Conduïa pot ser una mica de presa
però almenys per la meva percepció no havia cap perill a causa de la poca gent
que passava pel passeig quan de prompte veié una cara enfadada, vermella tota
ella i amb un rictus de llavis amargat per intensificar encara més el seu mal
humor.
Esparverat i confús vaig donar un
cop de fre segurament massa exagerar perquè les rodes xisclaren al clavar-se en
sec damunt l’asfalt i tot de fum va sortir dels pneumàtics i del frens
envaint l’interior del cotxe i fent-nos
estossegar. Però la cara mantenia el seu posat seriós i dur.
Aleshores ja dubitatiu i penedit,
allò que no saps que dir ni que pensar, com quan el professor t’agafa en falta
copiant els deures d’un company, o dient ximpleses a la nena maca de la classe.
Aleshores vaig baixar del cotxe i pesarós vaig posar-me de genolls tot clamant
en veu baixa perdó.
Però ell continua seriós i el meus
ulls eren propers a vessar innumerables llàgrimes de penediment i potser de
por. Com quan la mare al fer la meva habitació trobava allò que fugia de les
normes de la religió cristiana i tocant-me el cap deia mirant-me amb menyspreu:
Ai Senyor, aquest principis d’home. De cop la cara va canviar i el rostre va
tornar-se d’un color verd d’esperança i els llavis van distendre’s en un
somriure amable i alegre.
Alleugerit al veure la seva simpatia
i el bon rotllo vaig pujar al cotxe i amb suavitat vaig posar la primera i
dolçament afluixà l’embragatge i continuà passeig avall amb marxa lenta. Ja
calmats, tot tornà a ser com havia de ser, llavors la meva companya i jo ens
miraren complaguts per haver passat el mal tràngol.
Escultures:
Mobili 2001 de Miquel Barceló Artigues.
Green Self.-Portrait 2007 de Jaume Plensa
Doble imagen de Manolo
Valdes.
Fotografia:
M. Rosa Planell Grau.
Miquel
Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada