Marxo
lentament. Ni una llàgrima cau dels meus ulls. Son secs de tan plorar. Em giro
i observo altre cop el lleu monticle de terra que mostra el lloc on la he
deixat per sempre.. M’assec al cotxe, encén una cigarreta i, la memòria em fa
retrocedir i al mateix recordar molts anys enrere.
Va
ser la meva xicota a col·legi i a l’institut. Vam ser parella en tots el
conceptes i, tot anava encaminat a que un dia acabaríem els estudis i ens
casaríem.
Aleshores,
vaig fer la maleïda aposta, vaig decidir fer-me policia. Em va semblar el
millor que podia fer a la meva vida. Treballar fermament per fer complir la
llei humana. Ser un àngel protector de la gent i tancar a la presó als malfactors
que ataquessin la societat. Simplement tenir cura de les persones, siguin de
qualsevol raça, creença o posició. Els dos ens vam prometre amor etern, i vam fer el pensament
que en acabar els mesos d’instrucció a l’acadèmia ens casaríem i seriem feliços
per sempre.
Quants
vanes són les il·lusions humanes i quan evanescents el seus propòsits. Em vaig
submergir a fons en els estudis i no vaig ser capaç de veure el que passava a
la superfície terrena. Ara penso que capficat en el meu somni tal vegada la
vaig deixar abandonada, i una mica al marge.
Ella
va conèixer a un xicot en una sortida amb les amigues. Un mal individu, però en
moltes ocasions la incomunicació causa desconcert, al no saber res de la
persona absent. Van sortir i com ell sabia el que volia i com ho volia va procurar-se
la forma i l’ocasió per aconseguir-lo. Quan vaig voler reprendre el nostre
lligam va trobar-me amb la sorpresa de que s’havien casat i ella esperava una
criatura.
Vaig
parlar amb ella, vaig dir-li que el seu home era un malfactor i un delinqüent. Que
ja ho sabia: va contestar-me. Ho havia après en la seva pròpia carn. Però havia
en el seu cor l’esperança que aquest fill que portava a dins el fes canviar.
Poc després, van destinar-me a una altra població. I vaig perdre de nou aquella
fina connexió que ens unia.
Van
passar anys, malgrat preguntava als companys no en sabia gran cosa. Un ascens
en l’escalafó va fer que retornes al meu lloc d’origen. Vaig cercar noves pistes
que em conduïssin a veure-la de nou. La vaig trobar novament, ara no sé ben bé si
va ser una sort, o una desgràcia.
Va
avortar el fill abans de néixer. Després em vaig assabentar que la causa va ser
una pallissa del propi marit. La seva esperança va esfumar-se com un sucre en aigua
calenta. L`home, si aquesta paraula se la mereix un mascle violent i malvat, s’havia
introduït, encara més a dins, en el baix món i s’havia barrejat amb altres
malfactors. Ara regentava un negoci de prostitució.
Continuarà ...
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada