Salutacions
cordials a tothom. En aquesta relat expresso potser una opinió massa personal,
però malgrat tot admeto les idees contraries a les meves.
El
treball d’avui és una mica particular pel meu gust. Sincerament no sé com
enfonsar-me en el tema.
Enfonsar-se
és la paraula clau, per què segurament m’enfonsaré en ell com un navili sense
capità i amb quatre vies d’aigua. Més o menys com el Titànic.
Bé
deixem-nos de rotllos o rotlles, que crec que les dues les admet el diccionari
català.
Ja
vaig entrar al món de la informàtica mitjançant l’empresa on treballava. Un bon
dia van portar-nos un ordinador per venedor i al cap de pocs dies un professor
que en dos dies va explicar-nos el funcionament de l’aparell. Això
d’explicar-nos és un dir, ell va fer l’esforç i nosaltres el vam escoltar educadament.
Però el nostre nivell intel·lectual, ja aleshores teníem certs anyets i els
estudis escolars els justets per treure, aleshores no hi havia el que ara diuen
graduat escolar, vull dir el suficient per anar a treballar.
Érem
gent disposada a voltar, a visitar i a vendre. Això em fa recordar un amic que
fa pocs dies va dir-me: amb els nostres estudis ara no ens donaria ningú, feina
de venedor. Però les ganes eren moltes i,fins i tot, ens vam sortir de la
trampa dels ordinadors. També, i no me’n vull oblidar al amics del departament
d’informàtica de l’empresa. Quanta paciència van gastar.
I
ara després de tant discurset “barato”
la veritat. Fa uns anys vaig decidir que amb l’ordinador i el mòbil en tenia
suficient per anar endavant. Algú en va dir el “whatssap” és més econòmic perquè
no et cobren per missatges. Sí, tenia tota la raó però m’havia de comprar un
terminal adequat. Per la quantitat de missatges que particularment envio vaig
considerar que no em valia la pena.
Ara
m’allargo massa finalment vaig adonar-me que massa tecnologia em posa nerviós.
Quan no funciona m’agafa un gran neguit. Prefereixo escoltar la veu de la persona
interlocutora, sempre que no sigui aquella que diu: “Hola senyor”, -segons de
quin país: don- “quiero pasar-le una oferta la más económica del mercado de”,
deixem a part el nom de l’operadora. Sempre miro de tallar la conversació
dient-li, de vegades gens amable: “no m’interessa”. Ella insisteix però, la
segona vegada de la meva resposta, aconsegueixo la pau.
Tampoc
vull anar pendent del denominat terminal. Veig multitud de persones que sembla
que el portin integrat i no puguin viure sense ell. Tan formós com és el món.
Tampoc vull que em serveixi d’ordinador quan estic fora de casa. En aquell
instant vull ser lliure i admirar aquest món que ens rodeja.
Segurament
m’acusareu de retrògrad, però a la meva edat puc opinar sobre la meva forma de
comunicació.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada