AIRES DE TARDOR

 

Ha passat l’estiu i estem a mitjà tardor, és propera la hivernada. Però els dies, si no plou, encara són plaents i agradables. Els aires de tardor, són diferents a les altres estacions de l’any, perquè cadascuna d’elles té un flaire especial. Per tant, he decidit a pujar a la muntanya. Volia cercar aquella petita vall, de la que tant parlàvem la gent del poble. La vall del vell ós, l’anomenaven. Però sempre, recordant-se de que el vell ós, feia molts anys que no esbramegava. Va morir de vell, un hivern de fa uns quinze anys. Des de llavors, el silenci domina la vall. Tret d’alguna nit d’hivern, que se sent l’udolar d’alguna guineu solitària, en recerca de parella, o l’ulular de l’òliba, res trenca la buidor del petit espai de muntanya. 

Atret pel nom, m’he calçat les botes i, agafant la motxilla he pujat muntanya a munt. Que n’és de bonic el bosc, en aquesta època de l’any, quan sembla la paleta d’un pintor pobre. Groc, verd i vermell, són pràcticament els únics colors a utilitzar. Fins i tot, els rierols baixen grocs de les fulles caigudes del arbres. 

Finalment, desprès de la última forta pujada,  arribo a la vall. El prat, encara manté una verdosa catifa. Està protegit, per les altes muntanyes, que tanquen l’arribada dels vents del nord. Però, hi ha clapes que mostren que la fredor de les nits, ha malmès l’herba.  

Asseguda en una de les illes verdes, veig una noia. No la conec, però és jove, aproximadament de la meva edat, i bonica. Em somriu i, no puc fer més que apropar-me. Mai has de ser mal educat, és una obligació saludar a tothom, com hem van ensenyar els meus pares. Havia estès una manta al terra i s’havia tret les botes. La seva motxilla rau al seu costat. Em saluda amistosament i el seu somrís és diàfan, obert i sense engany. Deixo caure la meva bossa, al costat de la seva i, m’estenc cansat al seu costat. Ella amb la mà m’assenyala on asseure. Comencen a parlar, sense cap reserva, de les coses de la joventut. El seu parlar és inhibit, mai cap noia sense coneixem, m’havia parlat amb tanta gosadia.  

De sobte, em va un petó a la galta. Jo, encara centrat en la conversació que mantenien, he mogut sense cap intenció, el cap. Els nostres llavis s’han trobat i, cap dels dos ha fet un gest de  desgrat. Hem decidit portar la manta i, les motxilles a prop d’una petita cova. I el petó, ha estat seguit d’un altra més profund. Jo, em barallava en un tirant de la seva roba, que no em deixava veure res, del que endevinava. Ella buscava una altra cosa, que més val no anomenar. 

Una ombra i, una ronc esbramec, ens ha despertat del nostres luxuriosos somnis. Davant nostre, un monstruós i enorme ós, ens mirava amb una cara gens amistosa. Ella, sense pensar-s’ho gens, ha agafat la motxilla i ha corregut camí avall, sense posar-se, ni les botes. Jo, he quedat atrapat entre la manta  i el forat de la cova. 

Davant meu, alçada sobre les potes posteriors i amb la boca oberta i plena de saliva, està aquell ésser enfurismat, que mai hauria volgut trobar-me. Movia les mans, com si vulgues jugar al tenis, sense pilota, amb mi. 

Sort ha hagut, que ha sortit de l’interior de la cova un gruny i la gegantesca óssa ha passat apressada pel meu costat, emportant-se la manta amb la mateixa urpa que m’ha ferit lleument el braç. He agafat la motxilla i les botes. He corregut alleugerit pel mateix camí de la noia. No la he vist més. Quan he arribat a l’aparcament, un cotxe ha tocat la botzina i una mà m’ha saludat alegrement. Deu haver vist, que estic sa i estalvi. 

Els óssos han tornat a la petita vall i, jo d’un somni tal vegada irreal. 

Miquel Pujol Mur