No facis als altres el que vulguis que et facin a tu; pot ser que
tinguin gustos diferents. George Bernard Shaw, escriptor irlandès (1856-1950)
El Vicenç era un bon estudiant,
però vivia desassossegat per la pressió dels seus pares. El doctor Manel
Subirana i la doctora Elisenda Subirats eren dos eminents cardiòlegs, de bona i
merescuda fama. Malgrat tots dos venien
de terres de pagès, ell provenia de les contrades pirinenques i ella dels plans
de l’Anoia, van ser uns bons companys a la Universitat i havien sabut prosperar
en la seva professió. Això si, treballant i estudiant colze a colze, mai es
regala res en una carrera, actualment formaven un feliç i pròsper matrimoni.
Però en aquest món de benaurança, havia en un dels seus tres fills, el Vicenç, el
motiu que trencava aquesta imatge.
El Vicenç era un bon estudiant,
però amant de festes i festetes a més d’altres diversions. Alguna de les quals
no eren normals per un xicot que estava acabant la carrera. Als estudis aconseguia bones notes, més per
raó de la seva gran memòria, que a l’empeny d’estudiar. Els seus professors
opinaven que estudiant podia ser un bon metge, però no al nivell dels pares,
perquè li mancava motivació.
En una d’aquestes festetes a
les quals era tan addicte el Vicenç va ocorre l’accident del Jofre, a causa
d’anar begut i una mica drogat no va respectar un semàfor, va xocar amb un
altre cotxe i s’estavella finalment contra un arbre. Les conseqüències van ser
fatals a més de la mort del Jofre, van morir també els altres dos companys que
anaven dins el vehicle. Els ocupants de l’altre cotxe també van morir, un noi i
una noia que anaven a passar el dia a la platja, on pensaven trobar-se amb els
pares.
El Vicenç, malgrat que greument
malferit va salvar la vida i al cap de dos mesos estava restablert. Però alguna
cosa havia canviat dins seu, la causa era la gravetat dels fets, la mor dels
companys i veure els cadàvers de dos innocents de les seves orgies.
La família va entendre que
després de l’accident detures els seus estudis, segurament era temps de
reflexionar i tanmateix d’apartar-se dels tarambanes del seu grup d’amics. Fins
i tot van comprendre que es retires a una petita finca de pagès que conservaven
de l’herència de l’avi. “Un temps de
pensar serveix per aclarir les idees” - va opinar el doctor Manel i tots
els familiars van aprovar el seu raonament.
Els primers temps pràcticament
és va recloure dins de la casa amagant-se de la gent. Per necessitat sortia a
comprar el just per a viure, llegint i estudiant múltiples temes tots ells allunyats
de la seva carrera. Poc a poc, en passar l’hivern, el mateix sol el va fer
sortir al carrer i a donar voltes pel petit terreny que pertanyia a la casa.
Després, va tractar-se una mica més sovint amb la gent del poble però essent
encara una mica esquerp, fins que un dia una velleta que caminava davant seu va
caure a terra i va ajudar a curar-se, ja què en el petit poble no havia metge.
Després un veí que veia com una vaca se li moria durant el part va pensar que
el podia ajudar i va recórrer a cridar-lo. Per sort, la vaca va parir un formós
vedell sense problemes, i així va enganxar-se a la vida com un vilatà més.
Poc després escoltant el
consells dels veïns va començar a plantar la minsa terra de la seva finca. Ja
més animat, al veure que de la terra treia una collita treballada amb les seves
mans, va arrendar unes noves terres d’aquelles que tantes vegades resten
d’abandonades a pagès. Amb els pocs diners que va guanyar, va comprar-se un parell de vaques lleteres. Com
no venia tota la llet, comença a fabricar mató, segons antigues receptes
trobades en un caixó de la calaixera de l’habitació de l’avi.
Clar que produir mató i no
sortir a vendre’l no serveix de gaire cosa, llavors acompanyant al Pere, que
tenia un petit obrador d’elaborats artesans del porc va sortir a una fira
setmanal. Caram, anant de fira en fira va conèixer una noia, la Carme, i
malgrat sigui una redundància, van fer fira, i amb sort i molts treballs, junts
van tirar la casa endavant. Les mans del Vicenç havien canviat, ja no eren
fines com quan estudiava, però a més d’alguna durícia havien guanyat amb força
i eren valentes i traçudes.
Avui com altres vegades han
pujat els pares, el doctor Manel i la doctora Elisenda, i mentre ella es
distreu xerrant amb la nora i jugant amb els néts, pare i fill caminen per la
terra de la casa del besavi, ara reconvertida en un gran mas.
¾
Ves per on et veig molt feliç, la qual cosa ens
satisfà tant a la teva mare com a mi.- diu el pare - Segurament si haguessis
seguit la carrera, que nosaltres volíem, no faries aquesta cara. He de
reconèixer que cadascú ha de fer el seu camí, triat lliurement per ell mateix i jo et volia imposar allò que
m’agradava a mi.
¾
Sí, pare, visc venturós com mai havia pensat.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada