! Potser ... que ha arribat la primavera

¾    Et semblen reals aquestes paraules d’esperança en aquest temps tan trasbalsat.

¾    Home, el temps i la societat, no estan per gaire trets.

¾    Sí, noi! La pandèmia, que no ens acaba de marxar i, les guerres. Tant a Europa, com crec que també a l’Índia.

¾    No me’n parlis de aquest tema, que no el comprendré mai. Tanta necessitat hi ha, de mostrar-se com un país poderós i, destruir el país veí?

¾    Anys enrere, es deia que parlant, s’entenia la gent. Ara, sembla que enviant tancs i, molts soldats és quan un té tota la raó.

¾    I l’eufemisme de danys col·laterals. Aquestes paraules m’omplen de pena.

¾    Tens raó. Morts, cadascú fill del seus pares que el ploraran, però que  és purament un número pels seus generals i, tota la cúpula de galifardeus que tallen el bacallà. Què val la gent, que ha fugit espaordida, buscant refugi on pot? Deixant la seva casa i emigrant de les poblacions enrunades a esperant la caritat dels pobles veïns.

¾    I de la pandèmia, què et sembla?

¾    Mira! M’ho has tret de la boca. També plena de danys col·laterals, persones mortes a dojo i gentussa que fa diners en negocis tèrbols a costa del poble.  A més, amb dubtes de saber, d’on ha brotat el maleït virus.

¾    Quan érem joves, tot això, no ho sabíem. També devia passar, els negocis de sotamà  han existit sempre.

¾    Home! Això segur. Però, no teníem tants diaris ni, tanta informació.

¾    Som més feliços ara? Tan informats. A mi em fa basarda, fins i tot; engegar el televisor.

¾    No me’n parlis! Ben bé sembla que només es puguin mirar els anuncis de perfums. Són els més alegres, tanta gent jove ballant i enamorant-se.

¾    Ah! Això és enamorar-se? Jo, més aviat diria lligar, un xic de sexe i adéu.

¾    Ai! Josep, quina raó que tens. Aquell amor i aquell respecte, sembla que s’ha perdut.

¾    Sí! Però com diu la frase, comença la primavera, s’allarguen els dies i, s’inicia un nou cicle de la naturalesa. Broten flors i tot sembla somriure a la vida.

¾    Tot això, ens ha quedat un xic enrere. Els anys pesen i, l’hivern de la vida se’ns apropa inexorablement.

¾    Va, no siguis pessimista! Marxem a fer el vermut, amb quatre olives. Que nosaltres, no resoldrem res.

¾    Sí! Correm que sinó la Trini, la superiora, se n’adonarà i, veuràs quina bronca ens farà si, a més, arribem tard a dinar. 

Els dos homes s’ajuden mútuament a aixecar-se del banc. Les articulacions, ja no són el que eren. Agafant els bastons marxen cap a un quiosc, on a més de diaris, tenen una mica de mini bar. Ambdós al ser-hi propers oloren l’aire i, donant-se un petit cop de colze, comenten  a l’uníson:

¾    Te’n recordes d’aquell olor de tasca i de vi. Ai! Quant temps ha passat!! 

Miquel Pujol Mur

VIU I DEIXA VIURE II

 He fet un crit d’orgullosa i ferida pantera . Un Roger, exagerat i emprenyat ha sortit de la meva boca, com si el volgués devorar. S’ha aixecat i he admirat el seu membre. Mai, m’havia adonat com n’era, de gran. Aquella mala pècora havia estat capaç de posar-l’hi així. Estic enrabiada i sorpresa al mateix temps. He cridat més per mostrar el meu enuig, mes quan miro a la dona la hi veig. Una piga en cert lloc impúdic fa que la torni  a mirar a la cara. Òndia! Si és ella, la Sara, la meva més que amiga i al mateix temps  la nova veïna. Per un instant la ment se m’ha obnubilat i, el desig oblidat i retingut, surt de dins de les entranyes, sense cap pensament que el pugui contenir.

¾    Fora!!!-  crido al Roger. - Em parlarem d’aquí una estona. Quan acabi amb aquesta  ... - D’una empenta el faig fora i passo el pestell. 

Me la torno a mirar enfadada i aleshores m’adono que el llençol, que feia una moment s’havia posat per cobrir-se, és a terra. Miro neguitosa aquell cos tan estimat. S’aixeca, sense dir res i, amb somriure entremaliat, se m’apropa. Em dona un petó a la boca i fa l a intenció d’ajudar-me a despullar. No hi faig cap refús. M’acarona, em petoneja per tot arreu, jo la segueixo i estimant-la al mateix temps. Un cop al llit juguem, plenes de deliri sexual, amb els nostres cossos ardents.  Fins a sentir de nou, allò que tant enyorava. 

He vist el telèfon damunt la tauleta i l’he mirat. La Sara m’ha fet una mirada d’intel·ligència, dient-me amb veu baixa.

¾    Sí!! Clara he estat jo. També he estat la que amb excuses he entrat a casa teva  i he seduït el Roger. Ja saps, allò de la tasseta de sucre, o una mica de sal.

¾    Ara, què fem tu i jo ... i el Roger. No és mal home, potser jo tampoc he sabut correspondre’l. És un bon xicot ... fins ara m’ha estat fidel, no el puc treure de la nostra casa. Ja no tinc motiu. Quin compromís, però a tu Sara, no vull perdre’t mai.

¾    Quin descans!!! Em veia fent les maletes i anant a viure a un hotel.- Escolto diu la veu del Roger, al meu darrere

 

Aleshores m’adono que el Roger, nu com abans, ha entrat en la habitació i, assegut en la cadira ha vist tots els nostres jocs amorosos. Obsessionada pel meu desig, no ho he vist quan ho ha fet.

¾    A mi m’agrada.- respon la Clara- També em satisfà estar amb un home. A tu no?

¾    No està malament, però fa vint anys que ens aguantem. Amb tu, he vist que s’ho passava millor, que amb mi. 

¾    Perquè no col·labores.- indica el Roger. I mirant la Sara li diu.: Mai l’he vist com ara. Amb tu es notava que sentia, que volia, que jugava. Mai, mai, en vint anys.

¾    Què fem?- He volgut aclarir.

¾    Si fóssim cabals i assenyats, podríem conviure. – respon el Roger amb la aquiescència de la Sara.- No ens hem de matar, per culpa de la gelosia. Podríem continuar els tres plegats però, ningú ha de voler exclusivitat. Tenim dues habitacions. Hi esteu d’acord? 

Totes dues hem estat d’acord. La nostra vida ha millorat i, miren de ser generosos, uns i altres. Fins hi tot, he arribat a gaudir del sexe amb el Roger. Hauria de dir, que l’arribada de la Sara ha salvat el nostre matrimoni. Malgrat tot, hem hagut de comprar llits més amples. De vegades, ens despertem tots tres en el mateix llit.   

Viu i deixa viure es el nostre lema. 

Miquel Pujol Mur

VIU I DEIXA VIURE I

 Avui, arribaré a casa força estressada. No he comprès ni puc entendre el missatge que m’ha arribat a l’oficina. Només deia i repetia:  A casa seva ... A casa seva ... El cap, veient-me neguitosa m’ha dit que plegués i, que no em posés nerviosa. He telefonat, al Ricard, per veure si sabia alguna cosa, però no ha despenjat el telèfon. 

Per què? Ell, plega més aviat que no pas jo, cada divendres, i prepara els estris per marxar  a la caseta de la Cerdanya. Quan jo arribo, recullo quatre coses més i marxem, a fer dues hores de cua, en moltes ocasions. És la nostra rutina habitual, a la qual ens hem acostumat després de vint anys de casats. Han estat vint anys, que no es diu tan aviat. No tenim fills, la raó no la sabem, ja que segons els metges estem sans, tots dos. Ara, a la quarantena de la vida, tampoc ens crida massa l’atenció tenir-ne. Els dos treballem i ens podem permetre una bona vida i, en aquest món no reclamem gaire coses més. 

Mentre anava amb el metro, mirava una parella jove, que enriolats jugaven  a estimar-se. Una mica massa vehements, he pensat. Nosaltres, mai havíem fet, aquestes exhibicions en públic. Ens van casar enamorats, potser més, el Ricard, que no pas jo. Hi havia hagut uns episodis a la meva vida que guardava en l’estoig de l’oblit. Al col·legi havia mantingut unes relacions (per experimentar,  em deia a mi mateixa) amb una altra noia, la  Sara, que m’havien deixat marcada per a sempre. Mai, he gaudit del sexe, com amb ella. 

Després del col·legi cadascuna va seguir camins diferents. Quan em vaig casar amb el Ricard, els primers temps van haver-hi moments bastant agradables, però res més. Després el treball diari, la carrera dels dos i, un munt de coses habituals que no ens deixaven gaire temps lliure per jugar, a allò que uns anomenen amor i altres ... 

Ara, al cap de vint anys s’ha convertit en una rutina a complir, majoritàriament, els caps de setmana. El Ricard, em recrimina sempre que jo soc molt freda, que no actuo prou, que si per mi fos ja no ho faríem. Jo callo i intento complir. Em despullo, em poso al llit, el deixo fer i en el moment final segueixo el ritual. Després, em pregunta si m’ho he passat bé i, li contesto que si. 

Quantes reflexions per un viatge amb metro. Aleshores he pensat en la nova veïna. Fa pocs dies que ha vingut al bloc de pisos. És vídua des de fa uns tres mesos. Pel que jo sé, en el seu matrimoni tampoc han tingut fills. Jo crec que la conec però no sé exactament de què. Em saluda, a l’escala, amb un somriure amable, que li retorno igualment. En moltes accions crec que intenta intimar una mica més amb mi. Com si ens coneguéssim de temps enrere.  Però, no passa res més, fora de l’habitual  salutació. 

Entro al pis mirant de no fer soroll, per si hi ha algú robant. Tal és la quimera que m’han produït els missatges rebuts a l’oficina. La trucada em provoca molts dubtes. Tanco la porta silenciosament i, llavors. Sí, aleshores ... arriben a les meves orelles una sèrie de gemecs. Els sento propers. S’escolten a la nostra habitació, em trec les sabates i camino silenciosament. Obro la porta i, Déu meu, el Roger com no l’havia vist mai. Amb mi, mai l’havia vist fruir d’aquesta forma. La dona es movia com una serp i, pels seus xisclets, s’ho passava tan bé com ell.  

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

ELS URBANITAS I LA NATURA II

 Una altra, també portant uns gegantescos cabassos plens de verdures. Una mà, que et llisca sigil·losament, buscant la teva cartera. Ep! Porteu les butxaques ben cordades i, vigileu als qui us envolten. Uns soldats, que alegres criden per la tornada a casa de permís, mentre fam broma amb unes noies vestides d’infermeres.    

Després als vespres, una vegada acabada la jornada laboral, xerrant i fent tabola,  amb els companys de l’oficina. Aleshores, un agafa el seu cotxe i va a pujar i baixar l’Arrabassada. 

A tota merda! Quina carretera més maca per a fer pujar tota l’adrenalina del cos. Tota ella, plena de revolts i contra revolts, a cadascun més fort, fins arribar a la gran paella. Llavors és el màxim del màxim, fins i tot,  se’t talla la respiració i el bategar del cor, aferrat al volant fermament i, dominant-lo, com si fos un poltre salvatge i indòmit. Tot això, escoltant els grinyols de les suspensions i dels frens,  mentre la carrosseria, per efecte de la força centrípeta, es recaragola i, fins i tot, el cotxe fa saltirons damunt la carretera.  Això és vida! No, anar a recollir peres a mitja tarda o, rovellons de bon matí. 

Finalment, arribes a Sant Cugat, o viceversa, a Barcelona i, llavors busques aquell bar, amagat i mig fosc, de tendres cambreres, que t’escolten amb ulls de mil camins recorreguts, quan saben que els hi deixaràs una bona propina. Sobretot! Un consell d’amic, quan entreu descuidadament deixeu, damunt el mostrador o la taula, un clauer de cotxe de bona marca. L’experiència, m’ha demostrat que les claus d’un sis-cents, no fan tanta patxoca, com les d’un Alfa Romeo. Les, d’un bon cotxe  fan que la companyia,  sigui més maca i més escollida. 

Si la companyia és bona, pots arribar a fer alguna cosa més. Si no funciona, te’n tornes a casa i, aprofites les bones conserves de la germana, per sopar una mica i, anar a dormir. Sí és dissabte, quedés per trobar-te amb els amigots, per anar de ronda i, fer alguna bretolada, fins ben arribada la matinada. 

Anotació després de sopar: D’aquí a uns dies, he de visitar la meva germana, al mas, per proveir-me de totes les seves menges i, alabar-li la seva bona cuina. He de baixar-me, un barrilet del bon vi. 

Quan m’hagi proveït de tot  i, se’m faci impossible respirar aquell aire tan pur de muntanya, quan m’ofegui d’oxigen, fugiré corrents cap a l’aire contaminat de la gran ciutat.  

Miquel Pujol Mur

ELS URBANITAS I LA NATURA I

 TEMA: 

Sempre més ens ha agradar aprofitar les estades al mas, per fer confitures i tota mena de conserves, Potser el rebost ens ajuda a combatre l'angoixa que ens provoca veure com es van desnaturalitzant els nostres paisatges..."   Rafael Nadal

Aquestes frases de l’Anna, la meva germana, em treuen de polleguera. De vegades, haig de fugir del mas i, un cop en la solitud del bosc, cridar i cridar, per treure’m del damunt tota la mala astrugància, que em corroeix per dintre. 

Per què parla sempre del mas i, aleshores posa una cara beatífica, com si en aquest lloc perdut entre camps i, que per arribar-hi has de recórrer un entrellat de camins plens de pols, es trobés en un país celestial. 

Jo, ni un borrall de camps, de conserves ni de confitures. Que si les mores, que si els albercocs, que els préssecs, que si les maduixes s’han de recollir en determinades hores del dia. Unes, de bon matí quan la rosada de la nit les acaba de netejar i, fa que el seu sabor sigui més fluid, més eteri. Les altres, que si la millor hora és al vespre, quan el sol ha daurat, amb els seus raigs, la fruita i, fa que es desprengui tota l’aroma del seu sabor. Saber quin, és el moment més adequat per a la saó òptima de les fruites. 

Tanta beneiteria, és que em posa d’una mala llet, impossible de dissimular quan ho escolto. I ella, l’Anna, la meva germana estimada, encara sembla que hi frueix més, insistint en les seves explicacions, del meu visible mal estat emocional.   

A mi, el Joan, el germà petit, se’m fa insuportable aquesta tan ancestral i, bucòlica visió de la vida. Totes aquestes foteses que tant l’emocionen, a mi, al plat i ben cuinades i, adobades i, si pot ser acompanyades d’un gotet de vi de la bota vella del racó, del celler. Sinó, com les paraules del capellà a la missa, m’entren per una orella i em surten per l’altra. 

El que m’agrada, és la ciutat, com més gran millor. L’asfalt gris, ple dels olors acres de la gasolina i el gasoil. El soroll dels motors, l’aroma del oli cremat, els xiscles del frens, les paraules malsonants e insultants dels xofers. Aquelles corredisses, abans que el semàfor és posi en vermell. Això és vida. 

Pujar al Metro ple de gom a gom. Tant olores el perfum d’una dona, com el d’un peixater. Aquell rum-rum del soroll del rails entre estacions. Aleshores, un et prem per sortir, l’altre per entrar. Aquella dona grossa i mig espitregada que dona empentes, a tort i dret, per fer-se lloc i que va carregada amb un farcell enorme. 

Continuarà... 

Miquel Pujol Mur

ARA UNA ANTI-CONTES

 En aquest món, quan menys t’ho penses, salta la llebre. Ara, que soc a l’extrem superior de l’escala vital, quan cada cop resten menys graons, per arribar a dalt; ara he de recordar–me de les meves primeres lectures infantils. D’aquells relats, que llegia quan era un nen que vestia calces curtes. Aleshores, és quan penso en els meus pares, que, innocents, es creien que em feien un bé, fent-me llegir aquelles pàgines enganyoses. Desprès les vaig transmetre al meus fills, pobre nois, llavors, també els vaig enganyar. Fent-los llegir, falòrnies tan exagerades i enganyoses, com són els contes. O, potser soc ara jo, ara que desenganyat de tot i, carregat de l’experiència que comporten els anys viscuts, penso de forma diferent i menys embadalida. Però com que no em queda cap més remei, començaré la meva anàlisi. 

El conte dels tres porquets: En aquesta història se’ns comença a mostrar el que és la vida. El poderós llop atenta contra les propietats dels infeliços animalons. Fàcilment, amb mil argúcies legals destrueix primer, les cases dels dos porquets pobres. Aleshores, portat per la seva superba ambició, arremet també contra la casa del més ric. Llavors, és quan li sorgeixen els problemes. Aquelles parets construïdes de totxos i pedra, potser amb la suor del dos petits i, la riquesa del gran, no cauen.  Per tant, és arribat el moment de pactar. Com sempre el ric ho continuarà essent, ja ho és i, sempre ho ha sigut, per alguna cosa és el més trapella i facinerós. Dient que ho fa per ajudar-los, aprofitarà els seus diners per fer als seus germans, un préstec, al major interès possible, perque pugin reconstruir les cases. El malvat llop, és constituirà com a amo i senyor i, serà el propietari de les terres. Li hauran de pagar tributs i impostos cada any i viurà com un reietó. Total, els dos infeliços carregats de deutes, a pencar, que hi falta gent. 

La caputxeta vermella: Això d’una nena, amb una capa vermella, ja de sempre m’ha fet mala espina. Una dolça criatura que porta a la seva àvia, el dinar, a una casa perduda enmig del bosc. No serà que la nena ja és grandeta, té divuit anys, més o menys i, tot plegat és una excusa per trobar-se amb el xicot. Per fer allò, que generalment tothom desitja fer, quan es té aquesta edat i s’està enamorat. Bé, no us ho explico perquè ja sou grans, i sabeu de què va. La pobre àvia, com que mai no ho havia dit, no vol sortir de l’armari. També, pobra iaia, esperar fins ara per dir amb qui havia somniat tota la vida. Déu meu, que tard arriben, per algunes persones, els aires de llibertat. Aleshores, què passa, que tot aquest pitafi salta de cop i volta. Us imagineu, el drama? La pobra àvia, decideix sortir de l’armari i troba la parella, fent allò que s’acostuma a fer quan s’és jove. La pobre dona cridant esparverada, el noi tapant-se el sant crist, la nena, he, he,  això de la nena, també com el noi tapant-se i, volent fer callar la vella. Un enrenou, com una casa. Qui ha de pagar tot aquest desfici? Qui queda? El pobre llop. Els caçadors, en escoltar l’escàndol, l’han vist quan -tot tafaner- mirava per la finestra i, li han tirat un parell de trets. Apa, pobre llop voyeur, amb la pell foradada i a córrer. 

Jo us volia explicar ara el de la Blancaneus i els set nans: Mes ho deixaré per a un altre dia. S’acaba la pàgina i, llavors diuen que m’allargo massa. Us diré que algú, ha escrit un llibre que diu que les muntanyes que envolten l’indret, són vuit i, per tant, hi hauria d’haver vuit nans. 

Com sempre els contes ens mostren que: el poder, els diners i el sexe, són els mals de la humanitat. Però com que aleshores, era petit, sembla que no ho vaig entendre prou bé. 

Miquel Pujol Mur