Marxa, malgrat tot, xiulant per dissimular la seva frustració.
La Míriam agafa el jersei i mirant al cambrer, exclama potser massa alt o, potser perquè se n’assabenti tothom.
¾ Que aquesta vegada t’ho pagui tot, ell. S’ha acabat, allò de “a mitges” o, “no em porto prou”. Que pagui, d’una punyetera vegada. Ens mira i deixa anar:
¾ Beneits! És que no heu vist mai una baralla de parella. Però aquesta, sense cap final feliç. O, és que encara us heu divertit?
Està tan emprenyada, que ni sap com posar- se el jersei i, nerviosa comença a somicar.
Jo, he aprofitat aquest petit moment per escapolir-me i, donar els diners promesos a la Noèlia. No és cap mentida la relació alumne i professora. Els de segon curs, ho sabem tots però, algú ho havia d’explicar, a la Míriam.
Ha estat un moment i de seguida m’he
dirigit ràpidament cap a les escales. La Míriam, està plorant en un replà i jo,
cavallerosament li he donat el meu mocador. M’ha mirat de biaix, quasi sense
veure’m i, un altre cop ha començat a plorar. No he pogut per menys, que
apropar-me per a consolar-la i li he dit:
¾ Si sabés volar, només volaria amb tu. El Xavier és un cabronàs, no ho oblidis. Què et sembla, si anem al cinema aquesta tarda? Tampoc estic tan malament.
Ha mig somrigut sense respondre’m, i amb l’excusa del mocador l’he acompanyada fins la reixa de la porta de sortida. Encara hi ha alguna llàgrima, als seus ulls.
Ha contestat, ensenyant-me el
mocador:
¾ Em sap greu, està molt mullat. El rentaré i te’l portaré demà. Accepto el teu oferiment, més avui no, estic molt ensopida. Tal vegada demà. Sense córrer, com amics, d’acord. No vull cap més decepció.
He corregut alegrament pel carrer i em ressona interiorment la lletra d’una cançó.
“Volare por un cielo infinito” de Domenico Modugno. Els meus pares la posen en més d’una ocasió.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada