Petits escrits que han quedat pendents d’un taller.
Què
volen aquesta gent, que tant m’empenyen?
Què faig jo aquí i, on es l’aquí? Ho ignoro, ni sé on soc, ni sé qui soc. Tal vegada, tampoc sé què hi faig. Segurament, un somni premonitori. Pregunta clau: On van tota aquesta gent¿? Potser ells, tampoc ho saben. I si ho saben, per què tanta pressa?
Sembla ser, podria ser o tal vegada, no és. El barri gòtic de Barcelona. Però ira entre les ires. Què representa la màscara de la porta? Un dimoni. Oh! Quina por, un dimoni. Què faig jo, innocent donzella, prop del cau del propi infern.
Potser, Satanàs, tampoc ho sé. O tal vegada Belcebú, o sigui el senyor de les mosques. Que lluny quedes. Oh, Luzbel! L’estimat del Senyor. Sí, també t’anomenaven Lucífer, l’estel de vida. Aleshores, eres un dels poderosos servents del Bé. Ara, ja ho veus, quan avall has arribat, el rei de l’infern, el botxí del dolents.
Fuig! Fugiu del meu pensament, aquesta bogeria d’idees de dolenteria i mals presagis. A pesar de les empentes de la perduda gent, que em veu com un estaquirot, palplantat enmig del carrer, un sospir, alena en el meu cor.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada