El vent fa grinyolar la porta d’aquest vell i abandonat refugi de muntanya. A fora, la neu va estenen el seu blanc impol·lut, com els llençols de cotó de casa l’avia, lluny del modernismes de colors dels actuals. Bufa més fort i, les escletxes xiulen, com si fossin l’ulular del llop. Tinc fred i, no puc encendre cap foc. El telèfon, únic mitjà de comunicació, va apaivagant la seva pantalla. Tanmateix, com quan un ciri, a la penombra d’una església, va finint el seu ble.
Tot ha començat amb la meva discussió amb la Raquel, la meva xicota. Ella, era partidària del sol de la platja. Jo, de la sortida a l’alta muntanya, amb el companys de sempre. Aquest matí, a l’hotel, m’ha dit que ho sentia però, no venia a la sortida. M’ha dit que no es trobava bé.
El temps era rúfol i gris.
He sortit amb els companys i, les seves xicotes. Però, encaparrat com estava no gaudia del seus acudits. Les noies, tampoc m’atreien, per parlar. Sortiria, com sempre, el tema de la Raquel. Aquelles semi-rialles de les noies joves, quan es foten dels altres, tampoc. He iniciat una marxa ràpida, volent allunyar-me de tota aquella gresca. He caminat amunt, sense escoltar a ningú. Només, intentant aclarir els meus pensaments.
Quan, de sobte ha sonat el timbre
del telèfon, l’he obert i, una veu m’ha dit:
¾
Joan?
¾
Sí.
I vostè?
¾
Soc
un mosso d’esquadra. On és?
¾
Per
què?
¾ Hi ha hagut un canvi sobtat de temps. A la seva colla, els hem enviat al poble. On és? Nevarà de segur.
Per primer cop he mirat davant meu i
m’he adonat que la neu ja cobria part del terra.
¾
No
ho sé. A la dreta hi ha una massa gris. Potser, una caseta.
¾
El
vell refugi de fusta. Vagi cap allà, no s’aturi. Ja l’anirem a socórrer.
¾
Però
neva molt. Baixarà la temperatura.
¾ No podem fer res més! - L’helicòpter amb aquesta neu no pot pujar.
Resignat he accedit al refugi. Són les restes abandonades d’un antic refugi de pastors. Dins, no hi ha res. Només unes mantes velles i polsoses d’anys i, un matalàs tacat, en un recó. Tampoc hi ha res per encendre foc. A fora, un pam de neu emmascara els voltants. Continua nevant insistentment. En aquests moments és una cortina blanca i impenetrable.
Vestit m’he arraulit i, embolcallat amb tot, m’he disposat a esperar l’auxili. El vent xiula fortament. Per les petites escletxes entre una mica de neu. Tinc fred. No noto els dits dels peus. Intento bellugar-los, però no responen i els bessons em fan mal con si estiguessin carregats de cadenes. Poc a poc, la fredor va envaint el meu cos. Fins fa poc. tremolava, però de sobte, he deixat de fer-ho.
Tinc son. Els ulls se m’acluquen. Els pensaments, poc a
poc, van perden els seu camí. Només sé murmurar tres paraules: Pares, Raquel i,
Déu. Tanco els ulls. Vertaderament després de la mort no hi ha cap llum. El
camí és blanc i sense so.
Els lladrucs d’uns gossos, uns sorolls i uns crits, semblen ressonar a prop.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada