REFLEXIONS I SOLITUD

 

Començo aquesta missiva, com una reflexió pròpia, la qual no enviaré mai a ningú. 

M’he exiliat voluntàriament, en aquestes terres altes del Cadí, per fugir d’aquesta fotesa, que mal anomenen vida. En aquests amagats racons de muntanya, vull conèixer, en la meva pròpia carn, la bellesa de la solitud. 

Vaig fugir, quan em vaig adonar de la mentida de la vida diària. Dels enganys de tots, dels amics i, al mateix temps enemics de sempre. Sense compassió vers ningú. Només, l’interès de saber, cap on gira la ruleta de la riquesa, dels diners. 

De tots ells, vaig fugir, dels amics, de la família i dels interessos econòmics d’això, tant mal nombrat, primer món. En aquest indret extraviat, m’he refugiat en una cova perduda, entremig del maremàgnum del rocam mig desfet, d’una esllavissada antiga. 

Només la nit i el dia, són companys de la meva vida de renúncia. Perdó, m’he oblidat d’anomenar el Cesc. Un vell pastor que mena un ramat de cabres i, em deixa, sovint, una petita ampolleta de llet. Vam parlar en una ocasió i exactament, no sé si va entendre les meves idees o, si va tenir compassió dels meus malastrucs pensaments. 

Vull temps per reflexionar, temps per fugir de mi mateix i dels altres. No sento amor, per ningú. Alegria? Quina més sincera,  que veure el naixement d’una flor. Enyor, de què? Si aquí tinc tot el que desitjo: la soledat. 

De totes les riqueses, quina pot ser millor que veure ressorgir el sol cada matí i, notar l’escalfor dels seus raigs a la pell. O, un altre jorn notar el vent esquerp i pur de muntanya, que omple els meus pulmons i copeja la meva cara. O sentir l’esclafir de la pluja damunt el meu cos, mig nu. No pot haver cap tresor més preuat, ni cap riquesa possible, que no hagi estat apresa de la meva pròpia experiència. 

Lluny de tot: de la veritat i de la mentida. Prou n’hi ha, que m’enganyi a mi mateix creient amb fal·laces utopies. 

Aquest vespre, esperant escoltar el cant del mussol, m’he esglaiat de veritat. Jo esperava sentir el crit amic de l’au, quan d’imprevist s’ha trencat el cel i mils de raigs de llum han esclatat en el  firmament. Mils de fletxes xiuladores s’enfilaven en la negror de la nit. Mils de colors: vermell, groc, verd, blau o  lila, tenyien de diferents matisos la foscor. Festes mundanes dels senyors de la Seu. 

M’he tapat les orelles, per fugir dels mils laments esfereïdors dels coets i, m’he amagat en el meu humil catau. cercant la pau interior. 

De bon matí, he sortit a buscar l’ofrena del pastor. La llet és agra. Tal vegada ha arribat el moment d’enfrontar-se amb la realitat. 

Miquel Pujol Mur

HI HAVIA UNA VEGADA UN NÀUFRAG III

En la deserta platja, a la nit, només resplendeix una petita foguera, dins una cova situada als peus de l’espadat. 

En el meu miserable refugi, a l’entrada fumo una cigarreta. L’última, he pensat al rebregar el buit paquet i, llençar-lo al foc, que il·lumina somortament el petit aixopluc, situat a la vora de mar. 

Vaig vestit amb uns pantalons, moltes vegades rentats i que em cobreixen deformes la part inferior del meu cos. Un jersei, esfilagarsat de molts anys i, moltes penúries i, que segurament ha passat per moltes mans, em cobreix la part superior del cos. Unes espardenyes de cuir, em protegeixen els peus. Escolto a la platja les onades del mar i, la breu ranera de la respiració de la meva única amiga que em resta: l’orca. 

Han passat dos anys des del naufragi. Dos anys que m’han passat ràpids, en aquest país de sol i aigua. He de reconèixer, que els indígenes han estat una bona gent. De seguida, em van rebre amb els braços oberts, sense demanar-me res. Quan els vaig dir, que m’havia tocat la Grossa de Nadal i els vaig informar de la quantitat que reclamaria al meu país, van donar-me les millors condicions possibles per viure a l’illa. 

No em mancava de res, vivia en una bonica casa amb una piscina per l’orca, a la que cuidaven amb força mirament. Tenia un bon menjar a taula i, la companyia d’una formosa nativa, que m’acompanyava a tot arreu i, em presentava a tothom. Aleshores, vaig iniciar els tràmits, per rebre els meus diners. 

Agafo la carpeta plena de fulls de paper. Els regiro, com he fet en múltiples ocasions. Finalment recullo i, torno a llegir la carta del notari que em fa un resum del succeït. I pensar, que m’havien fet alcalde del poble, només em va tocar la Loteria. 

Al desaparèixer en el naufragi, li van donar l’alcaldia al farmacèutic, un amic meu, això creia jo, malparit. 

Aleshores el notari em comunica, una novetat que jo ignorava: la meva dona s’entenia, des de feia molt temps, amb el farmacèutic. Abans que jo desaparegués i, què em toqués la loteria. A l’haver desaparegut, jo, en el naufragi  i, donat per mort, ja no van voler dissimular més, de seguida es van casar i van acceptar la meva herència. 

Els meus fills al veure per on anava la cosa, ja abans de la boda van reclamar la seva part, no fos cas que els enamorats s’ho fonguessin tot, amb els seus desficis amorosos. Total, de l’herència, no qrn ueda ni una engruna.  I jo ple de deutes, a l’illa. 

Els natius em reclamen els deutes. Del que jo posseïa, de res es podien rescabalar, perquè tot era comprat sense pagar. Finalment, he hagut de recloure’m a la mateixa platja on vaig arribar. Sort que m’han deixat la roba imprescindible per tapar-me. Ja ho podeu veure, de milionari a pidolaire. Sort, que no hi ha presó, en aquest lloc. 

Mes alguns dels que manen, ja comencen a dir, que hauria d’ajudar-los en les seves tasques diàries, per poder menjar i, també alleugerir els meus deutes. És que avui no tinc ni per comprar cigarretes. 

De sobte sento un ronc fort. La respiració de la meva salvadora l’orca, cada cop és més feixuga. Pobre animal, si quan em va salvar ja estava mig fotuda, ara al cap dels dos anys, malgrat estar tan ben cuidada com estava pels natius, mentre jo era ric, ara està a un pas de la mort. 

M’acosto i em mira. Ens adonem, ella, de la meva pobresa i, jo, del seu malestar. Em mira altre cop i, fent un suprem esforç, s’arrossega fins aigües més profunda i, comença a nedar enfonsant- se, en molt poc temps. 

Penso que ha estat l’acomiadament a aquest dos any de viure junts i, m’assec damunt d’una roca, a prop de l’aigua. Els meus pensaments discorren per mals camins: I si la segueixo i m’enfonso com ella. Desaparegut jo, desaparegut el problema. Em sap greu pels natius, ja que són bona gent i els deixaré la meva deute. 

Escolto, venint des de l’escull de coral, una gran rebufada d’aire i torna a   aparèixer l’orca. Els seus moviments són pesats, lents, quasi sense força i la columna d’aire, que sobresurt del seu llom, va carregada  d’espurnes de sang. Veig clarament, que només la impulsa el desig d’apropar-se a la platja. Avanço per la sorra, fins al seu costat i, de la boca escup una pesada i grossa bossa. Em mira, com animal ferit i, m’apropo.  En aquesta ocasió em torna a parlar, com la vegada que em va salvar la vida.

¾    Gràcies, Andreu. Has fet més fàcil la meva vida i m’has acompanyat fins al darrer moment. Això és per a tu. No facis tonteries, guarda’t-ho i sàpigues gastar-lo adequadament. Tria una nova companya, l’última, la nativa, no era gens dolenta i t’estimava. Aprèn a viure sense malgastar.

¾    I tu?

¾    No em veuràs més. Estic pràcticament morta. El darrer sospir, el faré en el mar que em va veure néixer. La nostra llei de vida, quan un es mor, és alimentar altres éssers marins. Adeu Andreu! 

Va marxar lentament i, va desaparèixer flotant damunt l’aigua, fins a enfonsar-se definitivament. Vaig obrir la bossa i, vaig trobar joies i or, com no n’havia vist mai. L’amiga orca, va treure aquell tresor del fons del mar, per a mi, amb les seves darreres energies, com un regal a un amic. Llavors, vaig comprendre les seves darreres paraules.  Assegut a la platja, amb les mans plenes de riqueses, vaig plorar pel meu amic i salvador: l’orca que em va enviar el Senyor. 

I aquest conte s’ha acabat. 

Miquel Pujol Mur 

HI HAVIA UNA VEGADA UN NÀUFRAG II

 Aleshores, va sorgir entremig de les onades una orca blanca i negra, va posar-se al meu costat i, em vaig agafar, com a darrera taula de salvació, a la seva aleta dorsal. 

Va ser, com córrer amb un Ferrari. Jo he llegit allò del Jonàs i la balena, però això meu va ser superior, perquè ell anava dintre de la balena i jo muntat a dalt de l’orca, rebent tota l’aigua i tot el vent sobre meu. Un parabrisa no m’hauria anat gens malament. 

Finalment, la meva salvadora va deixar-me en una platja deserta. Vaig quedar exhaust damunt la sorra. Fins que, mig recuperades les forces em vaig poder aixecar. Aleshores, vaig sentir un xiulet fort i estrident a més no poder. Em vaig tapar les orelles amb les mans i, vaig voler fugir del soroll però, el xiulet es va fer més agut, fins que esmaperdut, vaig girar-me cap a la mar. 

Allí estava la meva salvadora i, el més estrany, cosa que em va confondre en extrem, em va parlar, dient-me:¾    Eh, noi! Jo t’he salvat d’ofegar-te però, hi ha certs condicionants. Ja soc vella i allò d’atacar les balenes i altres mamífers marins, ja no és del meu tarannà. No tinc prou força, les meves dents tampoc estan en les millors condicions. Per tant faràs un foc, recolliràs del bosc fruites i herbes mengívoles. Ompliràs un calder i faràs sopes, que ens repartirem, entre tu i jo. És el mínim que pots fer, per a qui t’ha salvat la vida. 

Vaig suposar que era el moment de fotre al camp, i llavors em vaig adonar que una cadena em lligava la cama i, l’altre extrem el tenia agafat la meva salvadora. No em va quedar cap altre remei que obeir les ordres de l’orca. Recollia coses del bosc, sempre lligat amb la cadena. La malparida, no es refiava gens de mi. Si se n’ha n’hagués refiat, segur que no m’hauria vist mai més el pèl. 

Fins que va arribar un dia que cansat de recollir coses menjables, coure-les i repartir-les amb la companya, li vaig dir:

¾    Mira, jo tinc la sort que em va tocar la grossa de Nadal, per tant tinc molts diners. Tu, pots nedar de sobres, jo soc ric, porta’m a una illa, en què, almenys, hi hagi un restaurant. Em faré fer una casa amb una piscina ben grossa, et posaré dos cuidadors, per a què et donin menjar i et cuidin. Què et sembla? De seguida va dir que sí. Vaig agafar un bastó ben afilat i, vaig pujat al seu llom. Estranyada, em  va preguntar: Escolta, per què, aquest arpó.  

Li vaig contestar

¾    Saps el conte de la granota i l’escorpí? No? Ja te l’explicaré un altre dia. Si et comportes lleialment, no caldrà que te l’expliqui. 

Vam canviar d’illa. Ella en la seva piscina i jo, amb una acompanyant de pell colrada, vivim com a reis. 

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

HI HAVIA UNA VEGADA UN NÀUFRAG I

En aquest conte, us vull narrar les aventures i, més aviat hauria de dir les desventures, causades pel meu deliri de conèixer món. Com si no en tingués prou, amb agafar una “Golondrina” i, anar fins a la punta del moll de la Barceloneta. He posat “Golondrina”, malgrat sigui castellà, per què Oreneta no em sona, com el nom d’aquelles enyorades embarcacions. Potser actualment és Gavina, no ho sé. 

Doncs, sí! Aquest any, per fi, m’ha tocat la Loteria! La Grossa de Nadal! Com que encara puc - estic en aquella edat, mig jove, que encara no arrossego els peus al caminar -, he decidit fer la volta al món. M’he embarcat en un creuer d’aquells que no saps on comença, ni on s’acaba. Pisos i pisos de cabines, piscines, bars i ascensors. Cambrers, hostesses i gent amable per tot arreu. Sí això no és l’Edèn, poc se n’hi falta. Jo, de nedar, gens ni mica, una contradicció per a un aventurer, que vol travessar mars i oceans, però què hi podem fer. La vida és així. Heu de saber que els primers dies no vaig sortir  a coberta, ni tan sols em vaig atrevir a sortir del meu protector cubicle. No sabeu, quines estranyes sensacions, sentia en eixir de la cabina i, només veure l’aigua blava movent-se, al meu voltant. Fins i tot, no vaig obrir ni les finestres. Després, poc a poc, animat per una jove assistenta, que em va enviar el contramestre i, que m’acompanyava sempre a tot arreu, em vaig començar a animar. Això sí, ben agafat a ella, com si balléssim un tango. D’aquesta forma, vaig iniciar els meus camins pel navili. Així, entre la jove animadora, la beguda gratuïta i, sobretot caminant amb peus de plom per no caure, em vaig començar a moure per les diferents cobertes. Em vaig sorprendre de l’enorme quantitat de gent que hi viatjava.  El gran nombre de servents el seu somriure i la cordialitat del seu tracte. Sempre simpàtics i, com que m’havia tocat la rifa, jo també vaig ser cordial i generós amb les meves propines. Semblava, ben bé, que fos el maharajà de “Ranchipur”. Si aquest, suposat lloc, existeix en la realitat, tret de la pel·lícula.  

Doncs sí, amics, tota aquesta felicitat, tot aquest bon viure, tota aquesta benaurança, per culpa del capità se’n va anar a la merda. Volia escriure a norris, més educat, però menys real. O, perquè no va calcular bé. O, perquè no sabia la fondària. O, perquè no sabia, què. El Perepunyetes, de capità! La veritat és que anava torrat, a més no poder, a causa d’una festa que es va organitzar, a la seva cabina, amb dues hostesses “brasileiras”. Doncs, el creuer, com una simple barqueta del moll a qui li han tret el tap de sota, es va enfonsar en un moment. Jo, de naturalesa poruga, vaig fugir al més amunt possible, a dalt de tot de la xemeneia. Sabeu què? Tenia tanta por, estava tan neguitós, estava tan acollonit, estava tant, que no hi era. Enfilat i arraulit en un espai protegit de la xemeneia, em vaig desmaiar. No vaig veure res, no sé si es va salvar algú. Tampoc si van pujar o no, a les barquetes de salvament, res de res. Només, quan l’aigua em va mullar el cul, em vaig adonar que tot estava perdut. Em vaig senyar, vaig mussitar aquelles oblidades oracions de catequesi i, em vaig preparar a morir. 

Oh! Miracle! Senyor Déu meu! Sempre us ho agrairé, malgrat que sigui un pobre pecador. Em vau salvar l’ànima i la vida. Feia estona, que només passava pel meu costat algun que altre company, però que ja no deia res. Pobre gent, ja tenien tots els problemes resolts. Quan ja estava movent els braços desesperat, sense cap ésser viu al meu costat, va arribar la salvació.

Continuarà ... 

Miquel Pujol Mur

NO TOT ÉS PAU AL CAMP

 L’amo del mas està prou esparverat i sempre va dient:

¾    Si això continua d’aquesta manera em veure abocat a la ruïna. Tot per aquest bala perduda que m’està tallant l’aigua del riu. Que farem sense poder regar. Les collites les perdrem totes i els fruiters només donaran fruita escarransida i petita, sense cap valor de mercat. Lluïsa esposa meva  que he de fer, ja saps que jo de manar i treballar en sé molt, però d’idees no en tinc tantes i, sempre vagarejo.

¾    Saps què, Andreu? Ja miraré de parlar-ne i endevinar el seu propòsit. 

La Lluïseta, tota empolainada, marxa a visitar al veí que els vol arruïnar. Al veure’l, dins el seu pensament només es forma una idea:

¾    Caram! Què n’és d’eixerit. 

L’home que de cavaller no en té res, però tampoc és dolent com un drac, convida i afalaga a la bona senyora.

¾    Miri estimada dama, jo soc molt ric, fins i tot, podria comprar el vostre mas. Però de veritat, al conèixer-vos he pensat que la descendent de la vostra formosor, ha de ser d’una bellesa increïble. No us vull enganyar també l’he vist alguna vegada pel poble. Formosa dama, jo em voldria casar amb la vostra filla i, al cap dels anys per herència ajuntaríem les dues possessions i, tindríem també, la nostra comuna descendència. Per evitar molèsties al vostre home, prou atrafegat que va, jo em cuidaria d’administrar les dues finques. 

La dona és molt oberta de pensament. El noi, l’havia impressionat tant, que queda del tot convençuda de les paraules amigables de l’home. Un home tan formós, dins la família, serà l’enveja dels altres amos masos del voltant. 

Li explica tan convençuda a l’Andreu que finalment ell, ho troba convenient i, decideix seguir els consells de la seva esposa. 

Però et aquí que això ho escolta el Joan, el fill del masover, i enamorat de l’Helena, la filla dels propietaris del mas, Aquest  es marxa al poble per assabentar-se de la realitat de la qüestió. Visita al banquer, fent-se passar com a missatger de l’amo del mas  del riu. Sap, aleshores, que dit senyor només és el testaferro de l’amo de la fàbrica i, a més que no té un ral, i a més està ple de deutes. Si aconsegueix la finca  de l’Andreu, a baix preu, aquestes li seran condonades. 

El Joan regressa a la muntanya. Puja directament al mas del riu, s’enfronta amb el fals amo i d’una empenta el fa caure al riu. Mai més el van veure. Els jutjats el van perseguir però, va saber escapolir-se i desaparèixer tal vegada terres enllà, potser a Sud-Amèrica. El banquer, el volia també fer empresonar, per què també li’n va deixar força diners a deure.

 El fabricant veien tot el desfici provocat i, la mala imatge que cauria damunt la seva empresa, va cedir la propietat en arrendament a l’Andreu. 

El banquer veien la intel·ligència i voluntat del Joan li va donar plaça en el banc. Ara és el gerent, està casat amb l’Helena i és el propietari dels dos masos.   

Miquel Pujol Mur

VIURE AL CAMP O A LA CIUTAT

 L’Anna i la Mercè es troben en el cementiri de Collserola. Han estat grans amigues en la seva infància i joventut, però la vida les ha separat a causa de les diferents formes de veure-la. Avui, s’han trobat per a l’enterrament d’una amiga comuna, també de col·legi, que prematurament, molt abans del què li tocava, ha abandonat el món. 

Ambdues són de Sabadell, ara una capital però, quan elles eren nenes, només era un poble gran. Ja d’adultes, van estudiar diferents carreres. L’Anna, va voler fer la de bibliotecària i en acabar, es va casar amb un noi de Barcelona i va marxar a viure a la capital de Catalunya. La Mercè, en canvi va estudiar la carrera de Veterinària i va canviar Sabadell, per un poble del Pallars. 

Feia tants anys que no es veien... No s’havien vist des dels temps de col·legi. Després del sepeli i acomiadament de la finada amiga van anar a la cafeteria a posar-se al dia de llurs vides.

¾    Així que finalment vas anar a viure a Barcelona. Ja ens parlaves de què la capital t’agradava, era el teu somni.

¾    Sí, noia, jo he de viure en un lloc on pugui anar de compres. On tot sigui fàcil de gestionar. Ara, soc la cap de la Biblioteca de la Universitat. Només agafo el telèfon o envio un correu electrònic i em contesten de seguida. Ja saben que soc força impacient, i que si no agafo el cotxe i em presento on sigui.

¾    Sempre ho has estat, d’exigent, fins i tot, a col·legi.

¾    Mira cadascú és com és. Després el poder anar al teatre o al cine. També al festivals de música. Ara, ens hem fet socis del Liceu, pasta gansa, però et tractes amb cada personatge. Al meu home, pels seus negocis, li va força bé tenir coneixences en aquest món. Els nois estan acabant les carreres i comencen a anar pel seu compte. El meu marit i jo, vivim com a reis. És que només sortir al carrer i veure aparadors i gent que es mou amunt i avall, fa un goig. Sincerament és vida.

¾    Sí, clar, aquí hi viu molta gent. Però per què pugueu els caps de setmana, cap al Pirineu.

¾    Els amics. La torre a la Cerdanya. L’anar a esquiar. El golf amb la colla. Bon menjar. Llàstima dels cotxes tant de pujada com de baixada. Dispensa, només estic parlant jo. I tu què fas? Et deus avorrit entre tantes “muntanyotes”.

¾    A mi m’agrada. Mira, sortir al pati i veure - tant als matins com a la vesprades- el naixement del sol o el seu ocàs, dona una sensació de pau personal, que no ho pagues amb res. Visc la vida, tant de les persones, els meus veïns, com la dels animals. Un animal no et traeix mai, si no el maltractes. Els meu home té un restaurant i en treu prou profit, sobretot quan arribeu els de Can Fanga. Vivim sense tants nervis ni tantes exigències. El noi, està estudiant per a xef de cuina, a França. És molt bon cuiner i vol continuar el negoci familiar. I el teatre, aprofitem les ocasions que se’ns presenten si hi podem anar. Si no la pau i la tranquil·litat de la nostra vida, no es porta el neguit de la capital. Tu. no saps com d’agradable és, asseure’s i escoltar el silenci

¾    Ai, noia quines formes tan diferents de viure. 

L’Anna mira el rellotge i exclama nerviosa. 

¾    Oh! Dos quarts de nou. He de agafar el cotxe i baixar corrents, hem d’anar al psiquiatre i, vaig tard. Hi ha tan mala circulació a Barcelona. Porta tant neguit, la vida de Capital. Al barri, aquesta setmana han robat en dues cases. Adeu bonica. Ja ens veurem.

¾    Sí, sí. Millor que no sigui en un altre funeral. 

Les dues dones es fan dos petonets de compromís a les galtes. L’Anna surt corrent pel passadís, quasi donant empentes i mig atropellant a un capellà, que venia en direcció contrària. 

Pocs minuts després s’escolta un clàxon i el xisclet d’uns pneumàtics, com un plor,  a l’arrancar el cotxe de l’Anna. 

Miquel Pujol Mur

EL DARRER COP NO VA PODER TANCAR EL “NEGOCIET”

 

El Joan és assegut a una taula de la cafeteria. Davant seu, un tauler d’escacs. Acaba de guanyar una partida a la Remei, una altra companya  de residència. Certament, és un home de certa edat, ja passada la vuitantena, però mostra en el seu aspecte, encara eixerit, que la seva vida ha estat  inquieta i agradable. 

Que la seva posició econòmica és bona, ho demostra la residència on passa els darrers anys de la seva vida. Una residència de luxe, edificada entre pinars i, amb amples passeigs on caminar tranquil·lament, tal com requereix l’estat físic i l’edat dels residents. 

S’acosta, a poc a poc, una senyora vestida de gris. També és gran, molt més que el Joan. La seva arrugada cara, ho fa notar de seguida, però encara es belluga amb molta lleugeresa, malgrat el bastó que ha deixat a prop de la taula. La dona s’asseu feixugament a l’altre costat, davant per davant, amb el Joan.

¾    Bon dia, Joan! Què fent una partideta d’escacs? Pel que he vist, deus estar content, veig que has vençut a la senyora Carme. Oh! He sentit a dir, que és força bona, jugant. Però, quasi sempre, la guanyes

¾    Sí! És que jo, he participat en diverses trobades internacionals. Era molt bo. Jugant a escacs, guanyava bastants diners.

¾    I, compraves, força coses. Més d’una voluntat, també.

¾    Miri, senyora, perdoni, no li sé el nom.

¾    Digues-me, Maria.

¾    Escolti, Maria! Malgrat que l’he vist en alguna ocasió, vostè no viu aquí, en la residència.

¾    No, vinc de tant en tant. Sempre observo, que aquí estan molt ben atesos. Es veu que el tracte, és immillorable. Hi ha cada tuguri, en aquest món.

¾    Prou de calers, ens costa. No és gens econòmica. Com dèiem, tot el que és bo, es compra.

¾    Però, segons sé, tu vas ser un dels promotors.

¾    Bé, vaig fer una aportació força important. De veritat, un petit bocí de la meva fortuna, no em va representar res. Poca cosa i, estic tan bé! Hi ha una comoditat, com no la trobes enlloc. És como estar al cel. Com se n’haurà adonat, tota la gent que hi viu té un nivell econòmic molt important.

¾    Com va ser, que fessis tan gran fortuna? Casa teva no era pas una casa gent rica. Si la memòria no em falla, el teu pare era el masover, en un mas no gaire important.

¾    Ui! Això no li hauria de dir. Miri, a casa dels pares per anar vivint justet. Però jo aviat - molt jove, fins i tot-, vaig començar a fer favors. Un tenia una partida de mules, jo les anava a vendre. En sabia, tenia força xerrameca, més d’un es va creure que jo era un noi tendre i, el vaig enredar. Sí algú, al poble, tenia una filla que quedava prenyada, jo també sabia com dissimular la malifeta i, amagar el que havia passat. Si el pare era ric, en donava una bona bequerada i sinó, el culpable: el xicot. Hi va haver un seminarista i, la seva família, que em van omplir les butxaques de diners.

¾    Això, és greu.

¾    Va ser només al principi. Ui! Que n’és d’innocent. No sap els tripijocs que s’arriben a fer. Ja amb les butxaques plenes a vessar vaig comprar finques a gent arruïnada. Els les comprava i me’ls quedava de jornalers. Total una misèria i, a més estaven contents per no anar al carrer. Si la filla era maca, per què no tastar un xic la mel? Tot això és només començar. Cada cop, la bola es fa més grossa. Coneixes a un, després a un altre, fas contactes. Un sobre sucós i, a canvi una “firmeta” en un paper. Jo em dedicava a tot el que passava i m’era interessant. Armes, doncs armes; immobiliàries, que després  queien els pisos i la gent havia de pagar la hipoteca sense tenir casa on guarir-se. Mira, per ser crèduls i anar de bona fe! La meva dona, que al cel sigui, també va ser una transacció. Era molt bonica. Esplèndida muller, però el seu pare tenia el vici de les cartes i, els casinos. Li vaig solucionar els primers deutes però, aleshores, va pensar que jo era Cras, que tenia una mina d’or i li solucionaria totes les malifetes. Com que era el meu sogre, va pensar que tenia el crèdit obert a tot arreu. Cansat de tan desori, finalment li vaig comprar una pistola. Li vaig comunicar, que de mi, no en trauria res més. Dintre de tot, he de dir que vaig tenir molta sort, ja que em va fer cas i sense plorar, va fer el traspàs. Com que soc molt de la família, li vaig organitzar uns funerals, que tothom pensava que s’havia mort un marquès.

¾    Caram! Quina vida més agitada. Veig que ha tingut molts beneficis amb el seus negocis.

¾    Ai, amiga! En aquest món tot es ven i tot es compra, tot té un preu. Només, que posis zeros rere un número, la gran majoria cau. No parlo només dels negocis, hi ha coses més intimes en què també cedeixen. Tant parlar, potser l’avorriré. Bé, ara parli’m de vostè. Per la seva cara, crec endevinar que en la seva vida, també ha recorregut molts camins.

¾    Sí, de camins en faig molts, però sempre són per complir els encàrrecs que m’encomanen. 

¾    Doncs com es diu? Només m’ha dit el nom, Maria. I el cognom? No tindrà pas una targeta? Me la guardaré per recordar-la la propera vegada que vingui a visitar-nos. Potser podrem fer algun “negociet”. 

La dona és treu una targeta de la butxaca de la jaqueta i li dona, al mateix temps que li toca el lloc del cor. El Joan queda com garratibat  i sent la veu femenina, que li diu:

¾    Aquesta, la teva vida s’ha acabat. Joan, no hi ha més partides ni més “negociets”. La meva feina, no em permet fer tractes de diners, per molts zeros que hi puguis afegir. 

Miquel Pujol Mur.

LA CIUTADELLA DE ROSES. ALT EMPORDÀ

 Parlar del lloc de Roses ja és significatiu però, a nosaltres aficionats a les visites de tardor i , quan es pot passejar amb tranquil·litat ens va deixar un bon record. La Ciutadella i el seu Museu, són llocs per conèixer, caminant tranquil·lament. Un dia joiós per recordar. També història, per assabentar-nos del passat de les contrades del nostre país. 

La Ciutadella de Roses és una fortificació renaixentista (amb modificacions posteriors) situada al nord-oest de l'actual vila de Roses i que domina la badia del mateix nom. 

El nom popular de ciutadella, però, és tècnicament incorrecte, perquè no es tracta d'una fortalesa annexa a una ciutat emmurallada, sinó de les autèntiques muralles de la vila vella de Roses, les restes de la qual es conserven al seu interior. Només a finals del segle xviii i principis del XIX l'antiga fortificació passà a exercir, de fet, el paper de ciutadella en relació amb la nova població, que s'havia traslladat extramurs però que mai no disposà d'una muralla de defensa. És molt més escaient, per tant, la també popular denominació de les Muralles. 

Porta marítima del comtat d'Empúries, amb una activitat comercial destacada, Roses oferia un port natural molt atractiu, a recer dels vents i que possibilitava una ràpida penetració a l'Empordà i a les comarques nord-occidentals de Catalunya. El monestir de Roses ja tingué una primitiva fortificació i la població que sorgí al seu voltant fou murallada a principis del segle xv, clar exponent de la creixent importància que adquirí i de les apetències que, en conseqüència, despertava. 

El lloc esdevingué, en el segle XVI, una base estratègica marítim-terrestre de primer ordre per a la Monarquia Hispànica, pròxima a la frontera del Rosselló (del sistema defensiu de la qual formà part) i a les possessions dels Àustries al nord d'Itàlia. Per això, el 1543 Carles I manà, durant una visita a la localitat, la fortificació de l'indret amb les tècniques llavors més modernes, per protegir-lo dels atacs dels pirates barbarescos i dels francesos. 

A partir de 1544, amb un projecte del capità Luis Pizaño, fou construït el castell de la Trinitat, que havia de protegir la badia per l'est i el flanc oriental de la vila. El 1552 s'inicià la construcció de les potents muralles abaluardades que havien d'envoltar la població, segons projecte de l'enginyer militar Giovanni Battista Calvi un cop abandonat el primer projecte de Luís de Pizaño, que proposava una fortalesa de majors dimensions. 

La construcció d'aquesta gran obra de fortificació implicà el pas de Roses del domini dels comtes d'Empúries al domini reial, si no jurídicament si de forma tàcita. El sistema defensiu del golf de Roses es completava amb les torres artillades del cap Norfeu, Montgó i l'Escala.

 

Durant els segles XVII i XVIII, espanyols i francesos (en breus períodes d'ocupació) ampliaren i modernitzaren les defenses de la "ciutadella". Sobretot a aquests darrers, i especialment al seu servei d'intel·ligència militar, es deu el bon nombre de plànols i gravats d'aquest sistema defensiu que es conserva. 

En la Guerra dels Segadors, la guarnició de Roses es mantingué inicialment fidel a Felip IV, però la plaça fou ocupada pels francesos el 1645, després d'un curt setge, fins que el Tractat dels Pirineus la retornà als Habsburg. Durant la Guerra dels Nou Anys, un altre setge francès acabà posant Roses a les mans de l'exèrcit de Lluís XIV de França des de 1693 fins al Tractat de Ryswick de 1697. 

Durant la Guerra de Successió (1702-1715), Roses va ser l'única plaça forta de Catalunya que mai va donar l'obediència a Carles III. Al llarg de la disputa, la vila empordanesa sempre va comptar amb una guarnició borbònica que oscil·là entre els 500 i el 1.000 efectius. A més, la seva proximitat amb els ports del Rosselló, sobretot amb Portvendres i Cotlliure, possibilitava que la plaça rebés el suport marítim francès. 

Mentre es va desenvolupar el conflicte, l'exèrcit de Carles III mai va assetjar la localitat de manera formal i la plaça només va veure perillar la seva posició durant l'atac aliat del 12 de setembre de 1712. La maniobra, iniciada al voltant de la una de la matinada, va comandar-la el general imperial Wetzel, que encapçalava un cos de dos mil cinc-cents combatents, mentre que dos mil homes més restaren en alerta als afores de la vila. El contingent de Wetzel va aconseguir penetrar fins al fossat de Roses, però la guarnició borbònica va alertar el perill i va obrir foc tot dissipant els assaltants, que van fugir en retirada. La contesa bèl·lica a l'entorn de Roses va continuar mantenint un to de baixa intensitat fins al final de la guerra. 

Durant la Guerra de la Quàdruple Aliança, en 1719 aguantà el setge de James Fitz-James Stuart. 

La Guerra Gran significà un nou setge francès (1794-1795) i una nova ocupació fins a la Pau de Basilea de juliol de 1795. Aquest setge deixà en molt mala situació la vila i les seves defenses. En aquest moment es decidí el trasllat de la població extramurs, a l'àrea que actualment ocupa. Les defenses, en un estat decrèpit, de fet havien esdevingut tècnicament obsoletes ja feia temps i, d'altra banda, amb la modificació de la frontera el 1659 i l'esfondrament de l'imperi hispànic a Europa, havien deixat de tenir raó de ser. 

Amb tot i això, l'exèrcit napoleònic trobà encara, durant la Guerra del Francès, una guarnició a la "ciutadella" disposada a resistir i que va haver de fer front a un últim setge (1808), que acabà deixant Roses en mans dels francesos fins a 1814. El comandament francès decidí, després d'un cop de mà fracassat de la guerrilla el febrer de 1813, la inutilització de les fortificacions, que foren volades intencionadament, tant el castell de la Trinitat com les muralles de la vila vella en alguns punts. 

Finalment, el nom pel qual és conegut el monument en l'actualitat (Ciutadella) fa alguns anys que ha esdevingut el terme més habitual per anomenar-lo, i ha desplaçat el més popular de Muralles. Com ha demostrat l'historiador Pablo de la Fuente, Ciutadella és un nom relativament recent, els orígens del qual cal cercar-los en la documentació francesa de finals del XVIII i principis del XIX. En concret, el terme provindria d'una total incomprensió de la història urbana de la població per part dels enginyers francesos, que en observar una fortalesa al costat d'una població li aplicaren aquest terme. De fet, no s'ha oblidar que quan es construí aquesta plaça forta (aquest en seria el terme més adequat) la població original hi quedà inclosa i no fou fins a la seva quasi total destrucció, durant la Guerra dels Segadors, que es produí el naixement del nucli habitat exterior, l'actual vila de Roses.

Presenta una forma de pentàgon irregular d'uns 1.013 metres de diàmetre, estructurat en dos nivells defensius concèntrics. El primer nivell està format per glacis i contraguàrdies units per una contraescarpa. Passat el gran fossat que l'envolta es troba el segon nivell emmurallat, amb les arestes protegides per baluards. Els cinc baluards es coneixen amb els noms de Sant Joan i Sant Jordi a l'oest, Sant Andreu al nord, i Sant Jaume i Santa Maria a l'est, aquest últim desaparegut. Els murs que uneixen els baluards estan atalussats exteriorment, i reforçats amb contraforts i terraplens de terra, per la banda interior. Mantenen una alçada d'uns nou metres i tenen un cordó decoratiu que separa l'escarpa del parapet. 

Es conserven les dues portes originàries d'accés al recinte. La façana principal està orientada al sud i s'hi troba el portal de Mar, que estava defensada per una barbacana de la només queden els fonaments. Està bastida amb carreus regulars de pedra calcària, a manera d'arc triomfal. Al nord hi ha la porta de Terra, o de Camp, que estava protegida per un baluard. 

A l'interior del recinte de la ciutadella es conserva, en part, l'antic circuit emmurallat medieval de la ciutat de Roses que fou aprofitat per construir la nova ciutadella. Es tracta de les restes de muralles i torres tant del primer recinte defensiu d'època alt-medieval, com de les posteriors reformes i ampliacions del període baix-medieval. En relació al primer recinte també es conserven les restes de la basílica benedictina del monestir de Santa Maria de Roses i els elements que l'acompanyen. 

Aquestes muralles constitueixen un exemple, relativament ben conservat, de fortificació abaluardada d'època moderna, que en més d'una ocasió s'ha salvat in extremis de les apetències dels especuladors. La Porta de Mar ofereix un sobri i elegant conjunt de decoració renaixentista paral·lel a altres models italians. Dintre del recinte es conserven les restes de:

·        la fortificació renaixentista i moderna

·        la ciutat grega i romana de Rhode

·        el monestir alt-medieval de Santa Maria de Roses

·        la vila vella de Roses i les seves fortificacions medievals 

El conjunt de la "ciutadella" està afectat per les disposicions espanyoles de protecció del patrimoni històric de 1949 i 1961, i catalogat com a Bé Cultural d'Interès Nacional als efectes de la llei del Patrimoni Cultural català de 1993. El jaciment de Rhode en especial, i darrerament també la vila medieval, han estat objecte de repetides campanyes arqueològiques. 

Malgrat aquells primers reconeixements, ni la dictadura franquista ni, inicialment, el nou règim democràtic no es van interessar per un programa seriós de recuperació. Fins a 1985 l'ajuntament de Roses no va poder adquirir el conjunt, de propietat privada en mans dels antics promotors de la urbanització que havia de fer-se sobre les Muralles. 

Després d'estar durant molts anys tancat, pràcticament abandonat i a mercè dels saquejadors, el recinte emmurallat i les restes arqueològiques que conté foren oberts al públic el 1991 i s'han convertit, des de 2004, en l'Espai Cultural la Ciutadella, impulsat per la Generalitat de Catalunya, la Diputació de Girona i l'Ajuntament de Roses. Aquest últim gestiona el conjunt en l'actualitat, fins al 2010 ho va fer a través de la Fundació Roses Història i Natura creada el 2002. 

Recentment, el monument ha estat objecte d'una restauració gens curosa que ha emmascarat i destruït bona part dels seus elements arquitectònics, aquesta intervenció ha afectat sobretot la zona del Baluard de Sant Jaume i la muralla de Llevant. 

Text i recull Dades: Miquel Pujol Mur

Fotografia: M. Rosa Planell Grau

Fons documental: Viquipèdia

CONVERSA DE BAR

 Els dos amics, estan asseguts a la taula del bar, prenent-se una cervesa i picotejant unes patates xips. Cadascú fulleja un diari, de diferent caire polític. Finalment, els deixen sobre la taula i, es miren. Fa molts anys que es coneixen i, saben el tarannà dels seus pensaments enfrontats. 

El més gras, Manel té per nom, es mira detingudament el seu company i, amb un somriure maliciós, després de fer un glop a la cervesa, com si volgués aclarir-se la boca, li fa la següent pregunta:

¾    A veure, tu com creus que ha de ser un país, per viure feliç.

¾    Lliure i, sense ningú que mani.- contesta ràpidament, sense pensar-s’ho gens ni mica, el Marià. -  Que cada persona faci el que consideri  millor per als altres homes i dones del món. Així, successivament tothom trobarà la llibertat i, la independència, personal i social. Un país sense reis, sense polítics, sense policia, tampoc no vull lladres, estafadors ni assassins. Que tothom vagi amb la veritat a la boca i no s’amagui de res. Dels advocats, no vull ni sentir-ne parlar i, del jutges tampoc.  N’hi ha de bons i honrats, però també molts que només són uns vividors. Vull un país, de persones honrades i cabals. I, si un té cinquanta monedes i, veu que el seu veí passa gana o va vestit com un pària, aleshores emuli a Sant Martí, que parteixi la seva capa en dos i, li’n doni la mitat al seu germà. Un país, sense bancs, ni hipoteques per pagar.

¾    Marià, que t’estàs passant. El que demanes, no té cap ni peus. Ni pot existir mai, però mai, cap país d’aquesta manera. El món, no avançaria gens.

¾    Avançar vol dir: pobresa, malalties, morts, bombes i guerres? Això, amic meu, no és res més que una massacre, de la raça humana.

¾    Ai, Marià! Tu el que demanés és Xauxa i la naturalesa humana no ho concedirà mai. Això que tu dius és una utopia, un somni.

¾    En aquest món feliç que tu em demanes, s’hauria de viure sense desnonaments i sense pobres dormint pels bancs dels parcs. També sense tantes altres coses, segurament dolentes que creiem que ens fan gaudir. Visca, divertint-nos, vinga música, força gresca, vinga merder i, així no sentirem el soroll de les bombes al país veí. Ni ens adonarem dels diners perduts en drogues, prostitució o tracta de dones. Tot, amic meu, és una il·lusió

¾    Marià, tu creus que tot el que vols pot ser veritat?

¾    Jo no! Però, com que tu, “punyeter”, em volies estirar de la llengua sabent de segur que protestaria, jo ja t’he demanat l’impossible i, a veure quina solució hi dones.

¾    Caram! Quina diferència de criteris que tenim..

¾    Ostres ! I tant! Com, també són diferents el teu Porsche aparcat a la porta i els meu  “Cinquecento”.

No parlen gaire més. Acabem la beguda i, s’aixequen per marxar a dinar.

¾    Adéu! Fins dissabte, que ve. 

Així, s’acaba tot i, el món continua imparable el seu camí. ON? 

Miquel Pujol Mur