En
una cantonada mig fosca, per amagar les cicatrius que la vida li havia produït,
la vaig descobrir una nit. De moment, no em va reconèixer i em va oferir els seus
serveis, com un client més. A l’escoltar la meva veu va reaccionar i mig
avergonyida va tapar-se les mostres més evidents de la seva professió. Vaig
veure macadures dels cops rebuts en el seu braç.
Va
pujar al cotxe, i vam parlar un xic. Millor dit va parlar ella i jo em vaig
horroritzar de què la vida hagués pogut enfangar, en tan gran grau, a la
persona que jo havia estimat. Va passar un cotxe i la veu del seu home va
cridar per la finestra del cotxe: Que noia, tot bé? Ella va assentir i el cotxe
va marxar. Va tremolar espantada i vaig comprendre que el primer que el seu
explotador li demanaria serien els diners. Vaig pagar, com si haguessin fet
alguna cosa. Quan va baixar del cotxe, vaig fugir avergonyit de la malvat
humana.
Però
vaig tornar. No podia treure-me-la del pensament. Una i altra vegada en
revoltava contra tot el món del meu voltant. Havia descobert que malgrat el
temps passat continuava enamorat bojament d’ella. I vaig pagar. A canvi vaig
obtenir el sexe més trist i vergonyós que mai havia pensat. Però, perquè
negar-ho, vaig tornar i vaig tornar, moltes vegades. Tal vegada massa. Malgrat
ens vergonyés als dos, ens recordava tristament altres temps quan érem joves.
Vaig
buscar documents, papers, informes per empresonar al mal home. Estava ben
protegit dins el baix món, però gràcies a certes enveges, que com una escletxa
hi ha en tots els llocs, vaig aconseguir una informació que em va portar a
enrajolar-lo. Com a un arbre caigut els seus mateixos amics vam acabar de
fer-ne estelles i enfonsar-lo. Finalment va raure en presó amb una condemna de
força anys.
Vaig
treure-la d’aquell brut món i vam tornar ser parella. Per demostrar-li la meva
estimació ens van casar. La nova vida, i la il·lusió de ser una dona com les
altres, va fer que la seva salut millorés. Van ser uns dies de gran felicitat
potser presagi d’un l’infortuni més gran. El mal ja era fet i vivia dins seu.
Poc després unes proves rutinàries van desvelar una greu malaltia. Vaig gastar
tots el meus diners per mirar de salvar-la. Vaig portar-la als millors
especialistes i hospitals per guarir-la. Però la lluita, malgrat els nostres
desitjos va ser infructuosa. Ella va morir en el llit del darrer hospital. Va
finir la seva existència amb un somriure als llavis i agafada a la meva mà, que
no volia deixar-la marxar.
De
sobte sonà el telèfon i una veu em dona una adreça. La meva feina no acaba mai,
un nou delicte s’ha perpetrat en la ciutat. Apago la cigarreta, poso en marxa
el cotxe i m’acomiado, tal vegada que sé que aviat hi tornaré.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada