La sala és gran però, decorada com correspon a l’austeritat pròpia del cenobi de Sant Maurici. Una gran creu s’alça en la capçalera i, uns domassos amb diferents escenes de la vida de Jesucrist, cobreixen les parets. Enmig una gran taula i cadires al seu voltant.
En una d’elles, està assegut un home, que a pesar de la seva vestimenta de monjo, mostra el seu superior grau dins de l’Orde. La seva cara, mostra una serietat amable però, un rictus e la seva boca demostra, que no sap qui és la senyora, que vol parlar amb ell ni, quina és la raó. Una barba mig blanca, rodeja la seva boca. Però, els seus ulls mostren la intensitat del seu temperament.
S’obre la porta i, un monjo pregunta
amb respecte.
¾
Sr.
Prior, la senyora que demanava per vostè ja és present. La puc fer entrar?
¾
Sí,
sí, endavant, que passi! Gràcies, germà Pere.
El monjo s’aparta de la porta per
permetre el pas a una senyora, força ben abillada. El prior, fa un gest
estrany. A aquella dona ell la coneix i, el fa rememorar molts anys enrere.
Exclama sorprès:
¾
Daniela?
Ella somriu i estenen la mà respon:
¾
Bona
memòria, malgrat els anys passats, Ricart. O, haig de dir, Senyor Prior.
Ell dubte, fins que sobtadament
s’avança i, l’abraça amistosament, tot i que, apartant-se ràpidament.
¾
Érem
com germans. Deixa apart el càrrec. Recordo com corríem, junts pels camps des
de petits. Tan aviat, jo era a casa teva, com tu a casa meva. Asseu-te, si et plau.
El prior, també ho fa.
¾
Sí,
Ricart els nostres pares veien allò com el senyal d’un futur matrimoni i, la
unió de les dues masies, més grans, de la contrada. Amor i poder, tot ben junt
i, arrelat. Fins que et va agafar la rauxa de salvar el món.
¾
Ai,
Senyor! Quina bogeria, em vaig allistar a la Legió Estrangera, per lluitar
contra els infidels. Al cap de dos mesos, vaig comprendre el meu error. La
guerra, la lluita amb armes no era, ni és el meu món. Vaig decidir fer-me monjo
i vaig entrar en el seminari. Aquesta, sí que és la meva vertadera vocació.
Desprès d’ordenar-me sacerdot, vaig marxat de missioner a l’Àfrica i, aquesta
ha estat fins ara la meva total dedicació. Salvar vides i ensenyar la paraula
de Déu.
¾
Has
aconseguit moltes redempcions?
¾
No
totes les que hauria volgut però, de vides sí que n’he salvat. Pobre gent!
Quanta misèria i quanta sang! Finalment he tornat a la meva terra i, a aquest Monestir
de Sant Maurici, que sempre he admirat. Bé, deixem el meu món i, parlem del teu
i, de què t’ha portat a visitar-me.
Continuarà ...
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada