En el grans magatzems sonà de cop la cridanera sirena d’alarma avisant de l’existència d’un perill i a continuació per la megafonia una veu d’home avisa a tothom que abandoni tranquil·lament l’edifici a l’existir una emergència, però no gaire imminent. Rebo varies empentes d’una o altre persona que espaordida no fa cas i vol fugir corrent saltant-se totes les normes de respecte al veí. Aleshores allò que no havia de passar succeeix, algú que tenia de pitjar el botó de silenci dels altaveus no ha pitjat suficientment i s’escolta la veu del director parlant amb suposadament a la policia:
¾
De veritat hi ha un avís de bomba?
Aleshores, de volta, tot es
torna un desori, empentes, carrets rodolant, carrets caiguts enmig del pas i
gent saltant-se totes les barreres de pas del supermercat. Crits de dona, plors
de nens i alguna que altre imprecació de homes espantats. La policia ha fet
acte de presència i intenta de controlar a la gent i així evitar atropellaments
i ferits per l’estampida humana.
Sobtadament m’adono d’un home
que tranquil·lament mira el desordre i immediatament reconec al meu company de
taula a col·legi. Sorprès perquè el donava per desaparegut, com passa amb els
amics o les persones quan fa molts anys els has perdut de vista, m’atanso i sense
pensar-ho gens abraço al meu antic conegut, com per recuperar els molts anys
que no ens hem vist. Més en el moment d’acostar-me rebo una forta sotragada
interna. Fa tants anys que no ens hem vist. Què queda del meu antic company.
Se’n recorda qui sóc. Me’l miro i li dic:
¾
Els el Joan, no.
¾
Sí, que sóc el Joan, tu deus ser el Josep.
¾
Te’n recordes- li pregunto.
¾
Sí, em vas fer un trau al front.
¾
Sí, jo me’n recordo molt bé de les teves
pessigades, Joan.
¾
I de la senyoreta Matilde, aquella seca i
guerxa.
¾
Home si, la que ens va castigar quan...
¾
Si quan jugàvem a barcos i només ens quedaven els tres darrers quadrets a
cadascun.
¾
Ens van ben clissar, mala prosia.
¾
Si quan arribàvem al desenllaç final.
¾
Era tu o jo qui guanyava?
¾
Malaguanyat joc.
¾
Sí, i ara què...
¾
No deien d’una bomba.
¾
No pateixis, ja premeré el boto quan acabem de
xerrar.
¾
Oh,...
¾ Acabàrem la partida junts on sigui- i em va
abraçar...
Vaig donar-li una empenta i
vaig fugir...
Desitjo només sigui la ficció
del relat perquè aquest món està tan convuls que mai saps.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada