Paraules
clau: Armari- ulls- cadira- cul- jaqueta- mirall
Va
entrar tot enfadat a la sala de conferències. No havia ningú i la sala era com
un magatzem ple d’andròmines extraviades en mil guerres.
Va
deixar la jaqueta damunt d’una taula de potes trencades. Treure-se-la no va
minvar gens el seu emprenyament. On eren els operaris promesos per alçar la
seva obra.
Amb
els ulls esbatanats per la contrarietat ve observar un armari enmig de. El va
moure amb molta cura, no fos que s’esquarterés de tant vell com era. El va
depositar en una habitació contigua.
A
la seva obra no podia haver entrebancs que fessin perdre l’atenció del públic,
dels actuants ni trencar la imatge plana
de la fotografia.
La
seva mirada va recórrer tots el racons del recinte. Aleshores va maleir un
mirall que posat dempeus en un prestatge emetia missatges de llum al sostre.
Corrents va treure’l arraconant-lo al mateix lloc que l’armari. La sala per fi
era neta de qualsevol destorb.
Fins
ara les seves obres havien estat fetes en places grans on es perdia la
perspectiva de la nuesa humana en l’horitzó.
Aleshores
va aparèixer el primer grup d’actors embolcallats només amb una tovallola. Poc
a poc la sala s’anà omplin. Cada persona va ocupar el lloc determinat en el plànol.
Els
fotògrafs van posar les càmeres en marxa. Acció! Crida el responsable de la imatge, mig pujat a una cadira amb el
cul trencat.
Les
tovalloles van caure a terra i els cossos nus van convertir el terra en el
mosaic desitjat.
Miquel
Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada