Na Constanza de Brandeburgo,
una de les dames de la més alta noblesa alemanya, està casada amb Sigfrid von Haven,
senyor de la ciutat de Haarlem en
Holanda. Aquesta vila situada en una de les planures interiors dels Països
Baixos és molt a prop d’Amsterdam.
És una ciutat famosa des de fa
molts anys per l’elaboració de xocolates, ja que degut a la seva proximitat al
port la mercaderia transportada per vaixells que provenen de les colònies
americanes arriba fàcilment a les seves factories.
Però no és l’assortiment de
cacau el que fa que la il·lustre senyora estigui tant seria mirant per la
finestra amb les mans posades sobre l’ampit.
Està veient com el seu estimat
cosí Werner, noble però bocamoll, rep una tanda de assots que li dóna el botxí
davant de la presència del seu marit. La causa es haver posat en entredit el
nom de na Constanza.
Va ser durant el viatge de
negocis del senyor Sigfrid a terres espanyoles per queixar-se als reis castellans
sobre el tracte que rebien les seves terres americanes per part del virreis
espanyols, quan el seu cosí va venir a visitar-la des de Baden-Baden.
De joves havien estat molt units
ja que les seves mares que eren germanes aprofitaven qualsevol ocasió per
romandre juntes. Com els marits sempre estaven en guerra amb un veí o altre,
passaven temporades senceres en una casa o altra.
Ella s’hagués casat amb ell,
però els seu pare, malgrat està a punt de trencar amb el seu cunyat, s’hi va
negar. I com no tenia pèls en la llengua li va posar molt clar a la seva filla.
¾
Si et cases amb el Werner, ni un marc. Primerament
per que no té on caure mort. Segon, no té diners, però si que sap manllevar-los
a prestadors jueus. Tercer, per aconseguir els préstecs va dient que es casarà
amb tu, ja què diu li has donat els teus favors. Per tant, estimada Constanza,
he anunciat a tothom que et casés amb el senyor de Haarlem. Malgrat sigui més
gran que el teu malgastador cosí i segurament menys bell i galant, quan fica
les mans a les butxaques surt or, no papers de deutes com el teu estimat.
Així va ser, va haver de
marxar de la seva estimada Silèsia per casar-se amb el Sigfrid. No va ser una
boda espatarrant, però si ràpida, sabia ben bé que al seu país li hagués estat
difícil casar-se, donat el rumors que feia córrer el Werner.
Han passat els anys, s’ha
acostumat al humors del seu marit, fins i tot han tingut un parell de fills tan
rossos com els seus cabells.
En aquestes el marit ha anat
de viatge a Espanya per negocis i el cosí ha vingut a veure-la després de
jugar-se el diners de la dot de la seva dona. Va ser un casament que el va salvar d’anar a la presó
per deutes.
Ara sense un ral ha vingut a
casa de la cosina, amb la seva pobra i innocent dona. Com sempre fa, ha demanat
diners prestats a tots el coneguts i desconeguts de la població sempre parlant
de les seves bones relacions amb la seva cosina.
¾
Si m’estima molt, si som carn i ungla, què si el
marit no s’assabenta de res. La meva cosina i el seu marit mengen a les meves
mans, si no fos per mi i les meves possessions allà al meu país.
Quan arriba el marit, els prestadors
l’han anat a veure a les portes de la ciutat cansats de les llargues que dona
el Werner per pagar.
Quan el marit s’ha assabentat
ha entrat a la casa, l’ha fet agafar pels criats i l’ha lligat al pal del patí
i el fa fuetejar. La Constanza, seria i atemorida pel que li dirà el seu home,
sent els esgarips del cosí mentre el peguen i els plors de la cosina, que
desposseïda de tot no sap com tornar amb els seus pares.
Miquel Pujol Mur.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada