Com n’és de formós, un dia de primavera. Un dia ple de pau, com a colofó d’una setmana de tempestes i aiguats. He sortit a passejar i gaudir del sol i, d’un meravellós cel, sense núvols que emmascarin el blau intens. Tot llueix d’un verd resplendent. Net i ufanós, com sempre, després de dies de pluja. El cant dels ocells ajuda a asserenar l’esperit.
Tot és molt agradable i relaxant. Tret d’una maleïda arrel i una pedra. He ensopegat amb la rel i en la caiguda, m’he colpejat la cama contra la pedra.
Em fa força mal i en pocs moments la cama se m’emboteix. Per provar, trepitjo fort a terra i, el mal és insofrible. No porto cap cosa amb què me la pugui embolicar. No tinc cap més solució, que abandonar el formós paratge i, buscar ajuda per a la meva cama malferida.
Agafo el cotxe i conduint amb precaució i, a poc a poc, cerco un poble per aconseguir socors. Estic neguitós, en la meva cama sento intenses fiblades, Al cap d’uns quants quilometres, veig en un costat de la carretera un cartell, que, sota una Creu Vermella, anuncia: Assistència Mèdica. Condueixo el cotxe per una pista de terra, força sotraguejada, fins una porta amb el mateix rètol.
Davant meu, un vell i maltractat edifici de grises parets. Un antic hospital. Tot està com mig abandonat. En els seus temps de glòria, devia ser un bon lloc. Ara les tauletes del jardí i les cadires, mig caigudes, mostren clarament el seu abandó.
Si no fos per l’intens dolor i, que em veig cada cop més impossibilitat per conduir, hauria marxat. Al meu davant, una porta oberta i un idèntic indicador.
Mig arrossegant el peu i, amb la cama inflada, noto el batec de la sang en la ferida. Suposo, que també dec tenir febre, ja que se m’ennuvola el pensament.
El passadís és llarg i fosc. Només al final, s’endevina una llum blanca amb intermitències blaves. Sobre de les portes laterals, brillen unes llumetes vermelles. A l’avançar, em sembla escoltar gemecs i crits, rere aquestes portes tancades.
En la foscor de sobte un ensurt. Com sortint d’un passadís lateral un home se m’atansa. Fa cara de dolor i, també de sofriment. Em mira sense cap expressió. Vull preguntar-li si m’atendran bé, quan m’adono que és un simple mirall, que mostra la meva trista figura. Aquell horrorós ésser, soc jo mateix.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada