Va
agafar l’ampolla i va posar-se tres dits de licor en el seu got. Com que el meu
era buit, vaig acceptar la seva invitació. Era fred, quasi gelat, i era tal la
meva excitació per haver-la trobat que no vaig notar ni el seu fort gust amarg.
Però
aquell trago, sumat als altres, va fer que les meves idees s’afluixessin dels
seus lligams i com un torrent en primavera davallessin sense poder aturar-se.
Vaig enraonar, com no ho havia fet mai amb ningú. Ella, només escoltava i somreia
amb el mateix somriure de sempre. Movia les pestanyes, enarcava els ulls i em
posava una mica més d’absenta. Jo parlava i parlava explicant-li perquè havia
davallat fins al bar, i fins a ella.
També
li vaig comentar la fotografia, que m’havia obsessionat fins obligar-me a sortir
de casa a buscar-la. De com l’estimava, només al veure-la en una fotocòpia d’un
full d’impressora. Desvariava perdut en la idea que el meu amor no fos
correspost. Ella callava, em mirava i somreia amb aquell somrís sibil·lí que no
em deia res.
De
sobte, va posar la seva mà damunt la meva. La seva calidesa em va sobresaltar.
Va ser com si un foc interior n’encengués un altre. Sí, com la brasa d’una
foguera reservada per encendre’n un de nou. Només una paraula va sorgir dels
seus llavis, com portada pel vent de la passió: Vols?
Va
aixecar-se. Si la seva cara va encisar-me el seu cos va encendre la forta flama
del desig dins el meu. Movent-se, com només es mouen les deesses de l’amor, va
donar-me la mà. Vaig pagar al taulell del bar, molts diners, molts diners. Però,
quina importància tenen els quan has trobat el camí del cim inaccessible a la
majoria dels mortals?
Vam
sortir del bar i va entrar en una porta del costat. Va enfilar escales amunt amb
tanta seguretat que, de cop, vaig tenir dubtes. Estava encès, estava enamorat,
estava ... foll. Però alguna cosa en el meu interior em deia que no anava ben
encaminat. Maleits dubtes, que com bromes en un cel d’estiu, ennuvolen el desig.
Admirant-la
dubitatiu, vaig ensopegar en un esglaó. No vaig saber agafar-me a la barana i,
com un sac, vaig rodolar escales avall. Commocionat vaig quedar estès a la
vorera,. Tot em feia mal, dels cops rebuts. Dins l’estómac va revoltar-se el
licor begut i, amb prou feina vaig arribar a la cantonada. Vaig perbocar. Com
una font, sortia per la meva boca tot l’alcohol begut. La gent que abans em
volia ajudar en veure’m caigut, ara passava pel meu costat i mirant-me amb
menyspreu, deia despectivament: borratxo. Jo, entossudit els contestava, entre
singlot i singlot: Sí, borratxo d’amor.
Vaig
parar un taxi i, donant-li una bona propina, l’home va acceptar de portar-me a
casa.
L’endemà
vaig tornar al bar, vaig esperar hores i hores. Vaig preguntar a tots els que
entraven. Vaig pujar les escales moltes vegades, implorant ser escoltat. Vaig
anar a comissaria a veure si la coneixien. El guàrdia va donar-me uns copets a
l’esquena i va dir-me: Amic, no begui tant. Era home o dona?
No
vaig saber contestar. Vaig callar, i vaig marxar cap a casa a plorar.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada