L’home sort del cotxe i poc a poc
s’arriba fins a la tanca de la cerca de fusta
que separa la carretera de l’espai retolat com capella. La tanca s’obre
fàcilment i caminant pel petit passeig, de terra afermada amb travesses, veu
primerament un petit campanar que situat a l’esquerra del camí fa guàrdia com
avís de la presència de la moderna capella.
Aquest edifici amagat rere els
arbres omple una gran part de l’espai només deixant pas a un petit camí que condueix
primerament a un mirador de vertiginosa panoràmica i després es perd davallant
per la muntanya.
Deixant de banda la capella seguí el
caminoi fins el mirador contemplant l’arbreda que a cada costat del senderol
omple els racons de la muntanya i impedeix
que el sol de la tarda caigui inclement sobre l’herba. Petites mostres del pas
humà són visibles a terra com si tenir cura del país fos una part impossible de
respectar pels essers humans.
Des del mirador es veu una serralada
de muntanyes a davant, una l’altre al nostre costat de la vall i les que situades
a darrere tanquen el circ muntanyós. A sota una gran aglomeració de vivendes
que omplen com casetes de pessebre, però més modernes, el fons de la vall.
L’home retrocedeix i busca altre cop
la capella com si fos possible trobar a dintre un redós de pau. Els humans,
fins i tot els no creients (sempre resta alguna dubte resta dins nostre) creuen
que l’interior tranquil i seré de una església asserena l’esperit. Potser la
paraula església no és la més apropiada però si sembla indicar un lloc de
silenci, un lloc per recollir-se en sí mateix i pensar, netejar el cervell de
vaguetats, de pensaments negatius i retrobar-nos a nosaltres mateixos. La
nostra força interior, o a males els seus retalls, fem el possible per ajuntar-la
i refer una part de nosaltres mateixos.
Però l’home empeny una i altre cop,
unes vegades endavant i quan la dubte creix, enrere per si la porta obrís a
l’inversa. Res impossible, ni endavant no enrere la porta resta tancada. Si hagués
estat necessari un petit bri d’esperança, malgrat fos com el cap d’una petita
agulla, la salvació fora tancada com altres moltes portes.
Moltes esglésies són tancades
actualment, alguna obre especialment en festes locals i en la majoria no hi ha
ningú amb temps per escoltar al desesperat. Aleshores l’església de portes
tancades representen pot ser la gran pèrdua de la fe o que els fets religiosos
han quedat anorreats pel nou món tant ple de desesperança.
Una altre possibilitat és que el
missatge de Jesús ha estat mal administrat i burocràticament tergiversat.
Miquel Pujol Mur.
Fotografia: M. Rosa Planell Grau.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada