UNA NIT DE MAL RECORDAR II

 La casa és una antiga mansió de l’antiga zona alta. Abans hi pujaven els senyors a estiuejar. Ara resten solitàries la gran part de l’any. Truco el timbre de la reixa. Per l’intèrfon em respon la mateixa veu dolça. Em diu:

¾    Ah, sí, de la pizzeria. Com que plou, li obro la porta de la reixa. Pot entrar amb el cotxe, fins al portal de la casa. 

Una porta petita s’obre a un costat de la gran porta de fusta de la casa. Surt una noia prima, quasi esquelètica. Me la miro i, sincerament, no li puc endevinar l’edat. Va estranyament vestida. Em saluda i em convida a passar.

¾    Ja l’esperen. - Són les seves paraules de benvinguda. 

Amb la seva aparença esprimatxada, la seva vestimenta no és gens adequada. Fa fred a dins i a fora. Porta una espècie  de vestit prim. Escotat i despenjat que tan aviat mostra una espatla o l’altra, al caminar. Va descalça i desprèn una olor especial, que no puc catalogar. La seva veu m’enamora, dolça i una mica ronca, que en commou l’ànima. Sembla, ben bé, com si cantés les salmòdies d’un encanteri. 

La segueixo i passem a una gran sala. Em sorprenc al veure tots els mobles tapats amb gran llençols blancs però, un xic empolsinats. En aquell moment, escolto la veu viril de l’home que baixa per l’escalinata de marbre rosat. Pregunta:

¾    Ha arribat la comanda de la pizzeria, Laia? 

Les seves paraules són corteses i educades El seu somriure és simpàtic. Però els seus ulls grisos són freds i no tenen cap expressió. Al veure’m carregada, es mira la mossa i exclama.

¾    Però en que penses, Laia. No veus la càrrega que porta? Perdoni, li agafo les ampolles. Acompanyi’m a la cuina que l’hi pagaré. 

Els segueixo amb les pizzes per un passadís. L’home porta les ampolles i la Laia s’avança, ens obre les portes i ens deixa passar. La cuina és molt gran, Una paret blanca de tela la parteix per la meitat. Hi ha quatre homes i tres dones. Tots ells tenen un aire professional que, en part, m’esparvera. Com si fossin directius que assisteixen a un Congrés. Mes són força amables i em miren amb interès.  La Laia, posa gots i coberts per a tots. L’home de l’escala, que sembla qui mana em convida a menjar amb ells. 

La cuina és molt gran, Una paret blanca de tela la parteix per la meitat. Hi ha quatre homes i tres dones. Tots ells tenen un aire professional que, en part, m’esparvera. Com si fossin directius que assisteixen a un Congrés. Mes són força amables i em miren amb interès.  La Laia, posa gots i coberts per a tots. L’home de l’escala, que sembla qui mana em convida a menjar amb ells. 

No vull quedar malament amb aquestes persones. M’imagino que volen restaurar la casa. Sempre interessen els clients nous. Mentre mengem em fan moltes preguntes de la meva feina i del negoci. N’hi ha un que està molt interessat pel meu estrès en el treball i per la meva salut. Si em refredo sovint i altres qüestions similars.

Mentre mengem i dialoguem amistosament, passa per rere meu la Laia, l’estrafolària noia i, noto una fina punxada a l’esquena. Ha estat suau, però cruel, la fiblada. Em giro i veig un espurna malvada en la seva mirada. 

Quasi immediatament perdo la consciència. Noto com ràpidament uns braços em recullen. Amb molt cura transporten el meu cos rere la paret blanca de tela. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

UNA NIT DE MAL RECORDAR I

 Avui és una dia estrany. Plovisqueja a estones. Tot el jorn, el cel està mig ennuvolat. El treball a la pizzeria és pràcticament nul. Un dia qualsevol entre setmana, sense cap partit de futbol, no atrau a la convivència. Tothom, es tanca a casa seva. Els repartidors m’han demanat per plegar d’hora. Els hi he concedit. Perquè, quan és necessari s’esforcen al màxim.   

Perdó, no m’havia presentat. Em dic Carla, i soc propietària  d’una pizzeria. Ara és totalment meva. El negoci, el vam començar amb el meu marit. Però un dia em vaig adonar que tenia moltes distraccions a part del treball. Feinejava més en jardins aliens que en el meu propi. Ja ho enteneu, no? 

M’ho vaig pensar força. Bé, potser no gaire. La ràbia i la rauxa no són bones companyes. Fins que un dia formós de primavera vam sortir amb el cotxe a fer un vol. Vaig simular basques al passar per un coll de muntanya. Allò de l’alçada i el vertigen. Ell va parar en mig d’un pont. A sota, passava un riu, força reviscolat i crescut a causa de les recents pluges. Em vaig apropar a l’ampit, vaig mirar el rocallós llit i em vaig dir a mi mateixa: Aquest és el millor lloc per fer la feina. Vaig buscar dins la butxaca la navalla del meu pare. Però, aleshores vaig adonar-me que ell agafava la palanca del cric. 

Com sabia de sobres dels seus afers faldillers, vaig comprendre immediatament que volia acabar amb mi. Segurament, havia embarassat alguna bagassa joveneta. Fem com si volgués perbocar, vaig aproximar-me encara més a la barana. Quan com un brau, encegat pel capot del torero, és va abalançar amb la maneta del cric enlairada, em vaig apartar ràpidament i li vaig fer la traveta. 

Va caure fent un crit esgarrifós. Semblava, ben bé, com si un tro hagués esclatat en les rocoses parets de la muntanya. Tot seguit un crac i un xop apagat. Vaig veure com rodolava el seu cos riu avall, cap a la cascada. Però ja no feia cap moviment ni de mans ni de peus. Purament era com un sac portat pel corrent. Rodolava i rodolava, deixant enrere una marca sangonosa en les revoltes aigües.  

Ningú no va protestar. Tothom va pensar que havia estat un accident. Per sort ningú no va trobar la maneta del cric. La policia no va fer cap investigació. No ignoraven les activitats del meu espòs. També sabien moltes altres coses que jo ignorava. Era un mal bitxo, un fatxenda. Una mala peça, menys al món. 

L’única que a l‘enterrament plorava, sanglotant fortament, era la jove filla de la veïna, amb la panxa ben rodona i plena. Per cert, va néixer un nano molt maco. Sempre que me’l trobo per l’escala li dono una piruleta. Mentrestant, li acarono el cap fent un somriure sarcàstic. La mare em mira amb ulls assassins. 

Doncs ara, desprès d’explicar-vos com va ser que ara soc la propietària de la pizzeria, torno al principi. Coi!! Temps passat, temps oblidat!!! 

Soc a punt de tancar quan sona el telèfon. Ara una punyetera comanda, penso. Però per pura inèrcia despenjo. Una veu, suau i amable, fins i tot massa dolça, em demana sis pizzes i quatre ampolles del meu millor vi. Quasi dic no però, instintivament els meus ulls miren el calaix de la recaptació. Poca cosa, observo tristament. A més, a més l’adreça em cau en el trajecte cap a casa. Dic, sí, sense pensar-m’ho. Em poso la bata de l’uniforme i preparo l’encàrrec. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

TREBALL DE PARAULES DONADES

 Fer la traveta, gatzara, capsigrany, ganàpia, bordegàs, pelacanyes.

Aquesta tarda he acabat les classes a l’escola i m’espera un cap de setmana tranquil. Dos dies de descans no van mai malament a ningú. Sobretot després d’haver aguantat durant cinc dies, matí i tarda, a la col·lecció de bordegassos i bordegasses que venen a escola. Ser bordegàs no entén de gènere ni de condició  social. 

A més, a la meva classe, en un petit poble com el meu, tampoc es dissimula amb l’edat. Tinc un ganàpia de bona família, que si fos un pelacanyes els seus pares ja l’haguessin posat a treballar. 

He agafat una cadira i m’ha assegut sota la pomera del jardí. He tret la bossa i m’he posat a fer el meu hobby, fer punt de mitja i ganxet, Una estona cada cosa, per no quedar aclaparada per l’una o l’altra. Com m’agrada viure un moment de pau, sense haver de ser responsable de a ningú! 

Soc al jardí seguint el difícil entramat de la mostra de ganxet, quan de cop i volta escolto una gran gatzara al carrer. Rialles i plors és barregen entremig de crits desaforats. 

Esparverada, surto a la porta. Tota la colla de bordegassos i bordegasses, ja ho he aclarit aquesta qüestió anteriorment, acompanya al meu net. 

Té el nas ensangonat, un trau al front i un ull morat. Plena de ràbia per què veig que aquell noi que tant estimo no passarà de ser un nyicris, le hi donat un mocador per a què es netegi la sang i els mocs que li pengen del nas.  Aleshores he cridat la meva filla que trasteja dins de casa . Mentre ve, l’he preguntat al nano:

¾    Què t’ha passat?

¾    Que el Manel m’ha fet la traveta!

¾    Qui? - He tornat a inquirir.

¾    El Manel! 

M’he girat i l’he vist entremig de tota la trepa. Molt seriosa amb signes, l’he fet avançar fins davant meu.

¾    Tu, Manel, precisament tu.

¾    Ho lamento, senyoreta! No ho volia fer.

Aprofitant-me que la meva filla ja ha arribat li he passat el nen dient-li:

¾    Porta’l a rentar-se i posa-li iode i una tireta. 

Girant-me a tots els nanos els he quasi cridat, emprenyada: 

¾    Dilluns, que no en falti ningú a classe. En parlaren del tema. 

A veure què es creuen aquests malxinats, de fer la traveta al net de la mestra. 

Miquel Pujol Mur

UNA HISTÒRIA DE BOTONS IV

 He acceptat agraït. Quan li he comunicat al senyor Planes m’ha mirat decebut i m’ha respost:

¾    Ho entenc i ho accepto. El seu futur i els seus estudis són importants. Ha fet una bona feina i l’empresa ho ha notat. Buscaré un nou venedor, però jo actualment em trobo massa vell. Vull que el supervisi, vostè. 

Durant un cert temps he caminat amb un peu a cada cantó. Just fins el tercer nou venedor. El primer, era massa bo i va trobar una feina millor. El segon, era un dròpol acabat. Aleshores se m’ha encès una bombeta al cap: El meu cunyat. No ha trobat cap treball fix. L’he fet contractar pel senyor Planes. 

Ho necessita, ha de ser pare per segona vegada, i no vol viure tota la vida a costa del sogre, el meu pare. L’he recomanat i els senyors Planes, pare i fill, com que ve de part meva i sota la meva supervisió l’han acceptat. Ha funcionat, mai l’he deixat defallir. 

He acabat la carrera i tinc una bon treball en una important empresa. Sempre ho hauré d’agrair a un professor que va creurà amb mi. La notícia m’ha trasbalsat, el senyor Planes, s’ha mort. 

Al cap d’uns dies el meu cunyat m’ha telefonat que he d’anar a la fàbrica de botons, a la lectura del testament. Simplement, ha testat a favor del seu fill, però que si no volia continuar el negoci, el cinquanta per cent era per a mi sempre que no el tanqués. El Senyor Planes, jove, m’ha mirat i m’ha dit que està avorrit del negoci i vol viure amb la seva esposa i anar-se’n a fer molts viatges per conèixer el món. Fins ara, rere el pare, ha estat un esclau de la botiga. 

He acceptat i he empleat a la meva germana per despatxar al mostrador i preparar les comandes amb el seu marit. Els meus pares estan molt contents de cuidar a les netes. 

Com que aquest final sembla molt feliç he d’afegir una nota agredolça. La Marta, la meva xicota de sempre, s’ha cansat d’esperar i ha agafat un altre tren. 

La vida fa molts voltes i segurament en algun moment coneixeré a una nova companya, malgrat sigui de ciutat. 

Miquel Pujol Mur

UNA HISTÒRIA DE BOTONS III

 S’escolta la veu del fill per un altaveu que comenta:

¾    Com que mai has volgut comprar-ne cap. 

¾    Deixi’l estar! No era el moment! Teníem la botiga plena de clients que venien a comprar de tot arreu. Només ens hauria faltat aquest enrenou.Aleshores amb veu alta per a què ho senti el fill exclama:

¾    Potser va ser un error meu. Un risc que vaig córrer i del que me’n penedeixo. Ho escoltes?

La mateixa veu contesta:

¾    Sí! Sí! Pare! Ara tots a córrer!

¾    El jove Àlex, ens ajudarà abans que hàgim de fer una rematada final. 

Em va tenir tota la setmana parlant-me i ensenyant-me tots els secrets del que era un botó. Les seves utilitats i el seu interès comercial. En temps dels egípcis ja se’n feien servir. Fins i tot, em va insinuar, suaument, que l’erotisme de descordar-se un botó, no era el mateix que el d’abaixar-se una cremallera. També de l’experiència de l’empresa transmesa de generació en generació. Finalment, d’allò més interessant per a mi: la meva remuneració. 

En acabar la setmana em va dir que quedava satisfet:

¾    Esteu preparat. El dilluns agafi tots els patracols, fitxes i mostrari. Ha de vendre, jove, ja que l’empresa necessita les teves comandes. No serà fàcil el camí, però mai ha de defallir. Tingui una gratificació pel seu interès i un avançament del sou per comprar-se un vestit nou. Un representant de “La Maragda” no pot anar amb texans. No oblidi la bragueta, sempre amb botons, mai amb cremallera. S’ha de donar exemple. 

He treballar venent botons un parell d’anys i m’ha anat força bé. He aconseguit nous clients i bones comandes. Som competitius amb el preu i la qualitat. També m’he assabentat que els amos estaven folrats, havien sabut invertir en els bons moments. El negoci, actualment, era un entreteniment. Però sempre, pare i fill, són al peu del canó. Les meves notes acadèmiques han baixat, el meu cap no pot ser en tants llocs al mateix temps. 

Un dia m’he trobat, mentre estava venent, un professor al que apreciava molt. Havia estat el meu tutor el primer any de carrera. Al veure’m s’ha apropat i en diu.

¾    Quan acabi l’espero al bar de davant. 

He assentit. En arribar al bar m’ha convidat a un cafè i a continuació s’ha expressat així:

¾    Àlex, ara entenc la seva davallada en les notes. M’ha sorprès  la seva baixada perquè em constava que era un bon alumne. 

Li he explicat la meva situació familiar i m’ha sorprès la seva contestació.

¾    Tinc una feina per vostè. Un treball de la seva especialitat, l’Electrònica. Li permetrà ampliar la seva experiència i assolir les notes adequades. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

UNA HISTÒRIA DE BOTONS II

 He mirat el rellotge i m’he adonat que manquen cinc minuts per l’hora concertada per a l’entrevista de treball. A l’empènyer, la porta ha cruixit i, fins i tot, ha tremolat tota la seva estructura de ferro. El magatzem és força llarg, bastant fosc i és pràcticament ocupat per un taulell de fusta, rere del qual un dependent em saluda amablement. A la part de la paret, un extens mostrari de diferents tipus de botons, des dels més normals fins el més estrambòtics. 

M’he dirigit al dependent, un home d’uns quaranta  anys i li he preguntat pel senyor Planes. Aleshores, m’ha assenyalat el final de la nau on hi havia un despatx, tancat per vidres, amb un llum i d’on sobresortia el cap d’un home. Tot seguit m’ha dit:

¾    El pare és al despatx. Ja l’espera. 

Caram, amb el senyor Planes! Un home ja gran, pràcticament en la vuitantena d’anys, prim i xuclat de cara. Destaquen, en la seva fisonomia els ulls, negres i vius, que sembla que em volen penetrar dins la ment. M’estreny  la mà i em convida a seure en una cadira. L’única cadira del despatx a més de la seva butaca. He de treure un gat que hi dormia, el qual fa un marrameu hostil i em mira de mala manera. 

L’home em mira fixament i agafa un full. Reconec que és el currículum que vaig enviar-li per demanar la feina. Per un moment sembla complaure’l la meva presència i comença a enraonar amb veu profunda.

¾    He llegit el seu currículum. Un noi que viu a pagès i estudia a Barcelona. Electrònica, crec entendre? Necessita la feina per a anar endavant en els seus estudis sense haver de dependre de la família. Suposo que no és l’hereu, potser el cabaler.

¾    Sí, senyor Planes. Soc el petit, el tercer.

¾    Bé! La gent del camp ja sap que s’ha de treballar dur. Que els diners no cauen del cel, sinó que s’ha de suar-los per viure. En aquesta feina nostra la força principal és la paraula i la perseverança.

¾    D’acord per a mi no hi ha cap problema. Vull anar endavant. Quan començo?

¾    Calma Àlex. Li puc dir així? Per a mi, vostè ve a ser un net que no he tingut. Aquest noi meu i la seva dona no han donat fruits. A més jo primer vull donar-li paraules. Ha de saber, fil per randa, les característiques del producte que surt a vendre. Vull ensenyar-li, perquè pugui respondre a qualsevol objecció dels clients. També les principals frases ha utilitzar. Per vendre botons no ha de fer cap discurs. Cap botó no serveix, per salvar l’ànima de ningú. Malgrat que estudiï Electrònica, en aquest ofici, les seves paraules han de ser planeres. Res d’hertzs, xips ni de terminals de connectors asimptomàtics. Un boto ha de tenir: un, dos, tres o quatre forats i poca cosa més a tenir en compte. Tret del material. Ho entén? Alguna pregunta?

¾    Senyor Planes. Vostès fabriquen tots els botons?

¾    No, jove. Això era fa molts anys en temps del meu avi. Ara els importem de Xina i altres països de l’Est. Fan la mateixa feina i són més econòmics. Li’n donaré una carpeta de clients de fa molts anys, alguns desafortunadament han desaparegut però, n’hi ha de haver de nous. Nosaltres ens hem mantingut perfectament mentre els clients venien a comprar-ne, però ara es nota que el temps moderns han canviat els sistemes.

¾    I l’ordinador, on és?

¾    Veu, ja m’agrada vostè. D’aquests estris nous, aquí no en tenim. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

UNA HISTÒRIA DE BOTONS I

 Em dic Àlex, i us vull explicar una part de la meva vida. No penseu que en aquest món tot són flors i violes. Aquesta narració s’inicia quan jo tenia uns divuit anys, havia acabat els estudis de COU i pensava entrar a la universitat a estudiar Electrònica. Aquell dia a l’hora de dinar, quan vaig anunciar a la família els meus propòsits, vaig adonar-me que tothom callava. No va haver cap esclat d’alegria, ni tan sol de la mare que sempre deia que jo era molt intel·ligent i, faria coses importants a la vida. Només el silenci i tothom va abaixar el cap, i va continuar menjant l’escudella. Només el pare va aixecar la vista i em va dir.

¾    Àlex, després al vespre, quan torni de treballar, vull parlar amb tu. Espera’m! No surtis amb la xicota que és molt seriós el que hem de parlar. 

Sincerament vaig quedar força intrigat. Mentrestant, me’n vaig anar a l’habitació a preparar uns papers per a la inscripció. Vaig telefonar a la Marta, la meva xicota, i li vaig dir que no podria sortir. 

Quan el pare va arribar em va cridar i em va dir:

¾    Pugem a l’eixida a parlar tranquil·lament del teu projecte universitari. 

Vaig trobar el seu to molt cerimoniós. No era el seu tarannà habitual.

¾    Escolta Àlex. Sé que has fet un gran esforç i has aconseguit unes bones notes. Per això, no t’hem dit res abans però, avui has de saber la veritat. Estem acabant els estalvis familiars. La teva germana es va casar, però el Ramon s’ha quedat sense feina. Tu, ja saps que els moments no són gens bons, malgrat sigui un bon treballador i força complidor. Per tant, dels nostres ingressos els hem d’ajudar. L’àvia Antònia ha vingut a viure amb nosaltres, amb la seva germana i el seu home. Cobren una pensió mínima que pràcticament no els dona per viure. La mare, prou feina té amb tanta gent i tantes boques per alimentar. Volia anar a fer feines, però va molt cansada. El teu germà gran i jo cuidem dels camps, els nostres, i treballem per a altres veïns. Però vam haver de comprar un tractor nou, perquè el vell era una desferra i ja saps el que passa, cada mes a pagar la corresponen lletra.

¾    Caram! Sí que estem fotuts.

¾    Bé, a més te’m pagat l’estada a la capital i totes les teves despeses. Noi! Si vols continuar estudiant, que crec que és el millor per a tu, hauràs de buscar una feina que et permeti mantenir-te pel teu compte. Això no vol dir que, si necessites ajuda en un moment determinat, no comptis amb nosaltres. Ets el nostre fill i sempre et donarem suport. 

No vaig necessitar més explicacions del meu pare. Però vaig entendre que malgrat tot, si volia continuar els estudis m’havia de buscar una feina que fos compaginable amb la carrera. Vaig buscar feina als diaris, vaig demanar consells a amics i adreces a coneguts. Avui, per fi tinc la meva primera entrevista de treball per a venedor de botons. No és que m’estimuli gaire el vendre botons, una cosa tan simple. Però és l’única feina que m’ha sortit.

L’empresa m’ha decebut només en veure-la. Un vell magatzem en el Barri Vell. Només un cartell a la façana crida l’atenció i dona a conèixer que hi ha una fàbrica de botons. Diu “BOTONS LA MARAGDA” i a sota “Fàbrica de botons des de 1790” El meu primer pensament ha estat: malament deu anar el negoci si en tants anys només tenen aquesta mena d’establiment. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

MIRADOR DE LA GARGALLOSA. GISCLARENY

Aficionats sempre que podem, a recórrer la nostra terra berguedana, en aquesta ocasió visitàvem el poble de Gisclareny. Actualment anomenat com: 

EL POBLE MÉS PETIT DE CATALUNYA.

Des de dalt del mirador de la Gargallosa ens enamorava la seva gran perspectiva visual. També per que negar-ho, hem pujat altres cops, la vista del Pedraforca. 

Copiem del panell indicatiu les següents paraules: Les tres-centes cases. 

Encara que costi de creure, a Gisclareny van haver tres-centes cases habitades. També hi ha notícies de quatre castells, sis ponts i una quinzena d’esglésies romàniques, sis molins, dues serradores, quatre hostals , una farga, una teuleria, ... I els seus habitants podien descansar eternament en un dels sis cementiris. 

Al seu terme arranquen els dos principals camins històrics que connectaven el Berguedà i la Cerdanya: el camí dels Empedrats pel coll de Pendís, i el camí ral de coll de Jou. 

Malauradament el segle XX va marcar un declivi tan gran que sols van romandre quatre o cinc cases. Gisclareny és format pels veïnats i masies, un poble sense <<poble>>.

El relleu extraordinàriament muntanyós i trencat de l’Alt Berguedà no ha afavorit mai que es formessin grans nuclis urbans. El clima és rigorós i les planes fèrtils són molt escasses: Un país millor per als ramats que per l’aixada. 

AIXÒ ÉS IMPOSSIBLE 

Sabeu qui va ser el primer escalador català que va pujar al Pedraforca? Lluís Estasen amb el seu grup.

¾    Això és impossible.- els hi deia tothom.

¾    Volem pujar, com sigui la paret nord!- deien ells. 

Allò que semblava impossible es va fer realitat el 30 de juny de 1928. Aquells joves intrèpids van obrir la via que porta el seu nom i van fer el cim.

    ¾    Visca, visca, ho hem aconseguit!!!- cridaven eufòrics.  

L’alegria era immensa perquè allò significava l’inici de l’alpinisme i l’escalada a Catalunya. 

Recull dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau 

MARE! M’HE ENAMORAT D’UNA NOIA ANGLESA

 Aquest matí m'he trobat el Pere, el meu millor amic d’infantesa. Sense poder amagar la meva eufòria, li he comunicat la bona nova. La Betty, la noia anglesa que vaig conèixer fa dos estius a Cadaqués, ha acceptat ser la meva xicota. Tot seguit, sense poder amagar la meva congoixa, també li he explicat la darrera conversació amb la meva mare. 

Ahir vaig rebre carta de la Betty. Amb el meu deficient anglès (1r. Curs d’escola nocturna) finalment l’he pogut desxifrar. Entre la meva petita o gran, ignorància de l’idioma de Shakespeare, i la seva inintel·ligible escriptura la meitat de les frases, han quedat mig incompreses. Ben bé, la missiva semblava, tot plegat, un jeroglífic egipci, digne de la transcripció de la famosa Pedra Rosetta. 

Neguitós, però alegre, vaig entrar a casa. La mare, era asseguda al sofà del menjador mirant el televisor. Després de fer-li els dos habituals petons a les galtes, he anunciat  amb aire triomfal la bona notícia:  Mare! M’he enamorat d’una persona anglesa. 

Jo esperava que amb la seva veu, una mica cridanera, em felicités i em digués allò, tan dit per tothom: Fill que contenta que estic. Ja era hora. L’amor és molt important per la felicitat de les persones. Fa que el cor bategui amb força per enfrontar-se amb les dificultats i, el camí de la vida esdevé més dolç. 

Però saps què va contestar-me? T'ho ben juro, mai m’ho hauria esperat. Va mirar-me fixament als ulls. Em va repassar de dalt a baix, i va preguntar-me simplement: Anglesa? D’on? 

Tant fredes van ser les seves paraules, i el to amb que les va expressar, que si llavors m’haguessin punxat no hauria sortit ni una sola gota de sang de les meves venes: De Londres! Vaig respondre. 

Mirant al sostre, va murmurar una frase que no vaig entendre. Aleshores, va dirigir-se al periquito, com si volgués ignorar la meva presència. Va dir molt seriosament: A veure! Va quedar-se tota múrria i pensativa. 

Va acotar el cap com si repasses les rajoles del terra com buscant alguna brossa damunt del mosaic. Tot seguit va pronunciar aquestes paraules: Boris Jhonson, certificat vacunació, corona virus. Es va quedar rumiant, pesarosa una mica més, i va exclamar, mirant pel balcó. 

T'ho ben juro Pere, va dir-me això: Brexit; no europea, per tant impostos d’importació, Seguretat Social com estrangera. Seguidament va aixecar-se i, arrossegant les sabatilles va marxar cap a la seva habitació. 

Abans del soroll de la porta al tancar-se encara vaig escoltar aquestes frases. No et convé, sortirà car el teu romanç. En tot cas que vingui vacunada i portant el passaport sanitari. Estudia fill, si econòmicament parlant no seria més interessant que marxessis tu a Anglaterra. No sé si  els impostos d’exportació serien més econòmics i, et sortiria més a compte.

Em vaig asseure en el sofà, on moments abans havia estat ella asseguda. Davant el televisor, el seu voltant ple de diaris i revistes. La presentadora anava desgranant, com un rosari, una a una totes les notícies del dia. Ho explicava tot, exhaustivament, sense oblidar-ne cap detall: Tants morts, tants infectats, tants en l’UCI, el nivell d’expansió, la seva contagiositat. Després les notícies de l’ex-nostre rei emèrit. Aleshores sortia el primer ministre de cabell ros, mal pentinat i enraonava encoratjat del Brexit. Cues de camions a la frontera per travessar el Canal. Gent sense sostre al carrer. Cues per poder menjar. 

Aleshores, ho vaig entendre tot perfectament. La meva pobra mare, enclaustrada o confinada, passava hores i hores davant el televisor, o llegint els diaris.

Pobre mare!!! Tants dies bombardejada per les pèssimes notícies li havien obnubilat la ment. 

Miquel Pujol Mur