Quiet, sense bellugar-me gens,
ni tant sols un moviment de la cua, com si fos enganxada a terra.
Estirat pla amb les potes
davanteres ben plegades i les de darrere preparades per fer el salt.
Els meus ulls només una petita
ranura volen aprofundir en la foscor del forat que hi ha al meu davant per
preveure qualsevol moviment. Les narius absorbint l’aire per percebre l’olor
del meu enemic. Els ullals preparats i la boca plena de saliva acida com quan
estàs disposat a gaudir de la carn rosada del ratolí.
Per fi esbrino els llargs bigotis
de l’habitant del forat, sembla preparat per anar a fer el recorregut i les
malifetes habituals.
JA SALTO!!!
Amb les ungles sortides dels
meus dits, amb la boca oberta i el ullals a punt de clavar-se àvids en la carn
del rosegador.
FAIG ELS SALT... De sobte...
¾
Marramau- crido una i altre cop espaordit.
¾
Marramau- quin mal a la cua sembla que em sigui
arrancada.
Mentrestant, caic, i rodolo e
intento esgarrapar les parets del misteriós forat, em salten una ungla rere
altra en l’intentar-ho.
De cop obro els ulls, sóc al
meu llit prop del braser i escolto la veu de l’amo que diu a la seva muller.
¾
Aquest gat és vell, només dorm i ronca, a més si
no caça cap ratolí. És hora de donar-li una bastonada i matar-lo. Només
serveixi per menjar i dormir!
¾
Ostres, marramau- salto de cop descrivint una
formosa paràbola aprofito la finestra oberta i marxo lluny d’aquella casa on
tants anys he estat el gat estimat.
Reflexió: Què no tenim dret a jubilació
els gats. L’amo fa dies que no va a treballar i rep una pensió cada mes,
malgrat que sempre es queixa d’allò tant petita que és.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada