El Marc i el Pere són dos
amics de tota la vida i a més els uneix de sempre la mateixa afició de navegar
a mar obert i conèixer noves platges i nous països. Ells ho anomenen veure nous
horitzons enmig dels blaus del cel i el
de l’aigua marina. Amics del mar naveguen per veure món i divisar llunyanes
terres però si és possible sentint l’embat de la força del vent i el seu combat
amb les veles de l’embarcació.
En aquesta ocasió el Marc s’ha
comprat un veler nou i sense pensar-s’ho gaire han embarcat a fer una travessa
transoceànica.
Fa dies que naveguen en la
nova singladura però la nit passada és una de les nits que mereix recordar-se
tota la vida. Enfrontats amb un galerna el veler ha pujat damunt les onades i
ha baixat al més profund de les aigües mentre esperava la propera onada que el
tornés a fer surar amunt com qui cavalca sobre un brau. Amb el vent a popa i
les veles plegades intentaven fugir de l’epicentre de la tempesta. Agafats al
timó han vist més d’una ocasió a la mort com a final de l’aventura però el mar
clement a la matinada ha calmat la seva fúria i els ha permès arribar a les
envistes d’una platja tropical de blanca sorra.
Una illa, però el seu estris
de navegar són mullats per la nit de tempesta i malgrat la seva qualitat només
els permet prendre dades aproximades i inexactes. Els queviures també mostren
la cruel navegació i que alguna de les comportes ha quedat oberta.
Finalment ancoren el vaixell
en l’espectacular badia, de veritat que fa un dia meravellós, Amb la barca petita
baixen a la platja i sota una palmera roben una clau que els deixa
sorpresos per que indica que hi ha certa civilització en la illa.
El Pere mira al Miro diu:
- Marc, no em deies que hi havia un Burger King aquí.
El Marc el mira amb cara de
sorpresa, mira el plànol per davant i darrere, mira la brúixola i s’encongeix
d’espatlles posant uns ulls entabanats.
- Maleït Marc,- penso, ja fa dies que mengen el que
pesquem, em comença a semblar que la meva pell té escates. Un buit total
oprimeix el meu estómac. Les meves cames comencen a defallir.
Miro la clau, li dono la
volta, i fins i tot, tinc ganes de menjar-me-la, pot ser una aportació de ferro
després de menjar tant peix segurament millorarà la meva visió del futur.
Giro el cap i entreveig al
Marc, també famèlic i ni tant sols té la clau per portar-se a la boca.
Faig un pas enrere, ell fa un
pas endavant, ens agafem per les espatlles i repenjant-nos l’un amb l’altre,
feixugament avancem. Pas a pas, cap a la selva on esperem trobar la nostra
salvació, malgrat sigui mastegant herbes.
Potser trobàrem fruites
boscanes.
L’esperança es l’última de les
il·lusions a perdre.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada