FOTOGRAFIA DE DONA EN BLANC I NEGRE I

Com sempre ens diu la professora, l’escriptor abans d’escriure un relat cal, primer de tot, documentar-se. Aleshores, observo la fotografia amb força interès, però no sé esbrinar clarament la seva aparença. Sincerament, crec que és una dona. Llavors m’adono que al peu de la fotografia  hi ha una adreça d’una marca de cosmètica i perfumeria de París. Oh, la, la, la! Com diuen els nostres veïns francesos. Ràpidament, poso el nom de la pàgina del navegador i em surt tota una publicitat de la marca. Ja està! Perfumeria, dona. No hi ha més s dir. Però un dimoniet, anomenat curiositat, em fa posar la fletxa damunt d’un altre apartat i ... Oh! Sorpresa! Em surt un baronívol home d’uns trenta-cinc anys.

Immediatament les cèl·lules grises, tan anomenades per l’Hèrcules Poirot, intenten reciclar la informació visual. No hi ha res més. Tot plegat, només el paper i la tinta de la impressora. Cap olor que em pugui indicar, sóc molt dolents amb això de les olors, a quin dels sexes pertany.

Desesperat, l’angúnia del no saber, m’omple el cervell, surto al carrer i enfilo les Rambles en direcció a Colon. Com que la meva confusió va en augment entre tanta gent, busco un refugi per guarir-me de les persones que m’empenyen d’un cantó a la l’altre. Vull entrar en una església, cercant el silenci, però, embogit per l’aldarull i per més d’una empenta, m’equivoco de porta.  Entro en una cocteleria, i què puc fer en un establiment d’aquesta mena? Res més que beure. Potser una mica d’alcohol aclareixi el meu pensament. Però, com que amb la primera copa continuo tan confós com al principi en demano una altra. Que són dos sense tres? En demano una altra a continuació. Una més no fa cap mal.

Em portava unes quantes de més, quan ho vaig veure tot ben clar. Sí, era ella , asseguda i sola, en una tauleta d’un apartat clarobscur del fons de la sala. Obsessionat pel misteri i una mica obcecat per la beguda, mig entrebancant-me amb les taules i cadires, m’hi vaig acostar. Quina mania té la gent de deixar les cadires enmig del pas. Una vegada davant de la seva taula vaig tornar a mirar-me-la.

Us ho juro! Era ella mateixa. El seu mateix somriure ampli, de dents blanques que relluïen encara més, entremig dels seus llavis pintats d’un vermell fosc, quasi negre. No la mirava, sinó més aviat l’absorbia cercant el mínim detall de la seva fisonomia. Els ulls foscos, no puc precisar el color, emmarcats de rímel que allargava les seves pestanyes. Tanmateix feia que al tancar-los i obrir-los semblessin les ales d’un ocell de vol lent.  Tot això enfosquit pel color negre d’un maquillatge fosc que, com una màscara, enfortia el seu misteri.

Recolzava, pensativa, el seu cap en el palmell de la mà. Va aixecar la mirada i em va mirar com si fins llavors no se n’hagués adonat de la meva presència. Malgrat tot el soroll de cadires arrossegades pel terra que havia mogut fins arribar al seu costat. Només va fer un gest com convidant-me a seure. Hi havia, a la taula una ampolla d’un líquid d’un color verd clar. A cop d’ull vaig llegir absenta, i em vaig dir: això és fort, mira que trobar-me amb la fada verda dels artistes.   

Continuarà ...

Miquel Pujol Mur