UN RACÓ BERGUEDÀ.

Feia poc havien deixat la carretera asfaltada i per la pista de terra arribàrem amb el cotxe a la planada existent per aparcar. Aquest espai és situat poc abans del pont que ens permet travessar el riu i en haver passat pel costat de la tancada barrera dels forestals pujar cap el coll de Tancalaporta. El lloc és ample i permet deixar el vehicle sense problemes. Com que nosaltres les sortides les acostumen a fer el divendres, dia laboral, normalment no hi ha cap problema per aparcar.

Armats amb el bastons, que ferma sona aquesta frase, però potser és més adient afegir que també ens vam carregar la motxilla a l’esquena, iniciarem la nostra caminada. 

Una suau pujada, per flexionar una mica les cames, ens portà al primer salt d’aigua. He d’explicar dues versions, diferents segons les circumstàncies de l’any. La primera i més suggeridora és quan el líquid element salta amb gran brogit per damunt les roques mostrant-nos la força de la natura. Llavors escoltem amb silenci, com qui resa, la turbulència de l’aigua que ens eixorda amb el seu fort clam de llibertat. L’altre completament diferent és en època d’estiatge, quan l’aigua flueix lentament, entremig de les pedres, com un rosari de perles transparentes. 

Al costat, una caseta d’obra abandonada és una mostra de la futilitat de l’esforç humà. En un moment o altre aquelles parets acollien un generador de corrent elèctrica.  

Ja realitzades, les primeres, de les moltes fotografies de la petita sortida reprengueren el camí, sinuós i estret, que pujava cap un altre nivell. Pedres, arrels i rocs ens acompanyen per la petita costa fins el punt més alt. Aleshores, el viarany davalla un xic bruscament. Uns graons de pedra, mig marcats al terra, donen mitja volta a la gran pedra i davant nostre altre cop veiem un paratge deliciós. El senderó i el riu caminen en paral·lel, molt més gran el riu, malgrat encara del seu curt davallar pel damunt la terra. 

Parets de pedra, arbres alts i frondosos que minven la claror del sol, senyor del cel. Exuberant i feréstega verdor que es mostra en total simfonia amb les pedres grises, més aviat negres, de la llera del riu tacades per l’aigua, i els troncs retorçats dels arbres.  

En pocs metres, la petita vall s’anà tancant fins que les rocoses parets ens clogueren el pas. Només fent equilibris, ens vam atrevir a enfilar-nos per les humides roques, mig cobertes de molsa. 

Davant nostre un alt mur petri ens acorralà amb els altres dos murs impedint-nos continuar. Enmig el brollador d’on eixia amb força la freda aigua. Rere seu, en la paret rocosa,  una petita cova emmarcà la deu.  

En èpoques de sequera, hem pogut aproximar-nos més al punt d’aforament de l’aqüífer, aleshores l’aigua barbotejà, fent bombolles, al sorgir de les entranyes de la terra. 

La humitat, poc a poc, envaí i refreda el nostre cos assenyalant-nos el moment d’iniciar la tornada. 

Moments després el sol tornassolava novament les fulles dels arbres i el nostre cor recità unes paraules del poeta Joan Maragall grabades en un monòlit, a coll d’Eres, terres del Vallès, en la cruïlla sota el Moncau:
 

Jo no sé que teniu,

que us estimi tant,

muntanyes. 

Potser el sol, tal punt el llum, tal vegada els arbres, el soroll de l’aigua, la viva verdor o tantes altres coses que influïren en el nostre ànim i que podem resumir, com un prec, en una sola paraula: CATALUNYA. 

Miquel Pujol Mur.