A LES FOSQUES!

Aquest home, no sé per què vol veure la televisió, si la major part del temps està mig adormit. Cosa de gent gran. Així pensa, un gran i formós gat negre d’ulls groguencs, mentre es refrega pel coixí del sofà. 

Ai! Ai! Encara li caurà la tassa a terra. Li faré un curt, però sonor marrameu i segur que s’espavila. Aleshores, em mirarà una mica confós i em dirà: Que no t’agrada. Li respondré amb un meu dolç i, segurament em donarà un melindro. 

Jo no sé perquè mira tant, la sèrie aquesta del gos (més intel·ligent que els humans que l’acompanyen!) Però renoi! Estic del ca, fins a la coroneta. Què no fan sèries de gats? Una gateta, ben bufona i un xic trapella, tampoc quedaria gens malament. 

Ai, Senyor! Quantes meravelles hem de fer els gats, per viure com cal. En una casa amb calefacció, ben tip i cuidat. L’únic moment a vigilar, és quan venen els nets de visita. Llavors, cames ajudeu-me, un saltiró pel balcó i a reposar tranquil·lament, malgrat faci fred, al balcó de la veïna. 

La mestressa ha anat a comprar, l’home guaitant la tele i jo, jaient ben repapat en el sofà.  De sobte un fort tro, com si tota la casa s’hagués d’ensorrar, un petit ¡paf! i s’apaguen al mateix moment els llums i el televisor. 

L’home ha fet un gruny, tot sobresaltat i ves per on, s’ha despertat del tot. Ara, no veu res, tot s’ha quedat a les fosques. Veig com es mou, vol posar la tassa i el platet damunt la tauleta. Ensopega, malgrat la tingui davant i, allà van, tan l’una com l’altre per terra. Tot queda mullat, el líquid empastifa tota la catifa, això que diuen que és persa. Doncs deu ser persa, però ara, està força lleganyosa.  

He tingut sort he esquivat mullar-me, i a més, ha caigut la caixa dels melindros, a terra. “La ocasión la pintan calva” com diu la Maria, d’ànima cubana. M’aprofitaré per menjar-me, uns quants més. 

Ja està, ja ha fotut la cadira per terra. Sort de la cortina, sinó, encara rodolaria. Pel soroll, s’ha esquinçat un xic la tela. Que poc hàbils que són els humans en l’obscuritat. Ara s’ha despistat i, no sap ni on és el quadre elèctric. 

Tal i com havia marxat, ha vingut la llum. Més valia que s’hagués quedat assegut, menys infortunis, haurien passat. Ja ve, ranquejant a seure’s altre cop al sofà. 

Ostres! Ostres! I ostres! Altre cop, el gos “tocagaites” de la sèrie televisiva. 

Amago els melindros que resten a terra i, quan s’asseu, ronco suaument amb to amistós. 

Miquel Pujol Mur

AQUELL PAQUET QUE HAVIA D’ENTREGAR

 

La ràdio sona fortament i la música envaeix l’interior del vehicle. 

Al mateix temps, emmascara el lleuger remor, que no escolta, embriagat pel ritme i, uns pensaments esvalotats i confosos. Acaba de declarar-se a la seva estimada i, la resposta no ha estat del tot convincent. 

Nota un lleuger moviment al respatller però, no en fa gens de cas. Aquests cotxes vells en qualsevol moment donen sorpreses. Es recolza, com si es fes un lleuger massatge a l’esquena. 

La música sona i, ensordit pel monòton rum-rum del motor, no capta cap més soroll estrany. De sobte, recorda que ha d’entregar un paquet de la Central. 

El cinturó de seguretat el molesta i es remou una mica. La fredor de la forta tela l’hi agrada però, a poc a poc, la nota més freda, com si alguna finestra posterior s’hagués abaixat. Es remou inquiet, i pensa: maleits cotxes, quan no falla una cosa, ho fa una altra. Ara el cinturó i la finestra, mes conduint no puc girar-me, ho deixaré per a quan arribi al garatge- 

La música sona  dins  l’habitacle ... 

Un lleu xiulet, ressona finament a la seva orella. De cop, la pressió del cinturó es fa intensa. Intenta moure el coll i. no pot. 

El mira desafiadorament. Amb una mirada freda, impassible, s’alça davant seu. Uns ulls petits i groguencs, sense parpelles i de nineta fina, el miren fixament. Aferma més, el seu cos lliscós al seu coll i finalment clava els seus ullals enverinats 

Sona la mús ... i el terrabastall d’un cotxe contra un arbre, que ja no escoltarà.

Miquel Pujol Mur 

Miquel Pujol Mur

ERA UN BON DIA ... II

 

Un cop de porta i una cosa peluda irreconeixible, que passa corrent pel terra, quasi em fa caure, com si fos una bitlla al ser tocada per la bola.

¾    Maleït gat!- Exclamo enrabiat.

El que succeeix a continuació, acaba d’esparverar-me més. Un gat negre, amb uns ells grocs esgarrifosos i amb un marrameu furiós, passa fregant-me. Aleshores, si no era un gat, el primer devia ser ... una rata grossíssima. 

Per fi arribo a la sala de visites. Premo un timbre. Primer, surt un home barbut i malcarat, que em mira sorprès. Hores d’insomni i treball penso, malgrat no he vist cap pacient a la sala d’espera. Crida, cap a l’interior:

¾    Íngrid, ja ha arribat. 

El dolor és insofrible. La cama inflada i blava, sembla que comenci a sagnar.

Surt una dona i em mira sorpresa

¾    La cama. - L’indico.- He caigut i em fa mal, molt mal.

¾    Passi.- Acompanyant-me a una altra sala que té una cortina al costat.- Pugi, pugi! - Em diu, assenyalant-me una llitera.- Tombi’s, i descansi que ara vindrà el doctor. 

Entren l’home barbut i un altre, bastant gros i completament tapat, com si em volgues operar. Mira la meva cama, la toca. S’escolta el meu crit de dolor, Sense fer cas de les meves queixes, es dirigeix al barbut.

¾    Roger, com que la cama no ens serveix, vinga, poseu-li una vena i un calmant. 

Mira el seu rellotge i exclama:

¾    Nois, ... va el cloroform. Es fa tard. No li´n poseu gaire, que ja sabeu que com més tebis, es conserven millor. 

Protesto.

¾    Escolti, només és un cop a la cama. 

No em fam cas. Em posen una mascareta d’un gas dolç, que m’ensopeix. Em despullen. Aleshores, noto la fulla d’un bisturí que des de l’espatlla dreta i l’esquerra, incideixen al centre del meu cos i comença a tallar la meva pell. Intento cridar però, no surt cap so de la meva boca, tapada amb la mascareta. Giro la cara, mig adormit  i, observo rere la cortina, el cos d’un jove, que endevino no té cap òrgan interior. 

Noto com el bisturí traça el seu camí damunt la meva pell i, ploro internament sense cap força. 

En aquest moment escolto la paraula clau:

¾    Tallin. Presa 412. Demà a les onze. Eva, d’on heu tret aquest actor tant bo. No n’he vist  mai, cap amb tanta cara de desesperança.

¾    No ho sé. Deu ser nou, l’altre no ha arribat. 

Miquel Pujol Mur

ERA UN BON DIA ... I

 

Com n’és de formós, un dia de primavera. Un dia ple de pau, com a colofó d’una setmana de tempestes i aiguats. He sortit  a passejar i gaudir del sol i, d’un meravellós cel, sense núvols que emmascarin el blau intens. Tot llueix d’un verd resplendent. Net i ufanós, com sempre, després de dies de pluja. El cant dels ocells ajuda a asserenar  l’esperit. 

Tot és molt agradable i relaxant. Tret d’una maleïda arrel i una pedra. He ensopegat amb la rel i en la caiguda, m’he colpejat la cama contra la pedra. 

Em fa força mal i en pocs moments la cama se m’emboteix. Per provar, trepitjo fort a terra i, el mal és insofrible. No porto cap cosa amb què me la pugui embolicar. No tinc cap més solució, que abandonar el formós paratge i, buscar ajuda per a la meva cama malferida. 

Agafo el cotxe i conduint amb precaució i, a poc a poc, cerco un poble per aconseguir socors. Estic neguitós, en la meva cama sento intenses  fiblades, Al cap d’uns quants quilometres, veig en un costat de la carretera un cartell, que, sota una Creu Vermella, anuncia: Assistència Mèdica. Condueixo el cotxe per una pista de terra, força sotraguejada, fins una porta amb el mateix rètol. 

Davant meu, un vell i maltractat edifici de grises parets. Un antic hospital. Tot està com mig abandonat. En els seus temps de glòria, devia ser un bon lloc. Ara les tauletes del jardí i les cadires, mig caigudes, mostren clarament el seu abandó. 

Si no fos per l’intens dolor i, que em veig cada cop més impossibilitat per conduir, hauria marxat. Al meu davant, una porta oberta i un idèntic indicador. 

Mig arrossegant el peu  i, amb la cama inflada, noto el batec de la sang en la ferida. Suposo, que també dec tenir febre, ja que se m’ennuvola el pensament. 

El passadís és llarg i fosc. Només al final, s’endevina una llum blanca amb intermitències blaves. Sobre de les portes laterals, brillen unes llumetes vermelles. A l’avançar, em sembla escoltar gemecs i crits, rere aquestes portes tancades. 

En la foscor de sobte un ensurt. Com sortint d’un passadís lateral un home se m’atansa. Fa cara de dolor i, també de sofriment. Em mira sense cap expressió. Vull preguntar-li si m’atendran bé, quan m’adono que és un simple mirall, que mostra la meva trista figura.  Aquell horrorós ésser, soc jo mateix. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur