ENGRUNES DE TALLER ESCRIPTURA IX

 

Quina feina aquesta setmana. Primer, he hagut de cercar informació sobre aquest tal, Ray Bradbury. No és un autor, que recordi haver llegit. Sí, que he vist la pel·lícula Fahrenheit 451, basada en una de les seves obres. Després de llegir la seva vida, m’ha impressionat veure que era un home, que provinent d’una família pobre i, sense estudis universitaris, va lluitar, i molt, per aconseguir triomfar en el món literari. No sé, si ser descendent, d’una de les Bruixes de Salem, li va obrir el pensament, vers la seva obra.

Hi havia una vegada un escriptor que tenia paor als fulls en blanc. Les idees que guardava en el seu cap  eren moltes, moltes, potser massa.

Però contínuament en pensava més, més i més.

Si llegia un llibre, hi imaginava nous camins. Si anava al cinema, la seva imaginació el portava a diverses aventures. Simplement, si fullejava un diari, tot un món nou, emergia entre les “entreteles” del seu cervell. 

Al cap dels anys el seu cap s’engrandia, més i més, tot replet d’idees i arguments. Fins un dia, maleït dia, que no va poder més i, tot aquell món de lletres, va escapar-se per les seves orelles. El nostre pobre escriptor, que odiava els fulls en blanc, va morir. 

Però això, no va ser el final d’aquesta història. No!  Perquè tot allò que emmagatzemava dintre del seu cap, no va voler finir amb ell, sinó que va continuar tenint vida. Ara ja, la seva vida pròpia. 

No volien desaparèixer i, primer, replà per replà, van ocupar tota la casa. Les frases, dels seus innominats contes, brollaven de les parets. Ocupaven habitació per habitació, foragitant els inquilins. 

Quan no hi va haver cap persona viva dins de la casa, van comentar entre elles: Que tot estava perdut, si només eren vives en aquest lloc. Decidides a perviure, van continuar la seva croada. Poc a poc, van ocupar les cases adjacents. Després, per què no, totes les illes veïnes, una a una. Fins i tot, l’ajuntament en ple, va caure rendit als seus paràgrafs. 

Els pobladors farts de tantes paraules, també van haver de fugir esparverats. La ciutat va quedar sola i abandonada. No la coneixeu? 

                     LA CIUTAT DE LES LLETRES MORTES. 

La culpa, de qui va ser?: D’un escriptor que tenia por als fulls en blanc. 

Actualment, en aquest món hi ha tantes dites falses, que ens pertorben els pensaments, que prefereixo no opinar. 

Miquel Pujol Mur

Miquel Pujol Mur