Aquesta setmana de l’Eurocopa de Futbol, he pogut observar el més i el menys, de l’autoestima. No solament la individual sinó, també la col·lectiva.
He vist homes, jugadors de gran renom, plorant a la gespa del camp, per no haver aconseguit marcar un gol, per guanyar un partit. Aficionats, asseguts a les grades, que segons passava el temps, mostraven en les seves cares l’entusiasme o la decepció. Els crits, acompanyaven cada jugada del partit.
No només en els partits dels homes, també en els de les dones, que ploraven o reien, segons guanyaven o perdien el seu. Porta per a la Classificació per a les Olimpíades de l’any 2024, a París,
La raresa de la raça humana és que moltes vegades els guanyadors també vessaven llàgrimes. No sé si, en el món animal es dona aquesta mateixa dualitat o circumstància.
Apartant-nos d’aquesta autoestima esportiva, jo diria que en molts moments de la nostra vida els humans som tan variables, segons educació i intel·ligència, com els nostres ancestres. Sigui el que sigui, qualsevol petita cosa també fa pujar o baixar el nostre enteniment o autoestima.
Doncs, res a dir, tant si ens va bé com malament en el dia a dia de la nostra existència, procurem raonar per aconseguir l’estabilitat. Ni tanta ni tan poca, el terme mig és el millor, malgrat sigui necessari reflexionar molt.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada