La taquillera diu: el primer.
La noia voltant-se, sense fer cas del noi, compra una entrada i marxa. El Joan,
després de fer el mateix, observa l’antesala i la veu comprant un cucurutxo gros
de crispetes, i com és un bon noi i no vol raons s’escola dintre de
l’enfosquida sala, sense dir res.
Desatenent-se de tot, però
encara alterat, fa el possible amb el cap cot, malgrat la poca claror, per
llegir el programa, dissimulant la seva torbació. Més quan definitivament
s’apaguen els llums una figura femenina s’asseu àgilment a la localitat del
costat. Del primer que se n’adona és de l’olor de crispetes. Girant la cara, veu
a contrallum, les faccions de la noia que amb un somriure picaresc li ofereix
crispetes. Indecís, agafa unes quantes sentint l’escalfor de la pell de la
mossa en la seva mà.
En aquest precís instant, tant
breu com durada d’un llampec, dins el cervell del Joan comença una pugna entre
els dos esperits que dominen l’existència humana. L’àngel, blanc i pur, i el
dimoni, vermell i amb banyetes. L’àngel crida:
¾
No, Joan que et perdràs! Aquesta mossa és de la
pell del diable! No, no gosis!
¾
Tu, que ets un encantat!- li etziba el dimoni-
Deixa’ls gaudir una mica! Total, quatre carícies i un parell de petons! Tu que
ets un carca! Va Joan, endavant amb la mà!
¾
Ai, Déu meu! No, Joan, retira la mà! Senyor!
Me’n hauré d’anar a resar per aquest pecador! No caiguis en la perdició!
Nooo!!!
¾
Va noi, ves-te’n, prega i assotat, si vols. Així
ens deixaràs tranquils al Joan i a mi! Perdre’t ben lluny i resa no sigui que
el teu Senyor beneeixi aquesta parella i llavors si què la fotem.
¾
Senyor! Quines coses he d’escoltar en un moment
de carnal temptació! Ximple!
¾
Au, nano! Notés quina esgarrifança més sensual ens
dóna, a ell i a mi, aquesta mà que li passa pel clatell!- crida tot
estremint-se el dimoni, ben assegut en primer pla com si fos en la primera fila
del cine.
Poc després dels anuncis, el
lleó de la Metro rugí amb un clam espectacular i el Joan bramà quasi sense
control. En acabar el film els llums s’encenen i una parella jove es posa bé la
roba.
Poc després sortien agafats de
la cintura. El Joan al ser al carrer pronuncia en veu alta unes paraules, amb
to jocós, que més què res són una reflexió interior. “Encara no sé de què va la
pel·lícula”. La noia més pràctica, i ben agafada al noi, somriu i comenta mig
xiuxiuejant unes paraules segurament més encertades. “Ai, Joan! Ets tant bo,
que si no se’t dóna una mica d’empenta, encara estaries mirant-me cada dia amb
cara de mussol penedit”.
Miquel Pujol Mur
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada