Han passat uns dies, Novament la
Daniela es presenta al Monestir, acompanyada de la seva filla. Saluda al Prior
i li presenta a la jove:
¾
La
Claudia. Li he hagut d’explicar tot, des del principi.
La noia se’l mira detingudament i
comenta:
¾
És
eixerit, malgrat la roba. Té una orella com la meva. No vas tenir mal gust,
mare. Estic ben arreglada, un pare jutge i un altre capellà. De cap manera no aniré a l’infern.
¾
Filla,
si ho hagués sabut no hauria deixat mai teva mare. Afirma l’home.
¾
Doncs,
una bona forma de conèixer-nos. Papa, prior o, com?
¾
Per
a mi, sempre seràs la Clàudia i, en privat, vull dir entre nosaltres, pots dir-me, Ricart. No vull ocupar el lloc del teu pare
de sempre.
¾
Ni
l’ocuparàs mai. Va ser un gran pare.
¾
I
ho respecto.
¾
Tens
un xicot argelià? – Pregunta, la Daniela per treure tensió.
¾ No! Ara en tinc un de grec.
La Daniela i el prior, es fan una mirada com dient-se: Aquesta joventut!
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada